Ben pensat, potser faig prosa espontània més sovint del que em pensava… i si a voltes dic les coses a mitges, ha de ser per què el subconscient que tinc per algun racó de la massa gris així ho ordena.

Imaginate que un día vas andando tranquilo por la calle. Doblas una esquina y sin tan siquiera tener el tiempo físico para poder ver nada mueres con un punyal entre pulmón i pulmón de algun yonki nervioso. O del balazo perdido de algún policia orgulloso.

Caerias al suelo, pues la gravedad haria su trabajo, però no seria como las películas, en tres flashes bien lentos i por distintos costados. Seria algo más doloroso (si estuvieras vivo) i menos romántico.

Seia como cada dia, una muerte rápida, però no una muerte de esas metafóricas que muchos usamos cada día. Esta seria irremediable y conllevaria arrastrar a todas las demás.

Entonces todo lo que llevaras estaria muerto: las ilusiones, los sueños, el trabajo hecho i las cosas que has pagado pero que aún no has tenido de usar.Pero realmente no habrias muerto del todo, pues hasta que la última nota que sonase en tus auriculares no se callara, aún habria en la tierra algo que hubieras puesto tu en marcha. Seria como tu última energia vital en la tierra. El único recurdo que podrias dejar a la física en el sentdo más estricto de la palabra.

I lo más triste es que nadie disfrutaria de aquella melodia, pues no seria extraño que nadie te tocara hasta que, unas horas después, un juez levantara tu cadáver para certificar con papeles oficiales (malditos!) lo que todos los fisgones detrás de la línea amarilla de película norteamericana ya saben. Seria como si alguien te volviera a matar. Pero de cara a los demás.

Avui estava jo treballant tranquilament en un dels dies amb més feina que he conegut, pensant en alguna idea que em permetés escriure un article quan arribés a casa quan ha vingut un noi jove a dinar.

De sobte, tot es torna boig. El jefe, que estava a la cuina i no anava ni vestit d’uniforme ha sortit a saludar hola, me llamo xxx i soy el encargado del local. Tres de les meves companyes s’han tornat boges. Una em diu: no sabes quien es?

Doncs no…

Es Ivan, el ganador de Gran Hermano! (No m’he dedicat a perdre el temps a comprovra per Internet si era ell o no)

A partir d’aquell moment he entès que l’anessin a saludar i donar-li petons i que un munt de clients (i sobretot nens) se li acostessin mentre dinava per demanar-li un autògraf o una fotografia.

Ha sigut molt trist haver de presenciar tota l’expectació que ha creat una persona que l’únic mèrit que té és la d’haver passat uns mesos tancat a una casa tota plena de luxes, bevent, follant i vivint a cuerpo de rey. I el pitjor és que la gent senti admiració per aquesta mena de personatges nascut de formats televisius bazofia que no serveixen per res més que per tenir les masses preocupades en la pròxima expulsió de la casa. I que nens ja comencin així no augura un futur gaire prometedor.

I em jugaria una mà si calgues que la meitat de tota aquesta gent no coneix ni l’origen d’aquest format televisiu basat en la magnífica novel·la 1984 de George Orwell on l’escriptor imaginava la pitjor dictadura imaginable l’època que la va escriure.

I curiosament vaig començar a rellegir-me el llibre dijous, no vull ni imaginar-me que pot passar si s’em passa pel cap rellegir-me Un món feliç o Mecanoscrit del segon origen.

Últimament em sento una mica ñoño, i en aquest estat l’altre dia em va agafar per fullejar un llibre de poesia varia que tinc per casa.

Quina va ser la sorpresa quan vaig llegir que al poema 20 de 20 canciones de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda escrit el 1924 té una frase exactament igual a una cançó del nou disc de la Oreja de Van Gogh que he escoltat a la maleïda radio del bar de la universitat:

20 de Neruda:

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Inmortal de LODVG:

Después de ti entendí, que el tiempo no hace amigos
Que cortó fue al amor y que largo el olvido.

He estat rebuscant i l’únic que he trobat ha sigut un comentari a la wikipedia que diu:

El grupo La Oreja de Van Gogh, tiene una canción llamada Canción desesperada,incluida en la reedición de guapa, relata la historia de los 20 poemas y la canción desesperada.

Però res més. Es pot considerar un plagi? Un homenatge? O potser una casualitat? En tot cas, no crec que Neruda viatges en el temps per poder plagiar aquesta ben certa frase.

A vegades m’agafa per pensar i per donar moltes més voltes de les necessàries a coses que per la gran majoria dels mortals no té cap importància.

Posaré un exemple. Un dia estava en una cafeteria, prenent alguna cosa i fent petar la xerrada quan em van venir ganes d’evacuar aigües menors. El lavabo típic: petit, poc il·luminat, ronyós, amb una pica que deu haver patit una guerra donat el seu estat. Escarabats inclosos de serie. Un boca amunt. RIP. I un cartell.

