Quan algun polític de dretes parla de canvi o de llibertat se’m posen els pèls de punta…

Aquest bloc quasi-semi-desactualitzat està patrocinat per la UPC!

En Tarantino va dir un dia:  L’opció entre deu anys de presó o treure del mig a un pobre desgraciat… no és una opció.

De la mateixa manera, quan passa allò inevitable i et donen només una opció, advertin-te de lo molt incorrecte i desconsiderat que seria dur a terme una altra opció, tampoc és una opció. Digau rebeldia si vols. Instint ho diria jo. I així en treuria el mèrit que no vull que ningú cregui que té.

Si còrrer és l’única opció per a salvar-te, per molt que t’hagin adverit que no ho facis, no dubtes pensar que si surts a correr un parell o tres de nits a la setmana no és només com un simple hobbie sense cap implicació en la teva vida real. Potser no ho havies pensat fins al moment en el que, en menys del que triga en ocòrrer un període d’un microprocessador de moltes gigues, se’t presenta al cap com la opció menys assenyada però més valida de la ingent quantitat d’opcions que no t’han oferit.

I si aquell dia no has trepitjat cap merda més de la que et trobes en el moment inevitable, pots sortir beneficiat i orgullós del que el teu instint t’ha dictat.

Quan còrrer no és una opció proposada, sempre serà l’opció implícita viable.

En un vagó de tren. A primera hora del matí (quina és la primera i l’ultima hora del matí?).

Sona un telèfon mòbil des de l’altre punta del vagó amb la melodia que la gent de Danpena3 no es cansa de dir que és la cançó del verano, del año i del que faci falta.

- Hola!!

- …

- Sí, es que me he dormido y he cogido otro tren que me va mejor…

- …

- No lo sabes? No lo has visto en el pheisbuc?? Te etiquetaooo… te etiquetao tíaa…

I m’omple de terror saber que aquesta és la màxima lucidesa mental que té moltíssima gent…

Somriu, no decaiguis, sigues educat, bo i correcte, mostra bona talla, vesteix bé l’uniforme, planxa’n les arrugues, no facis bé la teva feina, fes-la millor, aguanta les mateixes bromes cada dia, estigue’t obligat a fingir recordar el client que diu que va venir fa un any. No beguis, no facis el que vols fer, que jo pago, rendeix més que ahir, cobra menys per més. No siguis gandul, sigues més alt, més fort, més ràpid. Cobra i calla i compra una tele gran que t’hi cagues.

I sobretot no et queixis, que ningú ho fa i demà serà un altre dia.

Avui estava jo treballant tranquilament en un dels dies amb més feina que he conegut, pensant en alguna idea que em permetés escriure un article quan arribés a casa quan ha vingut un noi jove a dinar.

De sobte, tot es torna boig. El jefe, que estava a la cuina i no anava ni vestit d’uniforme ha sortit a saludar hola, me llamo xxx i soy el encargado del local. Tres de les meves companyes s’han tornat boges. Una em diu: no sabes quien es?

Doncs no…

Es Ivan, el ganador de Gran Hermano! (No m’he dedicat a perdre el temps a comprovra per Internet si era ell o no)

A partir d’aquell moment he entès que l’anessin a saludar i donar-li petons i que un munt de clients (i sobretot nens) se li acostessin mentre dinava per demanar-li un autògraf o una fotografia.

Ha sigut molt trist haver de presenciar tota l’expectació que ha creat una persona que l’únic mèrit que té és la d’haver passat uns mesos tancat a una casa tota plena de luxes, bevent, follant i vivint a cuerpo de rey. I el pitjor és que la gent senti admiració per aquesta mena de personatges nascut de formats televisius bazofia que no serveixen per res més que per tenir les masses preocupades en la pròxima expulsió de la casa. I que nens ja comencin així no augura un futur gaire prometedor.

