Solo deseo, un minuto para aburrirme en él.

No creo que el orgullo de ser el que hace las cosas de la manera más políticamente correcta sirva de mucho para evitar el desprestigio de la actual política del miedo.

La vida, en su absoluta plenitud y, sobretodo las cosas que suceden mientras ésta anda su camino sólo suceden cuando uno, o los protagonistas de su vida estan borrachos. El resto del tiempo, lo más probable és que vivan acobardados i callados por el miedo, y sólo el estar borrachos les ayude a hacer las cosas con un par (entiéndase de que). Y no creais que no me incluyo.

La vida se forma de cosas que ocurren cuando uno anda borracho o entre borrachos, y sólo en momentos como esos el usuario puede sentirse realmente vivo y satisfecho, pues sólo los momentos de sinceridad que ofrece la bebida seran los momentos más verdaderos que jamás, y repito como en el ejército, JAMÁS, nadie se sentirà más vivo. Por algo la sabiduria popular creo un refrán. Por eso vuelvo a estar triste hoy. Por eso la terápia, como han observado hábilmente, no me sirve de absolutamente para nada más que para tenner un título con el que presentarme a ustedes.

A la merda. No penso ser més el que s’aparta per a que la gent passi. I m’és igual quin dels dos pot tenir més cara d’amargat, o quin dels dos està més borratxo. Ja he canviat la cara després que la immediatesa del comiat m’atordís, i penso aplicar el que fins ara han fet amb mi: la filosofia del viu i no deixis viure; sense preocupació, doncs ara, com a mínim, em corresponent per just dret d’igualtat, 3000 anys de glòria.

I si no et sento venir, és perquè vaig escoltant la cançó del dia (o la seva segona part).

En Tarantino va dir un dia:  L’opció entre deu anys de presó o treure del mig a un pobre desgraciat… no és una opció.

De la mateixa manera, quan passa allò inevitable i et donen només una opció, advertin-te de lo molt incorrecte i desconsiderat que seria dur a terme una altra opció, tampoc és una opció. Digau rebeldia si vols. Instint ho diria jo. I així en treuria el mèrit que no vull que ningú cregui que té.

Si còrrer és l’única opció per a salvar-te, per molt que t’hagin adverit que no ho facis, no dubtes pensar que si surts a correr un parell o tres de nits a la setmana no és només com un simple hobbie sense cap implicació en la teva vida real. Potser no ho havies pensat fins al moment en el que, en menys del que triga en ocòrrer un període d’un microprocessador de moltes gigues, se’t presenta al cap com la opció menys assenyada però més valida de la ingent quantitat d’opcions que no t’han oferit.

I si aquell dia no has trepitjat cap merda més de la que et trobes en el moment inevitable, pots sortir beneficiat i orgullós del que el teu instint t’ha dictat.

Quan còrrer no és una opció proposada, sempre serà l’opció implícita viable.

Sempre que els avions flotin lleugerament i aterrin còmodament sobre les seves respectives rodes suposo que no hi haurà problemes per tornar a provar d’allisar les arrugues que s’han fet als voltants dels ulls (on les dones de 40 es miren cada cop que van al bany per mirar si les patas de gallo han experimentat un creixement significatiu des de l’última vegada) i provocat de tantes vegades que… bé, ja se sap. Del mateix de sempre i ser l’últim mindundi que s’adona de tot i la vida del qual va en funció del que la resta de bojos ordenin (rang militars per davant).

I volar a un destí que m’allunyi definitivament de tot i que m’ajudi a saber quan i perquè faig malament. D’una puta vegada. No com fins ara.

Fins la setmana que ve, gent.

Quan hi penso en això maltracto encara amb més força les cordes de la guitarra en un acord de Mi major estrident i malparit.

Però tranquil, que no passa res.

I em giro cap a l’altre costat del llit per evitar donar-hi més voltes i refrescar (com el costat del coixí) els pensaments altre cop.

I no t’has de preocupar de res.

I m’encenc per dins i em cremo i quedo fet cendres.

Però no cal que et disculpis.

I imagino i em pregunto què he estat fent aquest últims temps.

Però tingues el cor tranquil, home.

I em pregunto si jo podria ser igual. Perquè en part, t’admiro per motius que només jo vull conèixer quan descobreixo que he mirat, i per tant existeix.

I entonces ambos enloquecieron y vivieron felices i comieron perdices envenenadas  con las que se atragantaron el resto de sus vidas.

FIN

Ara que estem en companyia i en confiança, i que no tinc massa temps per acabar d’escriure això abans la soledat d’avui pateixi un game over parlarem una mica abans de marxar com una mena de repte per a la prosa espontània i a la velocitat del dits. Amb el temps que queda m’agradaria parlar amb una mica d’humor, però en ser impossible la descarto doncs com se que molts m’odien (a la seva manera, però ho fan) serem sincers per enèsima vegada (altre cop).

De petit m’agradava pensar com seria de gran. M’imaginava com una persona que tothom volgués admirar, no un exemple, però potser si i molt a pesar meu m’imaginava una persona a la que la gent admirés. Sense ser famós. Una persona que es movia diferent de tota la resta de la gent, una persona que quan la coneguessis diguessis: ostres, aquesta persona s’ha fet a ella mateixa.

És a dir. El superhome que anys més tard vaig descobrir que va proposar Nietzsche junt al seu Déu ha mort.

Amb els anys però he observat que res més lluny de la realitat: Quan fa calor vaig a la platja a remullar-me, m’agrada un esport que la gent utilitza només com a mètode per rebaixa la cervesa que tapa els abdominals, de nit surto amb els amics a llocs tranquils i calmats amb una cervesa freda a la mà, i si cal, ens emborratxem com tants altres fan. Res més lluny del que m’agradava imaginar. Sóc molt al meu pesar, un altre home nihilista. I que a sobre, comet faltes d’ortografia.

Serà possible que quan a la resta de la gent les coses els van malament, a mi em comencen a anar bé? Serà que són el yang de tot el vostre ying (però no sé quin dels dos és el dolent).

Serà que sóc alguna mena d’anticrist?

O, més aviat, un gilipollas que es pensa que només ell té els problemes i que creu que no hi ha solució per a cap d’ells i que creu que tenir un bloc és una excusa suficient per posar a parir la resta i les coses enlloc de fer-s’ho mirar una mica més i intentar arreglar el que està malament o el que ha fet malament (enlloc de la simplicitat d’adonar-se que allò falla).

Potser tota aquesta façana de serietat, sequedat i poques paraules només siguin per amagar això: el fàstic que em faig quan m’adono d’alguna cosa molt pitjor de la que em pugui anar rondant a mi.

Ho sento.