Poca gent (pocs homes, degut a les restriccions misògines de pas a la porta) donarien importància a aquest cartellet.

En canvi jo sí. Vaig gaudir de la magnífica estructura de les frases, envejades per Machado si fos viu. En les contradiccions i complicacions que suposa: i si el lavabo estava brut quan he entrat, l’haig de deixar igual, però llavors no el deixo net! És un problema de Gödel?

I a sobre, després de tant dubtar em donen les gràcies… i mentrestant la suor freda recorre la meva esquena. Però el que més em va donar per pensar va ser pensar què fa un cartell d’una cafeteria enganxat amb cinta adhesiva de BCN Neta? I en concret, per plegar cartró?

Hi ha coses que és millor que la humanitat no conegui.

Aun así soy más viejo de lo que he sido en toda mi vida.

Yugo Amaryl a Hacia la fundación

Isaac Asimov

A vegades m’agrada parlar de la gent. Sí, conec la cita que diu no hables nunca de ti, habla poco de los demàs y habla mucho de las cosas (amb les possibles variacions que pot haver patit la frase des que la vaig llegir per primer cop), però tot i això, parlo de la gent. A tot arreu, aquí, als poemes, al ñoñolog (del qual no me’n sento orgullós d’administrar).

Potser la gent quan em llegeix veu un article més, un poema més, una foto d’un inútil fent l’idiota, però jo escric molt més. Perquè m’agrada parlar de la gent a amagades, sense esmentar-los, parlant amb tants recursos literaris com sóc capaç per aconseguir un text que, per la gran majoria sigui potser, indesxifrable, un seguit de bajanades que no s’entenen.

Però a vegades l’afortunat pot entendre que és a ell a qui faig referència. I només a vegades, perquè segur que he escrit coses tan… tan, que ni la víctima persona afortunada se n’adona. I és que a vegades no puc arribar a copsar la profunditat dels missatges que amago. I pensar això em deprimeix, perquè vol dir que el missatge no ha arribat al destinatari.

Passa sobretot en aquelles temporades en que, si fos dona, em sentiria xof, que si fos pre-adolescent amb aires de grandesa seria la depre perquè els papàs no em volen pagar la moto i si fos un post-adolescent que encara va a l’UP&DOWN perquè els papàs no em volen pagar el cotxe. Ara potser si que m’he passat pobre post-adolescents. Que jo en soc un carai! (i per si hi havia dubtes, NO he anat mai a l’UP&DOWN, de fet sento repel·lús quan algú diu això. I no sé perquè aquesta dèria amb aquest lloc). I a vegades ho faig quan vull retransmetre un missatge a la persona en concret, i no m’atreveixo a fer-ho a la cara. Si sóc un covard, entesos?

Aquestes actualitzacions han sigut la base sòlida a partir de la que he desenvolupat la meva vida a la xarxa. Aquest blog n’està ple, últimament no gaire, però sense aquestes actualitzacions no viuria amb l’ànima tranquila.

I és curiós, perquè estava jugant al magnífic joc Gran Turismo 4 per PS2 (moment en el que han succeït les deliberacions més importants de la meva vida, potser després de les estones que passo corrent i els viatges en tren) i m’ha vingut al cap:

-Hi ha una persona que gairebé s’ha apropiat d’aquesta mena de textos en els últims anys. Però això ja ha canviat, amb l’últim merda poema que he penjat, perquè no hi apareix aquest persona (explícitament, tots vosaltres sou presents involuntàriament als meus actes).

I això m’ha donat la idea d’aquest article.

I això m’ha embargat d’una felicitat absoluta.

Una de les primeres  coses que faig quan compro un llibre, o n’agafo algun de la biblioteca no és obrir per llegir-lo.

Agafo el llibre i l’obro pel mig, com volent despullar-lo de tot el que m’impedeix arribar a ell. Hi acosto la cara. i l’ensumo en un orgasme de sensacions.

N’hi ha que les seves pàgines oloren a vell. D’altres a fulls humits, fulls que es noten que han sigut acariciats amb la mirada moltes vegades per la lectura usuària. Alguns, els més novells, nadons just sortits de l’impremta oloren a plàstic, i a un nou estrany, oloren a nou lleig.

D’altres fan olor a tabac. Molt suau. Fins i tot agradable. Com els Ducados olorats de lluny. I Molts fan olor a biblioteca. Biblioteca nova, amb un aroma suau als sentits i penetrant. Biblioteca vella amb l’experiència dels anys. I els seus intermitjos inclassificables. 

I em prendreu per boig. Però només ensumant puc saber si el llibre que m’espera hores de viatge amb sotracs serà del meu gust, serà romàntic, amb final feliç, si portarà la desgràcia o la mort escrita en les seves línies.

I llavors evoco la màgia de la poesia mediocre.

De vegades tenia una mena de necessitat de no fer el que feien els altres

Mercè Rodoreda a Aloma