I em jugaria una mà si calgues que la meitat de tota aquesta gent no coneix ni l’origen d’aquest format televisiu basat en la magnífica novel·la 1984 de George Orwell on l’escriptor imaginava la pitjor dictadura imaginable l’època que la va escriure.

I curiosament vaig començar a rellegir-me el llibre dijous, no vull ni imaginar-me que pot passar si s’em passa pel cap rellegir-me Un món feliç o Mecanoscrit del segon origen.

El nadal. Aquesta meravellosa època de l’any on tothom s’oblida per deixar-se veure com no és. Quan oblidem qui som i, gràcies a un gran consens a qui ningú van preguntar tothom estima tothom, tothom es desitja felicitat i bonaventura tot i que durat la resta de l’any ens haguem intentat arrancar els ulls de mala manera.

Aquesta època de l’any provinent del religió cristiana i del naixement de Jesucrist que fins i tot ateus celebren. Una religió, no oblidem, que creu en la fraternitat i en l’austeritat i la senzillesa de l’ànima per arribar al cel, tot i que em sembla que l’infern està més ple de bisbes i bons cristians que un Corte Inglés en aquestes dates.

I sense oblidar-nos dels reis mags. És clar. Aquests tres curiosos personatges que tot i ser immigrants, i un ser de color, es passegen amb l’alegria i el regocijo general de la població. Ben curiós tenint en compte com n’és de racista aquest país, i els mateixos pares que critiquen indignats els immigrants que venen buscant-se una vida millor, portin els seus fills a una cavalcada d’immigrants i senyalin la carrossa del rei Baltasar mentre els seus nens donen la carta als seus patges. Que també són d’un color que la resta de l’any no voldran ni veure.

Aaah, és el nadal. Ningú és com és i tothom és com mai.

Si no fós pel consum compulsiu podria ser nadal tot l’any…

No estic trist, ni seriós. Aquesta és la meva cara d’escoltar música, que no sóc polifacètic, i no tinc gaires recursos.

Em sembla conèixer-vos tan bé a tots que, mentre dura el retard de rigor del tren, us saludaria un a un amb dos petons als homes i una encaixada de mans a les dones. Per allò de trencar amb els tòpics i semblar el raro de l’andana. Però no és que m’agradi que em piqui la cara per la barba.

I ja assegut, se’m fica al davant la típica senyora que mira em amb fàstic. Doncs no. No li cediré el seient. Ja pot queixar-se i enviar cartes als diaris dient que els joves som uns mal educats. A veure qui li fa cas. Que m’ho demani si vol. Estaré encantat.

Més enllà el pijo de la gorra m’està mirant. No t’havia vist mai per aquí. I a no ser que estiguis enamorat de mi no hi ha motiu per a que em miris així.

Potser és que m’está psicoanalitzant. Segur que troba alguna cosa, alguna d’aquelles que diuen els psicòlegs que venen d’una infància amb maltractament (sempre són maltractaments), tot i que aniràs errat.

I la noia que m’esta mirant? És extrany. És l’única que no mira el buenorro del vagó. Està de més bon veure i segur que  és més bon tio que jo. Però com vaig pensar: que no mire tanto i me diga algo, no voy a ser yo quien se lleve otro fracaso. Ara més que mai.

Almenys això era el que deia l’Elvis en una de les seves cançons, curiosament i per estranyes coincidències en el món de la música, titulada igual.

I per curiositats estiuenques de viatges amunt i avall això és el que vaig pensar durant la meva primera estada de l’any a Lloret. Només hi ha un casino (diria), però la quantitat de discoteques i sobretot de guiris amb sobredosi de raigs ultraviolats, rodejats d’una àuria i una pell que desprèn un perillós color de gamba (com la que, segurament, s’han menjat amb la paella del dinar) dóna per pensar.

