No creo que el orgullo de ser el que hace las cosas de la manera más políticamente correcta sirva de mucho para evitar el desprestigio de la actual política del miedo.

Haver-me d’acostumar a que els consells es moguin de manera unidireccional per a que després no siguin escoltats i que les penes es moguin a mitjes i a dures penes en la unidireccionalitat inversa no m’acaba de fer el pes.

I aplicar la norma del tu mismo con tu organismo sense cap preocupació extra no ha sigut mai part de la meva filosofia, però sembla que em veig obligat a moure’m cap aquest camí.

La persona prudent és aquella que no fa les coses ni per excés ni per defecte.

La persona enamorada resta idiotitzada durant el procés.

La persona inspirada escriu de coses que se li acudeixen i que a ella li semblen genials i que mantenen certa cohesió unes amb altres.

La persona sense musa escriu a trossos curts sense cohesió i intenta donar-li una forma tal que fa lleig el resultat final.

La persona savia no és la que sap, si no el que aprofita el que sap per fer les coses.

La persona savia altre cop, no és aquella que agafa el que li donen, si no el que no ho agafa o ho agafa amb ànims de canviar-ho.

La persona amb ganes d’anar-se al llit amb algú baixa el llistó de manera que pot sortir perjudicat algun aspecte de les seves relacions socials i, especialment, d’amistat.

La persona bon estudiant no és necessàriament la que treu la millor nota, si no la que sap el que es fa.

La persona amb criteri no és la que viu a la ciutat perfecta, sinó la que viu a la ciutat perfecta, li troba defectes i els dóna a conèixer mentre veu caminar els carrers per entre les cases.

La persona amb consciència col·lectiva no és un revolucionari ric.

La persona alcohòlica no és aquella a qui tothom assenyala i criminalitza un dissabte a la nit.

La persona superior és aquella que sap que encara que tothom es vani de ser diferent, tots pequem del mateix. Encara que la persona superior sigui la major pecadora.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/06/24/la-persona/feed/ 7 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/06/20/aniversari/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/06/20/aniversari/#comments Sat, 20 Jun 2009 17:00:42 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=705 ]]>

Després d’un article tan profund com el de fa uns dies, toca una reflexió ben idiota per compensar i evitar perdre la mala imatge que vostès lectors deuen tenir de ben segur d’aquest bloc. I que no soni contradictori amb un article escrit fa un dies…

I és que ahir vaig estar pensant que en el ultim tres aniversaris que malauradament m’han obligat a celebrar, m’han regalat un total de quatre peces de roba, el que em porta a una reflexió amb dues possibles conclusions:

1.- La roba és el regal pivot que fa la gent a qui no saben què regalar.

2.- No és una cosa que em preocupi massa, però: tan malament vesteixo?

La vida no és més que un recull de fracasos que ens fan rebaixar una mica, a cada un d’ells, l’alçada dels nostres somnis d’infància.

Això que, amb tota l’alegria del món (sense ironia), a veure on queda el llistó que em vaig ficar de petit.

- No se com va passar, de debò. No m’ho esperava. I no t’ho prenguis malament, eh? Estava jo tan tranquila i de sobte, sense saber com i en el moment menys esperat vaig notar, bé, millor, vaig tenir aquella sensació de buit a la panxa. Vaig començar a mirar a l’horitzó i hem vaig aïllar anímicament. Tothom deia el meu nom i em mirava estrany però no els sentia. I és que de sobte i sense previ avís sentia que t’estimava.

A vegades m’agrada imaginar-me com la desfeta humana que ningú vol. Aquell que quan el coneixes no val la pena seguir tenint al costat perquè potser te l’imaginaves diferent o el tenies idealitzat. I potser és cert que en ocasions m’agrada trencar amb aquesta imatge que certa gent tingui de mi.

M’agrada imaginar-me com aquell que van abandonar perquè pensa sobre el que l’envolta enlloc d’utilitzar-ho sense criteri, el que beu massa, el que escolta música que no és eletrònica (un seguit de sinus de diferent període que van variant amb un cert ritme massa senzil, tal i com vaig definir ahir sota un escenari) ni cap temazo (des de la més sana i profunda ironia) i que prefereix música que mai sortirà per la ràdio. O aquell a qui li costa socialitzar-se si ningú no s’hi acosta primer, o el que pensa que com està, ja està bé però que no és cert (i ho sap, però li fa port reconèixer-ho en beu alta, com una acceptació de la seva soledat).

