Hablo de amor, odio y todo lo que hay en medio.
Hablo de que conozco el dolor y conozco el remedio.
Unas veces buenos, otras malos, siempre sentimientos:
esta va por los viejos tiempos.

Duo Kie

cause you know sometimes words have two meanings

Stairway to heaven – Led Zeppelin

Últimament em sento una mica ñoño, i en aquest estat l’altre dia em va agafar per fullejar un llibre de poesia varia que tinc per casa.

Quina va ser la sorpresa quan vaig llegir que al poema 20 de 20 canciones de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda escrit el 1924 té una frase exactament igual a una cançó del nou disc de la Oreja de Van Gogh que he escoltat a la maleïda radio del bar de la universitat:

20 de Neruda:

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Inmortal de LODVG:

Después de ti entendí, que el tiempo no hace amigos
Que cortó fue al amor y que largo el olvido.

He estat rebuscant i l’únic que he trobat ha sigut un comentari a la wikipedia que diu:

El grupo La Oreja de Van Gogh, tiene una canción llamada Canción desesperada,incluida en la reedición de guapa, relata la historia de los 20 poemas y la canción desesperada.

Però res més. Es pot considerar un plagi? Un homenatge? O potser una casualitat? En tot cas, no crec que Neruda viatges en el temps per poder plagiar aquesta ben certa frase.

Línia verda des de Tarragona fins a Plaça del Centre. A la primera entra un músic de metro. D’aquests ambulants que van de vagó en vagó tocant. Sona com música de fons, pianíssimo. Quan comença a sonar el violí giro el cap. Un home, segurament extranger. Pell morena i violí entre mà i coll. Serietat d’aquell que sap el que es fa.

L’home toca el violí una famosa cançó clàssica. No sabria dir quina, sóc un negat per això. Acompanyat de l’altaveu on sonen la resta d’instruments s’acompanya del seu ritme per saber quan tocar. Els altaveus són massa fluixos com per considerar que l’home fa playback.

Tanco el ulls i em deixo moure per l’embriaguesa de la música. Se’m posen els pèls de punta i oblido on sóc. De tant en tant el miro. Es mou amb passió, a ritme de la música, concentrat i genial.

Acaba l’actuació. Magistral. Passa pel meu costat massa ràpid com per a que em dóni tempos de sortir de la borratxera de notes i em fa veronya dir-li que esperi a que rebusqui a la butxaca. M’ha agradat.

Enara no ha sortit del vagó. Una colla de pijas que seuen als seients de la meva dreta s’en riuen.

- Que heavy esta canción.

- Yo quiero la segunda parte!

El mestre baixa a Plaça del Centre. Elles baixen a les Corts i ocupo un dels seients que desmereixen.

Avui he descobert que la ignorància també va amb metro.

Ho se, fa una setmana que tinc el bloc abandonat, però no només el bloc. Estic tenint una setmaneta molt atapeïda entre una feineta que m’ha sortit i les festes de Sants. D’aquestes últimes, una mica de publicitat: avui concert de heavy i funky disco al carrer Guadiana de Sants! Per si us interessa, jo estaré servint a la barra de la comissió de festes, pregunteu per mi!

I deixant això a part anunciar-vos que diumenge es compleix el blocaniversari de Bloc d’un maníac fugitiu! Farà un any des que vaig passar-me a wordpress i vaig redissenyar el concepte del bloc que volia escriure. Un bloc amb el començament una mica amarg però que sembla que m’ha servit de teràpia. Per als que sentiu curiositat podeu llegir-vos el primer article, que ve d’un maldecap anterior.

No se si us haureu fixat, però al llarg d’aquest mes d’agost he vist molts blocs celebrant el seu aniversari. Que recordi i que ara em vinguin al cap en Jacques Delibes, arqueoleg glamurós, jo i el semiblocaniversari d’en Max Aue. Deu ser que tot el temps perdut a l’estiu es redirecciona cap a la creació d’un bloc a l’agost, si no no m’ho explico.

I tampoc m’explico la gran quantitat de gent que conec que fa els anys (normals) a l’agost. A la feina som 4 i tinc tres amics que també els fan a l’agost (i un l’últim dia de juliol, però no l’he contat). Almenys per mi i els meu coneguts és molt més que la resta de mesos. Fent números calculo que a tots ens van fer cap al desembre. Suposo que les dates nadalenques donen ganes de cardar (encara més) que la resta de l’any (amb nectarines o sense). Com ho veieu?

Ja per acabar, no penseu que m’he oblidat del bloc ni de vosaltres, és el temps, que passa massa ràpid. Però no he deixat de pensar en el bloc! Properament, segurament a principis de setembre, article titulat: Nen, no et casis mai! i algun altre que em ronden fa temps pel cap.

Almenys això era el que deia l’Elvis en una de les seves cançons, curiosament i per estranyes coincidències en el món de la música, titulada igual.