Desenes, dotzenes, centenar, milers! de guiris de com a molt 30 anys buscant sol, la calor que nosaltres defugim, alcohol (i algun ligue ocasional si és possible) obscenament aliens a l’assassinat (en la temporada de la meva estada) relativament recent d’una noia italiana tot i els cartells que ben morbosament vaig poder observar penjats en un fanal bastant transitat demanant trucades per saber la localització de la desdichada (adoro aquesta paraula).

I tendes de souvenirs que subministren els vestits de flamenca que algunes nenes llueixen pel carrer (patrocinades pels seus pares) que de ben segur acabaran en una consulta psicològica (link patrocinat per la UOC) en edats més avançades com a temor d’infantesa i fòbia al vermell amb topos negres.

I comerços on et pregunten, estranyats, en anglès d’on ets si se t’acudeix dirigir-te a ells en català, i que quan els dius que ets de Catalonia et pregunten si parles Spanish.

I samarretes de I love Lloret i d’altres amb la imatge de l’Elvis (patrocinador de l’article). Us imagineu l’Elvis cantant en un escenari, o rodant alguna pel·lícula, pensant, mentre canta: quina il·lusió! Quan mori faran samarretes meves per vendre com a souvenir a Lloret!

A vegades m’agrada imaginar-me rucades així.

I això que a mi Elvis m’agrada de tota la vida però és un delicte negar que les seves lletres eren de canción del verano. A qui se li acudiria dedicar una cançó a unes Blue suede Shoes? La lletra és bastant pèssima. Ja ho vaig estar parlant amb un amic: les lletres de l’Elvis són bastant idiotes, però tenia bona veu, i era drogoaddicte, que és el que importa. Sense això hagués tingut fama? Bé, també era nord-americà. Ja està tot dit. Reflexionem-hi si us plau.

Fixeu-vos com de descarat és el play-back.

Però en una segona i inesperada estada vaig descobrir que, com diu la cançó: el parecido está en buscar el encanto a los días cuando llueve (si la voleu escoltar click aquí).

Entengui’s la metàfora aquest cop, si us plau.

Molts de vosaltres segurament us haureu fixa’t del mal que han fet per la generació Internet el messenger i el fotolog.

Per començar, el messenger ha creat tota una generació d’adolescents amb nicks multicolors enganxats a l’ordinador amb la necessitat imperant d’explicar tot el que han fet, a tots els llocs on han anat i dir a qui estimen. Però atenció: pel nick, res de conversa si no es volen detalls. Això teu ho ha de saber tothom. I per això has de rivalitzar pel nick més cridaner i que atregui totes les mirades.

I també ha creat la primera generació que ha après a declarar-se a la persona estimada a través del nick. On els amics ho descobreixen abans, amb la consegüent: mira mira, has vist el nick del fulanito? amb la sorpresa que la segueix. Però les coses no duren per sempre, i no hi ha res més trist i covard que deixar una relació pel nick, més aviat, pa travès amics que han vist el nick i que t’avisen que tens noticies.

S’han acabat les cartes d’amor i les trucades, i les estones de pati tremoloses i amb suor fred que recorre la teva esquena cap avall amb la noia (o noi, segons la situació) al davant. Ara el que es porta és fer-ho tot a través del nick, perquè tothom se n’adoni. Una menció a part mereixen els que es declaren amb una conversa al messenger, però aquests ja són del que jo anomeno la segona generació Internet.

La segona generació Internet són aquells que en veure tot això van quedar immunitzats de burrades i van decidir fer les coses més o menys bé. Però no van trigar gaire a degenerar altre cop. Amb l’aparició del fotolog es va aconseguir el mateix que amb el messenger anys abans: idiotitzar el personal. Si se segueixen veient les tendencies idiotes de tota la vida és perquè la secta fotolog ha aconseguit atontar a la gent a base de fotografies fetes a traves del mirall del labavo treient cul i mostrant pitrera (i on tambe es poden veure els raspalls de dents i les colonies de la familia, per si no us hi heu fixat): fotografies fetes aixecant el braç i amb escot per ensenyar encaramés pitrera mentre es fan morritos. I la versió masculina ensenyant xocolatina i pectorals d’atleta. No busqueu variants, totes les fotografies solen ser així. Tot això amanit amb textos incomprensibles que han aconseguit que la succecció de consonants que temps enrere significava teclejar a l’atzar signifiquin alguna cosa.

