Abro la ventana por la pàgina 89 y lanzo el libro por ella. Almenos por hoy dejaré de esnifar libros para dejarme llevar al son de la melodia.

Sin escuchar a puristas de ella, sólo escucharé lo que me vaya a animar el hoy. Más asquerosa, más rota, más distorsión. Siempre más, y siempre políticamente incorrecta dentro de lo possiblemente publicable y que cumpla las característiques antes mencionadas. De venta en farmacias. Y sólo en los mejores cines. Y no incluye pilas. Acero inoxidable.

A ver si tienes suerte y la encuentras buscando debajo de los puentes. Quizás por ahí anda la libertat de hace unos meses: los paseos por el parque y las baladas con solos que quitan el aliento. Como follar con amor. Como destruir lo indestructible. Como saber que se tiene la razón, pero callarte y sonreir por dentro sabiendo que él se equivoca.

Momentos. Nada más. Pero a la espera de calma con ella. Y mientras tanto, calzarse bien alto las botas. Por si a la muerte le apetece pillarnos por el camino. Quién sabe.

A la merda. No penso ser més el que s’aparta per a que la gent passi. I m’és igual quin dels dos pot tenir més cara d’amargat, o quin dels dos està més borratxo. Ja he canviat la cara després que la immediatesa del comiat m’atordís, i penso aplicar el que fins ara han fet amb mi: la filosofia del viu i no deixis viure; sense preocupació, doncs ara, com a mínim, em corresponent per just dret d’igualtat, 3000 anys de glòria.

I si no et sento venir, és perquè vaig escoltant la cançó del dia (o la seva segona part).

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.

M’espanta extraordinàriament pensar en l’efimeritat de les coses. Del nosaltres, de l’això, del jo.

Però intento deixar les coses en l’estat mínim en el que em sento segur, i provo de no donar-li més voltes de les necessàries (per evitar depre’s inútils i coses d’aquestes) i de pensar en la última vegada en la que vàrem treballar a contrafase (amb un somriure als llavis, és clar) mentre em desfogo corrent, les ràbies de 1435 hores abans.

I escric per acabar de sentir-me segur… i per omplir una mica i deixar-to saber.

Em passa des de fa ja uns anys i em preocupa. Fent memòria, potser em passa des que la meva vida va patir el canvi radical de l’inici de la carrera i els aspectes personals ja resolts que envoltaven tot aquest canvi. Potser em passa des que la meva vida va accelerar el ritme o des que cada dia dedico un temps a fer una mena de retrospectiva i a recordar el que m’ha passat durant el dia.

Quan recordo els moments dels que s’ha format el dia els recordo tots de manera accelerada. Veig la imatge mental del dia com si tot es mogués a una velocitat massa accelerada com per a ser realitat, com si totes les hores de les que es forma la meva vida passessin en el record com juren aquells que han estat a punt de morir: en pocs segons però amb gran detall.

Puc veure-hi tot el dia, des de que m’aixeco fins que faig la retrospectiva passant totes les hores de classe, que a vegades es fan eternes, i el retorn en tren. Ho veig tot com si hagués passat en un instant diferencial. Com si la meva vida no tingués més importància que la d’aquell que entra ràpid i marxa tal i com va venir: sense canviar res i sense deixar el record necessari per a que ningú el plori. Com si tota la física que regeix l’univers em traïcioni i em faci veure de manera similar al Vortice de la Perspectiva Total que malgrat hagin passat moltíssims anys de la teva vida, per a la resta de l’univers i els universos paral·lels no seran més que un esternut molest.

I aquesta és una visió que m’inquieta em molesta i em preocupa. M’inquieta saber si la resta de la meva vida la veuré com un esternut. Em molesta no poder recordar les coses en la mateixa escala de temps en la que crec que han passat. I em preocupa perquè no se si estic veient la vida a un ritme més lent del que és (i que se’m mostra als records) i per si m’amaga algun tipus de bogeria diferent del que em van diagnosticar en els meus temps i pels quals fujo.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/14/retrospectiva/feed/ 4 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/10/jo-el-vi-i-les-roses/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/10/jo-el-vi-i-les-roses/#comments Sat, 10 Oct 2009 15:39:42 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=770 ]]>

No hi ha cap dubte que el vi i les roses són els millors amics del poeta i del romàntic de postal, tot i que els diners tallin les ales a qualsevol, sempre hi ha un moment per a gratar-se la butxaca fins a fer-ne un forat si és necessari.

El que cal saber, però, és que l’excès de qualsevol de les dues pot ser perjudicial. Les roses són maques a nivell individual, però en quan els barreges en un ram deixen de ser-ho. Són com els arbres que no et deixen veure el bosc. El minimalisme de la bellesa de les coses petites ha de prevaldre per sobre de tot.