I per curiositats estiuenques de viatges amunt i avall això és el que vaig pensar durant la meva primera estada de l’any a Lloret. Només hi ha un casino (diria), però la quantitat de discoteques i sobretot de guiris amb sobredosi de raigs ultraviolats, rodejats d’una àuria i una pell que desprèn un perillós color de gamba (com la que, segurament, s’han menjat amb la paella del dinar) dóna per pensar.

Desenes, dotzenes, centenar, milers! de guiris de com a molt 30 anys buscant sol, la calor que nosaltres defugim, alcohol (i algun ligue ocasional si és possible) obscenament aliens a l’assassinat (en la temporada de la meva estada) relativament recent d’una noia italiana tot i els cartells que ben morbosament vaig poder observar penjats en un fanal bastant transitat demanant trucades per saber la localització de la desdichada (adoro aquesta paraula).

I tendes de souvenirs que subministren els vestits de flamenca que algunes nenes llueixen pel carrer (patrocinades pels seus pares) que de ben segur acabaran en una consulta psicològica (link patrocinat per la UOC) en edats més avançades com a temor d’infantesa i fòbia al vermell amb topos negres.

I comerços on et pregunten, estranyats, en anglès d’on ets si se t’acudeix dirigir-te a ells en català, i que quan els dius que ets de Catalonia et pregunten si parles Spanish.

I samarretes de I love Lloret i d’altres amb la imatge de l’Elvis (patrocinador de l’article). Us imagineu l’Elvis cantant en un escenari, o rodant alguna pel·lícula, pensant, mentre canta: quina il·lusió! Quan mori faran samarretes meves per vendre com a souvenir a Lloret!

A vegades m’agrada imaginar-me rucades així.

I això que a mi Elvis m’agrada de tota la vida però és un delicte negar que les seves lletres eren de canción del verano. A qui se li acudiria dedicar una cançó a unes Blue suede Shoes? La lletra és bastant pèssima. Ja ho vaig estar parlant amb un amic: les lletres de l’Elvis són bastant idiotes, però tenia bona veu, i era drogoaddicte, que és el que importa. Sense això hagués tingut fama? Bé, també era nord-americà. Ja està tot dit. Reflexionem-hi si us plau.

Fixeu-vos com de descarat és el play-back.

Però en una segona i inesperada estada vaig descobrir que, com diu la cançó: el parecido está en buscar el encanto a los días cuando llueve (si la voleu escoltar click aquí).

Entengui’s la metàfora aquest cop, si us plau.

Per començar a ambientar-vos imagineu que teniu 16 anys i que us trobeu a la festa de final de curs i de comiat de l’escola on heu estat tota la vida. Val. Això és el de menys. La vostra clase es compon d’un heavymetalero, una gran majoria de pijos que volen anar de quillos (la veritat, jo ja no se distingir ambdues espècies urbanes) i un petit reducte inclassificable però amb tendència a la majoria. No, no és la meva classe. No, no tinc 16 anys (físics, mentals… no sé).

Imagineu-vos que hi ha una disco mòbil.

Molt bé, comencem per això. Perquè qualsevol disco mòbil no és una disco mòbil que s’apreciï si no punxa el superèxits escoltats fins la sacietat, amb caçons a l’estil Caribe Mix (ves tu a saber quin número) de fa més de 10 anys amb cançons que mai van passar a la història excepte pels dj que les punxen a cada festa on van. De tant en tan podrien posar-se al dia.

Però atenció! Només començada la gresca ja li vaig dir a un amic (que pobret, ja es devia cansar de mi de tants cops com li vaig repetir): qualsevol festa cutre cutre que valgui no és tal si no sona una cançó d’Ska-p i una del Mago de Öz, ja ho veuràs. I sí. Després de fer-se esperar es va complir el que més temia: van sonar Mago de Öz i Ska-p.

I se’m va encendre la llumeta d’un nou article que ningú comentarà (ara sí, perque he dit el que cabo de dir(o potser no, pel que acabo de dir després del que acabo de dir)).

Tornem a la gent. Recordeu el grup. Sona el clàssic i meravellós I will survive, de Gloria Gaynor. I el grup comença a moure l’esquelet diferent. Comença la cançó i es crea de sobte una rotllana, empentes, cops i la meva incredulitat. No és així com es balla Ska-p? Espera inútil, que els nanos s’han confós, tant anar a l’UP&DOWN o no haver sortit encara de nit els ha confós. No passa res.

Més tard. Sona Ska-p. Penso i recordo les conseqüències de Gloria Gaynor: algún blau (perquè en castellà el blau es diu morat? No són colors diferents?) (que segurament descubriran en arribar a casa) i un llavi partit d’una noia pija/quilla de la majoria indesxifrable que, inexplicablement estava per allà al mig (no, no vaig ser jo).

Llavors amb Ska-p què passa? La pista és buida. La cançó? La típica cançó del grup que es punxa sempre, que ja ha perdut tot significat: Cannabis. I més que el perd quan veig qui el balla. (Vegi’s la curiosa contradicció: llei antitabac molt dura, però una cançó amb aquest missatge en una disco destinada a nanos de com a molt 16 anys. Ja sortirà alguna veu indignada, segur.)

