Els dijous agafo el tren a una  hora diferent a la de sempre. I no m’agrada. No em sento a gust. No hi conec a ningú. No és que conegui a molta gent al tren de la hora normal, però si que conec les seves cares. De vista. Ja conec les seves expressions, he vist els sentiments que duen a flor de pell durant mesos i em sento còmode quan un dia estic desanimat i faig mala cara. Perquè se que, com jo ho faig amb ells, em comprenen i em permeten compartir la meva merda per a que no hagi de carregar-la jo tot sol. M’ajuden i em suporten i no em coneixen de res. Però durant hores ho poden arribar a ser tot per mi.

Però avui no. Avui no conec a ningú al tren, no conec quines són les seves expressions, i les cares de fàstic que tots devem portar a sobre quan som en un lloc com aquest em són noves, no m’hi he acostumat i encara les considero com a cares de fàstic, i no com a cares de tinc un exàmen a primera hora, estic amb els ànims decaiguts o avui no vull parlar amb ningú.

I és aquesta desconeixença, aquesta desconfiança la que em fa sentir més sol que mai, més sol que la resta de dies.

I ells no m’entenen quan els explico amb expressions de la cara que no és un bon dia per mi. No els interessa quan expresso que estic tornant a escriure, però que no em decideixo mai a acabar perquè sempre vull afegir coses, i perquè el que estic escrivint és l’únic que em manté viu, i acabar i escriure el punt final significarà el final de moltes coses.

I com que no han estudiat la meva cara encara, no entenen què els dic, i miren cap a un altre costat quan dirigigeixo la mirada cap a ells, i miren al que hi ha al meu costat per dissimular i fer com que no em miraven a mi, o giren el cap descaradament per mirar per la finestra el que s’hi pot veure. Que mai estarà més viu del que jo puc arribar a estar en aquells moments de soledat en companyia.

Potser no estic tant boig com em pensava.

Potser se m’ha pujat massa al cap això de la bogeria. Potser m’ho he acabat creient.

Potser tu i jo no som tant diferents.

Potser anava errat en tot.

Potser la bogeria no era tal, si no que era inutilitat.

Potser aquest hauria de ser el Bloc d’un inútil sense remei.

Potser li dono massa voltes a les coses, i potser per això no em surt res del dret, i potser per que no em surt res del dret li dono més voltes després i acabo fet pols.

Potser només se’m dona bé allò que és matemàtic, que no depèn de variables que desconec o que no se trobar. Potser només funciono amb allò quantificable, amb el que puc calcular.

Potser si que sóc tonto, i primitiu.

Potser sempre em crec ocult.

Potser estem tots bojos (i no ho sabem (o no ens adonem (o no volem saber-ho per deixar de pensar en allò que ens entristeix))).

Potser hauria de canviar, potser hauria de prendre’m les coses d’una altra manera, potser hauria d’aprendre què és la vida, i com s’hi juga.

Potser no sóc boig, però llavors què sóc?

Perquè quan escric un article dient que no podré actualitzar, que no tindré temps ni per posar-me el mitjons i menys encara per actualitzar el bloc, perquè quan estic més ocupat és quan tinc més idees? És quan se m’acudeixen més articles, escric més esbossos (per ara) de poemes. No seria més lògic que hagués de tenir la ment insana ocupada en altres coses que mantinguin ocupat el cos sa?

A més, és en aquest època quan la gent desapareix. S’amaguen al seu cau en forma de taula rectilínia sense imperfeccions, amb flaire de fulls i neurones cremades sota un llum infernalment calent i divinament clarivident; o queden d’amagatotis per anar al manicomi dels llibres (a qui només se’ls deixa sortir en llibertat condicional si prometen portar-se bé (els uns) i deixar-se llegir (els altres)) per crear conspiracions contra els números més baixos de 5 sempre i quant que no siguin la resposta al problema corresponent.