En canvi l’excès de vi o de qualsevol altra substància desinhibidora dels sentits també suposarà greus problemes que, tots i cadascun dels lectors han haver patit almenys un cop a la vida per provar d’estar una mica més a prop de les deliberacions que continuament i últimament puntualment es donen a terme en aquest bloc. En petites quantitats similars als dolços en la piràmide de l’alimentació sana servirà per deslligar els tímids de les seves mirades a terra i del seu silenci. En proporció una mica que no exageradament més alta servirà per a donar seguretat en un mateix. A partir d’aquesta línia s’aconsegueixen resultats que poc interès tenen per a les deliberacions de l’article d’avui, per tant, les deixarem per a un altre dia. D’aquestes només esmentarem que finalment es retorna a l’estat inicial sense les connotacions que la víctima de la societat ha patit d’ella: el tímid serà més tímid i s’arraconarà intel·lectualment a una cantonada disposat a pensar en coses que l’endemà (o cinc minuts després) ja no recordarà mentre veu que tothom al seu voltant riu i es diverteix sempre que siguin persones tipus B fins al punt de pensar que planegen quelcom contra ell. El tipus B consisteix en la resta de personalitats alterades per l’esmentada substància i en les que no entraré en detall per desconeixement de causa. Aquestes altres personalitats tambè es veuen ampliades i exagerades fins al punt que fins i tot la personalitat oberta pot arribar a fer-se pesada si la quantitat de vi supera a la de roses tal i com es pot documentar el lector en qualsevol àlbum de fotografies de festes de qualsevol persona no mojigata que tingui compte a qualsevol xarxa social.

Només el veritable poeta és el que sap unir els dos aspectes amb precisió mil·limètrica. Persones que formen part d’un petit i selecte grup entre els quals malauradament, no m’hi trobo.

El soroll és inherent a la vida de les paraules, i tot i crear a voltes, mapes de ciutats (sempre millors que la pròpia), no deixa de ser una putada que per a les paraules maques tampoc existeixin els filtres adequats per a fer que els sentiments es puguin expressar en els harmònics adequats i puguin arribar al receptor sense que l’aire faci de les seves en el camí. A uns quants centenars de metres per segon.

Tornant a fugir m’he allunyat de les onades que no callen. Que no saben que per molt que parlin, no tindran mai la raó. Només serveixen com a espies mudes.

Fugit al retir espiritual anual al que aquest any se li ha afegit l’enyor.

En un passeig innocent, trobar arguments per provar d’entendre la no creencia del mateix Déu (que no en Déu). Creient que Déu no és creient perquè no pot tenir fe en ell mateix, i alhora, tenir la fe de que Déu no va crear els zombies (com tampoc va crear la resta de els coses) perquè a aquests els agrada massa menjar callos, i Déu odia la competència, com històricament s’ha esforçat a demostrar contradictòriament.

Seguit viatjant per acabar de reafirmar la idea de que els altres llocs són sempre molt millors que la gran ciutat que mesos enrere encara apreciava.

Imaginar que, com a mínim, la senyora amb la veu de GPS deu patir una bona depresió.

Descobrir que la música, com el menjar, ha de ser escoltada en el moment oportú del dia, o pot passar que, de bon matí, escoltis per error una cançó que et senti com un entrecot a les vuit del matí.

I escaquejar-se d’algun dia de viatge per gaudir ésser i ser companyia.

Seure al bar amb un cafè a la taula i un llibre a les mans que t’explica el final abans d’hora per evitar tensión nerviosa (sic).

Oblidar-te sense odiar-te en l’intent i esperar mentres tatxo la llista de coses a fer.

Traduir i escriure les reverberacions dels budells i mesurar en polzades la llargada de l’intestí prim d’anorèxia amorosa (el gros no el correspon).

Guardar el sucre del cafè anterior per saborejar-lo al llarg d’uns quants quilòmetres de desfeta.

Mirar pels finestrals com un tigre vol entrar al bar i descobrir que totes van amb pressa i poca roba, que ha arribat l’estiu i que encara que no ho vulgui els avions volen sense caure (massa sovint, em refereixo).

Estar rodejat de mecanismes idiotes que nomès saben rodar i ajuntar-se entre ells, i ser el que escriu a la cantonada prop de la paperera amb la tranquilitat de saber que ningú el coneix i que pot inventar-se la vida (dels altres) sense que ningú dels presents el llegeixi després.

Saludar amb el cap un bon professor i que s’aturi pensant qui ets.

Esperant la vida esperant la mort i resignar-se a decidir que posar Extremoduro al mòbil per endur-se al viatge no serà bo per a la meva salud mental i ser feliç per haver decidit que el rap li dirà moltes més coses que li serviran a hores d’ara sempre que en aquests moments no parlin d’avions ni de Brasil.

I amb la melodia del tetris al cap intento encaixar tot l’escrit. Gràcies al músic que m’ha alegrat al dia.