I, com no podia faltar, parelles que es fan i desfan a traves dle flog. I coses importants que es diuen a traves de flogs amb fotografies idiotes.

I el virus que ha desencadenat aixo és ben idiota, ben simple: es va passar d’un estat on podia comentar tot quisqui a un altre on per comentar s’havia d’estar registrat. Per comentar i fer callar al pesat de torn que demana que li comentis la fotografia a travès del messenger, la gent va registrar-se, i finalment cedeix a la temptació de penjar alguna cosa (com li va passar a un servidor). I al final ho odies, però t’hi enganxes. Això és pitjor que el tabac. Així s’aconsegueix una nova secta nou moviment social.

Quan de mal ha fet l’ordinador i l’ADSL mal utilitzats. Si tots els ordinadors funcionèssin encara amb DOS la cosa seria diferent.

Veig que m’ha sortit un article una mica rancuniós, amb cert odi malvat. I no és que no utilitzi ni messenger ni fotolog. El primer, ben usat és una eina útil, el segon és només una secta.

I parlo per experiència. Per la meva i per la d’amics que m’han comentat coses que els han passat. Haig de declarar, que a mi si que se m’han declarat per messenger (valga la redundáncia) i que ho trobo d’allò més idiota i antiromàntic. No culpo les eines. Culpo l’ús que se n’ha donat. I si no us ho creieu, doneu-vos una volta pel fotolog i mireu la vostra llista de contactes del messenger.

Admeto que porto una temporada amb artícles on només critíco. Potser és la calor, potser és l’estiu i la falta de rutina, o potser és que tinc tot el dia per pensar. En tot cas, crec que n’escriuré un més en els propers dies i així acabaré (temporalment) aquesta etapa.

Una mujer muere abandonada en las urgencias de un hospital de Estados Unidos

Fa temps algun de vosaltres, lectors, ara no recordo qui, va sugerir-me que fes un article argumentant perquè em considero boig. I aquest dia ha arribat. Ningun historiador en parlarà d’ell i cap filòfsof l’analitzarà ni a mi ni a la correspondència que puc mantenir amb les persones més properes. Però ha arribat el dia d’explicar-ho. Perquè avui no em ve de gust parlar de res més, perquè ho he vist clar i m’he reafirmat quan, veient el telenotícies de no recordo quin canal he vist la notícia acompanyada del vídeo:

Perquè això només podia passar en un manicomi.

I per què em considero boig? Perquè no entenc i perquè no m’agrada el que veig. El que la gent considera normal, a mi, la veritat, em sembla de tot menys això. Si el policía que ha fet cas omís d’una persona estirada a terra en un hospital, psiquiatric, però un hospital on se suposa que la gent entra per nèixer, cuidar-se i morir. Però morir d’una altra manera. Doncs si aquest policia no sel considera boig, ho sento gent, jo plego i canvio de bàndol. és un apaga i vámonos. Si són els bojos els que tenen més enteniment que la resta, m’en vaig amb ells. Perquè si tractar humans d’aquesta manera, declarar guerres, i, en resum, si tants fills de puta són considerats sans, no vull que em fiqueu al mateix sac que ells. M’en vaig amb els bojos, margineu-nos, passeu-vos els nostres arguments per on vulgueu, però sabem que fem el cal fer. I de fet no sóc jo qui m’en vaig, són ells que m’envien quan em diuen estàs boig quan argumento.

I segurament molt de vosaltres pensareu que tinc raó, però la majoria de gent potser  considerarà que sóc un idealista més.