I és justament en aquestes males èpoques en les que experimento recaigudes de fe (no ara, família), somnis (literalment parlant) que m’agradaria explicar i compartir (no per fer patir) i moments que com somnis s’han de compartir com el coneixement.

Perquè em fa un nosequé agafar el telèfon i trucar a qualsevulga que trobi primer a l’agenda de contactes del mòbil per inundar-lo de paraules trivials per l’altaveu amic, però majestuosament importants pel sensor de pressió camarada dels deprimits. O començar a escriure correus de mitja hora de lectura a gent que fa nosequantes dècades de mesos i un dia que fa que no veus i que no saben (o volen saber) què collons tens per explicar-los-hi (¿?). I per evitar-ho, actualitzo i exploro cada e minuts la bústia de correu (i obro els spam, per salvar-me de l’avorriment), el manicomi, els amics del manicomi, el campus i les notes que mai estaran penjades massa d’hora.

Sempre envoltat de la sequera de comentaris que cap transvasament podrà aturar mai en aquest període de π/3 mesos.

Només espero que el tsunami marxi amb bon temps, mentrestant, l’esperaré analitzant circuits per a que la inspiració em trobi transpirant i treballant.

Potser, l’única llibertat que tenim a la vida és renunciar a ella.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/05/22/llibertat/feed/ 1 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/05/08/casualitat/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/05/08/casualitat/#comments Thu, 08 May 2008 13:47:01 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=285 ]]>

Em nego a creure en la casualitat. No fa res més que allunyar-nos d’allò que succeeix per la nostra acció o inacció, i el lliure albir d’escollir.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/05/08/casualitat/feed/ 6 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/04/17/electra/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/04/17/electra/#comments Thu, 17 Apr 2008 14:43:25 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/04/17/electra/ ]]>

No estic fet per visitar cementiris. No m’agraden gens, Però sempre que puc, i per causes superiors a mi en visito un per pròpia voluntat quan tinc l’ocasió. Acabada la visita, no puc evitar pèrdrem en les meves pròpies cabòries.

Estic parlant d’un cementiri antic, dels de tota la vida: nínxols d’aquests a terra, sense els calaixos per estalviar espai. Cementiris de poble, amb tombes molt antigues, algunes de ronyoses.

El conec bastant bé, hi he donat moltes voltes. I no se si és per una tendència morbosa cap a la mort fins ara desconeguda per mi, m’agrada donar-hi un parell de voltes (si pot ser, acompanyat) buscant sempre les tombes més antigues, amb més verdet i de pedra. En llegeixo les inscripcions. Mai se sap quan puc trobar alguna cosa interessant. Però sobretot, em paro a mirar les que tenen inscripcions que ronden des de 1936 a 1939, i anteriors. Anys fatídics, sí, però en concret busco la gent jove caiguda en aquesta época, i m’invento (a falta d’una explicació sòlida) com podria haver-se esdevingut la mort massa jove en aquells anys. La guerra, la fam, les venjances de família… i em munto la meva pròpia història.

A d’altres, les més pomposes i antigues, intento descobrir si aquell que hi roman atrapat era ric, tenia algún títol nobiliari o si la professió que tenia li va donar aquet restigi. Sense anar gaire lluny, ahir vaig gairebé encertar quan vaig veure una tomba i vaig començar a rumiar. Era un home d’estudis, això segur. Hi havia a la llosa, esculpida una ploma, unes figures geometriques i la bola del món. Va resultar ser la d’un metge. Jo em pensava que era un mestre d’escola (vaig oblidar que els professors mai han tingut la butxaca gaire pomposa, i més durant la república (vegis “La lengua de las mariposas“)).

Però sobretot, penso en la tristesa que suposa l’oblit. La majoria d’elles oblidades ja sigui pel temps transcorregut, per la mala baba que gastaven amb els altres.

Una mort sempre és una hisòria perduda. 

I és en aquests moment quan recordo amb més força aquells caiguts en acte de servei per la vida.