O perquè és solitari i en ocasions és més feliç sol, o perquè li és  igual com vagin les coses o el que facis mentres el deixis anar al seu aire. O perquè quan més acompanyat està més sol se sent. O perquè té por a estar sol i tambè a estar acompanyat. O perquè, simplement, és massa covard com per evitar perdre ocasions úniques a la vida.

El cas és que, malgrat tot, no us poseu nerviosos amb ell, doncs com em van dir ahir: tranquils, que avui és lluna plena.

A vegades les coses es veuen pel més mínim detall. Una mirada dissimulada en un cop d’ull intrús. Un somriure fora de lloc sense dissimular. Un encreuament molt proper al xoc de cossos i un mal fingit mirar cap endavant. Un comentari fora de lloc. Un coneixement sense raó de ser que revela fets.

Tot innocent. Sense intenció.

L’altre dia parlant amb la gairebé única lectora i comentarista d’aquest bloc de capa caiguda vaig descobrir que potser, en el fons, sóc un bon detectiu. Miro detalls i els observo. En trec conclusions, i la possible erroneitat d’aquestes són les que han moguts molts articles fins avui. Aquest cagadubtisme del no saber del cert si el que crec és cert, que m’ha portat al cap comentaris i idees que no dic en veu alta i que són la base d’aquest bloc.

Perquè igual que se pilla antes a un mentiroso que a un cojo també s’enxampa abans a un que dissimula.

Em preocupen les iaies que parlen amb el gos mentre el passegen.

Em preocupen les dones amb els tacons més alts que el llarg del seu raonament més important.

Em preocupen els homes que tenen més voluminós l’entrecuix que ocupada la cavitat craneal.

Em preocupen els carajilleros de les 7 del matí.

Em preocupen els caps cabrons que no et donaran una sola oportunitat per esmenar el que hagis pogut equivocar-te.

Em preocupen perquè ells són el present.

Em preocupen els preadolescents que beuen vodka barat els dissabtes a les 4 de la tarda per entrar a la discoteca a les 5.

Em preocupen els post-adolescents que creuent ser eternament adolescents i que es fan passar per bojos només per escriure en blocs.

Em preocupen els post-adolescents que encara no han madurat (almenys parcialment).

Em preocupen els pòst-adolescents que han madurat (massa).

Perquè ells són el futur.

Avui estava jo treballant tranquilament en un dels dies amb més feina que he conegut, pensant en alguna idea que em permetés escriure un article quan arribés a casa quan ha vingut un noi jove a dinar.

De sobte, tot es torna boig. El jefe, que estava a la cuina i no anava ni vestit d’uniforme ha sortit a saludar hola, me llamo xxx i soy el encargado del local. Tres de les meves companyes s’han tornat boges. Una em diu: no sabes quien es?

Doncs no…

Es Ivan, el ganador de Gran Hermano! (No m’he dedicat a perdre el temps a comprovra per Internet si era ell o no)

A partir d’aquell moment he entès que l’anessin a saludar i donar-li petons i que un munt de clients (i sobretot nens) se li acostessin mentre dinava per demanar-li un autògraf o una fotografia.

Ha sigut molt trist haver de presenciar tota l’expectació que ha creat una persona que l’únic mèrit que té és la d’haver passat uns mesos tancat a una casa tota plena de luxes, bevent, follant i vivint a cuerpo de rey. I el pitjor és que la gent senti admiració per aquesta mena de personatges nascut de formats televisius bazofia que no serveixen per res més que per tenir les masses preocupades en la pròxima expulsió de la casa. I que nens ja comencin així no augura un futur gaire prometedor.

I em jugaria una mà si calgues que la meitat de tota aquesta gent no coneix ni l’origen d’aquest format televisiu basat en la magnífica novel·la 1984 de George Orwell on l’escriptor imaginava la pitjor dictadura imaginable l’època que la va escriure.

I curiosament vaig començar a rellegir-me el llibre dijous, no vull ni imaginar-me que pot passar si s’em passa pel cap rellegir-me Un món feliç o Mecanoscrit del segon origen.