Sigo buscando la ecuación que defina la variacion del color con el que te pintas los ojos. I a poder ser, que me cuente que te ocurrió ayer para que hoy (que el mundo se ha vuelto tan loco e irracional) el color sea tan oscuro.

Per a qui no s’hagi fixat, un vagó de tren és com una discoteca un dissabte per la nit. Tots miren a tots i al final tothom surt d’allà tal i com va entrar. A més, hi ha aquell pipipipi que ningú balla, però que segueix sent igualment odiós.

Només cal agafar cada dia el mateix tren i el mateix vagó. Acabes familiaritzant-te amb les cares i arribes a conèixer les persones pels gestos que fa mentre creu que ningú la mira. Un cop els conèixes a tots, perds la por de fixar-te amb més detall en els detalls que ells miren.

Per exemple.

Aquell noi alt de les ulleres amb una carpeta blava amb bombolletes? Sempre mira per la finestra. Però a voltes, de reüll mira aquella dona d’uns trenta, que no és que es pugui dir que està bona segons certs estàndars, però que és guapa. I té una cara interessant. Al seu temps, auqesta mira just darrere del seu interlocutor cap al noi prim del fons que sempre va amb amb dos amics. Aquest, entre broma i broma no deixa de mirar a la francesa del ulls blaus, rimel dolent i nas exigent, però que porta a tot el vagó de cul. Sempre feliç, me la imagino una escriptora bohèmia. Però no crec que els bohemis es llevin tan d’hora.

Fins que a la mateixa parada on baixa puja la rosa sobremaquillada que llegeix el Lecturas i tot torna a començar.

I així podríem seguir fins a l’infinit o fins a l’última parada, el que arribi abans, no sé; i demà serà un altre dia.

I jo? Doncs jo els miro a tots ells entre línia i línia de llibre , mentre penso en el nostre querer y no poder, i en la realitat de la finestra, i en alguna que altra espontànea que en poc temps decideix canviar de tren i de vagó per evitar les nostres coordenades de pobres bojos.

En un vagó de tren. A primera hora del matí (quina és la primera i l’ultima hora del matí?).

Sona un telèfon mòbil des de l’altre punta del vagó amb la melodia que la gent de Danpena3 no es cansa de dir que és la cançó del verano, del año i del que faci falta.

- Hola!!

- …

- Sí, es que me he dormido y he cogido otro tren que me va mejor…

- …

- No lo sabes? No lo has visto en el pheisbuc?? Te etiquetaooo… te etiquetao tíaa…

I m’omple de terror saber que aquesta és la màxima lucidesa mental que té moltíssima gent…

I es clar que va valer la pena. Ilusionar-se un altre cop. Sense final, però repeteixo, ilusionat. I és curiós perquè al final, no he hagut d’afegir el prefix des-, així que no puc queixar-me de com han anat les coses que passen pel cap (perquè no ens enganyem, no ha passat res d’aquí).

Un conversa escoltada al tren i pum, patacada alegre a terra. Escolta, que no ha sigut per tant, m’ha donat vida i no m’ha deixat arrossegant-me. Què més puc demanar?

A otra cosa mariposa i tornar a començar. Almenys m’ha demostrat (crec), que per dins, ja d’abans, havia crescut. I això és una gran victòria.

Línia verda des de Tarragona fins a Plaça del Centre. A la primera entra un músic de metro. D’aquests ambulants que van de vagó en vagó tocant. Sona com música de fons, pianíssimo. Quan comença a sonar el violí giro el cap. Un home, segurament extranger. Pell morena i violí entre mà i coll. Serietat d’aquell que sap el que es fa.

L’home toca el violí una famosa cançó clàssica. No sabria dir quina, sóc un negat per això. Acompanyat de l’altaveu on sonen la resta d’instruments s’acompanya del seu ritme per saber quan tocar. Els altaveus són massa fluixos com per considerar que l’home fa playback.

Tanco el ulls i em deixo moure per l’embriaguesa de la música. Se’m posen els pèls de punta i oblido on sóc. De tant en tant el miro. Es mou amb passió, a ritme de la música, concentrat i genial.

Acaba l’actuació. Magistral. Passa pel meu costat massa ràpid com per a que em dóni tempos de sortir de la borratxera de notes i em fa veronya dir-li que esperi a que rebusqui a la butxaca. M’ha agradat.

Enara no ha sortit del vagó. Una colla de pijas que seuen als seients de la meva dreta s’en riuen.

- Que heavy esta canción.

- Yo quiero la segunda parte!

El mestre baixa a Plaça del Centre. Elles baixen a les Corts i ocupo un dels seients que desmereixen.

Avui he descobert que la ignorància també va amb metro.