Cap al final, sona mago de Öz. Quina? Doncs la típca cançó fàcil de predir, que ja ha perdut tot el significat: Fiesta pagana. Qui balla? Els mateixos d’abans.

I quina és la meva sorpresa, veure que cançons que en un principi van ser escrites com a crítica social, amb major o menor encert, sense entrar en l’estil musical, només fixant-me en la finalitat de la cançó. Quina és la meva sorpresa en veure que una munió de nanos uniformats amb Calvin Klein, Billabong i Quicksilver són els únics que ballen aixecant els braços a la pista, una cançó suposadament contrària al que ells representen. Si més no, curiós. Ja visto lo visto m’encomano a una retirada silenciosa. No sóc còmplice de la destrucció que s’està duent a terme a la pista de ball.

Com deia aquell: Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Últimament no actualitzo amb assiduïtat. Ho reconec. Ser telecos no sembla ser una cosa fàcil i estic que no paro de fer coses. Espereu a que acabi els exàmens per a retonar a la normalitat.

Avui em ve de gust fer un article personal. Si, un d’auqells articles que potser a qui no em coneix doncs o no sap de que va, o no li interessa, el deixa de llegir i vinga a una altra cosa. Però de tant en tant no va malament una mica de teràpia personalitzada, que de grup en tinc bastant sovint. I sobretot avui, que he estat per Sant Boi, i he passat pel costat dels col·legues que són tancats al manicomi.

Encara que, com ha dit el meu germà quan passàvem pel mur del recinte: Aquesta és la línia divisòria entre dos mons: els bojos (senyalant cap a fora), i els sans (senyalant cap al mur). Savi.

Aquest ha sigut, sense lloc a dubtes un cap de setmana estrany. Peculiar (si ens proposem a buscar eufemismes i paraules rares ídem). Un inici ben inesperat (perquè senyores i senyors, jo no se com funciona el món, però a mi el cap de setmana em comença el divendres a les dues quan arribo a casa de l’última classe del dia) que de bon grat repetiria i amb molt bona companyia (si si, sembla que la bogeria no espanta a la gent).

I per fi l’anunciat i no esperat amb ganes cap de setmanes amb dues comunions a full-time durant el dia.

Totes de la forma tradcional: cerimònia i dinar. Jo i el meu esperit telecos, però, em van ajudar a passar el primer amb suposicions i recerca:

—Ostres inútil! El mossèn parla amb un micròfon inalàmbric.

—Què significa això?

—Doncs que en algun lloc deu haver un receptor, no? I aquest receptor, ha de tenir una petita antena, no?

—No se, no n’he vist mai cap, però això suposo.

—Ostres! Doncs busca busca!

I amb aquest solil·lòqui (s’escriu així?) vaig aconseguir passar del sermó del mossèn sobre la pau l’amor i el perdó (?¿) que Jesús ofereix amb la fe. I avui diumenge si que he trobat l’antena! (ara és quan toquen les correccions de telecos dient-me que és impossible haver-ne trobat una).

Almenys durant aquests dos dies de comunions he aconseguit quatre coses: Una: treure el meu germà de casa per ensenyar-li que de nit, no sóc tant dolent com potser s’imaginava… i així de pas pressentar-li a la colla. Dos: descobrir que portar camisa no em queda tan malament. Tres: veure a família que feia temps que no veia tot i tenir moltes ganes, recuperar-ne la confiança i promeses de veure’s aviat; i quatre: uns bons trossos de pastís.

Però c’est finie (“chapurrejant” francès) i ara torna a la normalitat que no existeix.

I de propina (com als cambrers, és clar) una cançó d’Heroes del Silencio que no he pogut deixar de cantar ni un sol moment en tot el dia (i el savi del meu germà martiritzat escoltant-me, pobret):

Aguanta telecos, que la vida no és passar-se les hores tancat a la biblioteca. Passaran les setmanes, els examens i arribarà el sol que ara només toca les façanes, a la teva cara. I sortirà el sol fins que es torni a posar quan les obligacions t’obliguin a  tornar a abaixar el cap.

Viatge en metro: (7.20/10)*2 € (preu del viatge d’anada i tornada amb una T-10).

Arribar massa d’hora, ser poca gent, i haver d’esperar a la resta de la colla: 3:30 hores de picabaralles sanes i tontejant (diga-li tontejar, diga-li fer amistat, diga-li ampliar la llista de contactes) amb el segurata.

Entrada al Metal Zone: 12€

Ballar al ritme de la música: uns quants milers o milions de neurones atontades de per vida.

La satisfacció que se sent quan una heavymetalera de tota la vida, amb les pintes corresponents em pregunta, a mi ignorant del tema i sense pintes heavymetaleres, pel grup que toca la cançó anterior (i saber-ne la resposta) no té preu.

Per a tota la resta, estafa una asseguradora.