Habiendo conocido tantísimos transtornos me creo poseedor de los síntomas aún para mi desconocidos de alguno de ellos. Creyendo necesitar ser tratado filosóficamente para tant macabrabas intenciones de queder tener las cosas bien explicaditas, ordenaditas y bien monas.

Como para tontos, como un servidor.

Así, tener estructurada un poco más que el resto de mi vida la cabeza, para seguir viviendo, como recientemente, feliz y sin encontrar muchas pegas, aunque vaya de puto culo por culpa de tres siglas que, en un principio me parecían maravillosas y santo de mi devoción.

Tres magníficas pegas que nada tienen que ver con un sábado a solas. A solas con la niña mona (de bella y maja, entiéndase la metáfora, joé).

El hipotálamo me da vueltas, mareado, y me mantiene con el solo deseo de dormir acompañado.

Com molts del meu cercle haureu sentit fins la sacietat aquests últims dies, últimament no tinc massa vida degut a molt simpàtiques persones que creuen que un alumne és un superhumà amb el poder d’allargar el dia fins a les 30 hores sense patir-ne el cansament… Així que no tinc massa temps per escriure res molt elaborat aquí (però de ganes en tinc!), així que us deixo amb un tast d’un fragment que he oido por ahí:

seguir la trayectoria que llevan las nubes
y volver por la mañana igual que sale el sol…

Hay dias en los que me parece que me si ocurre una sola cosa mala más, va a bajar (o subir) el demonio y me va a ofrecer un oferta para la compra de mi alma por pura compasión divina.

M’espanta extraordinàriament pensar en l’efimeritat de les coses. Del nosaltres, de l’això, del jo.

Però intento deixar les coses en l’estat mínim en el que em sento segur, i provo de no donar-li més voltes de les necessàries (per evitar depre’s inútils i coses d’aquestes) i de pensar en la última vegada en la que vàrem treballar a contrafase (amb un somriure als llavis, és clar) mentre em desfogo corrent, les ràbies de 1435 hores abans.

I escric per acabar de sentir-me segur… i per omplir una mica i deixar-to saber.

Camino pel carrer amb cara d’amargat. A ningú li interessa el que puc estar pensant. I mentrestant, suo fent un slalom amb tota la gent que se’m va creuant i que no ’saparta. Molta més de la que us podeu arribar a imaginar.

Cara d’amargat al carrer. Al tren és diferent. Allà em deixo anar, doncs us conec a tots allà, i us mostro les meves cares de veritat: quan el cap se’m comença a ficar així de costat de la tonteria que em ve a sobre, quan em truquen, quan estic cansat…

I malgrat tot, cada dia se m’alegra quan imagino que a l’estació i haurà algú assegut que em busqui amb impaciència.

Fart de la mare que va parir Fourier i el pare que el va engendrar, em podreu trobar a cavall (a galop) entre el tren més llarg del món i les antenes dels terrat, sempre dipols, és clar. No em volgueu complicar els coses.

Doncs penjat a les antenes, com un monigote del penjat qualsevol, però molt més bastant un quant més viu que en Chanquete (no fotem…) trobant els errors  de les pel·lícules.

Però no barallant-me amb el meu, aquest bloc, sino amb representacions freqüencials del que vulguis escoltar, carinyo.

El poeta viu a l’ombra sempre. I en aquest amagatall les idees no pateixen la vergonya que l’aire i el sol provoca (urticaria de manera excepcional. Però calleu, que no els agrada que preguntin).

I per la nit el poeta descansa el cos i exercita la boca, parlant en vers però sense escriure res. Per a que només una espectadora gaudeixi de les paraules efímeres (doncs són només aire exal·lat, trista realitat) en format però no en contingut.

Sempre en un idioma quee matrix no entengui (només els crits i les exal·lacions del mig).

Aparto el Pueblo y enciendo la luz. Me vienen a la mente recuerdos en forma de consejos que no he seguido, por supuesto. ¿Qué sería del sueño de la vida entonces? Escuchando ruido de una pantalla. Molestando con ella y escribiendo sin sentido que no cuenta lo que quiero decir. Ni tan siquiera yo lo sé. Y no pagaría un precio demasiado alto por saberlo.

Curiosamente no me está yendo tan mal como me pensaba. Aquí detrás no me importa mucho que pasó, y de las huidas… pues un olvido temporal no me importa. Incluso puede que me aclare las cosas. Seguramente para mal, però si no ¿que escribiria entonces? ¿Hay algo más que pueda hacer y escribir? Seguro que sí, però encontralo debe significar marchar a buscar, y hoy es que me has pillado con sueño y mal sabor de boca. Y claro, con la boca así no se puede salir.

Tampoco tratéis de entender. Ya dije que sólo es terapia.

Los mejores momentos dejan secuelas eternas

El arte es breve, la vida es larga (William Burroughs)

De todo comienza a hacer ya mucho tiempo (Bunbury)

Seure al bar amb un cafè a la taula i un llibre a les mans que t’explica el final abans d’hora per evitar tensión nerviosa (sic).

Oblidar-te sense odiar-te en l’intent i esperar mentres tatxo la llista de coses a fer.

Traduir i escriure les reverberacions dels budells i mesurar en polzades la llargada de l’intestí prim d’anorèxia amorosa (el gros no el correspon).

Guardar el sucre del cafè anterior per saborejar-lo al llarg d’uns quants quilòmetres de desfeta.

Mirar pels finestrals com un tigre vol entrar al bar i descobrir que totes van amb pressa i poca roba, que ha arribat l’estiu i que encara que no ho vulgui els avions volen sense caure (massa sovint, em refereixo).

Estar rodejat de mecanismes idiotes que nomès saben rodar i ajuntar-se entre ells, i ser el que escriu a la cantonada prop de la paperera amb la tranquilitat de saber que ningú el coneix i que pot inventar-se la vida (dels altres) sense que ningú dels presents el llegeixi després.

Saludar amb el cap un bon professor i que s’aturi pensant qui ets.

Esperant la vida esperant la mort i resignar-se a decidir que posar Extremoduro al mòbil per endur-se al viatge no serà bo per a la meva salud mental i ser feliç per haver decidit que el rap li dirà moltes més coses que li serviran a hores d’ara sempre que en aquests moments no parlin d’avions ni de Brasil.

I amb la melodia del tetris al cap intento encaixar tot l’escrit. Gràcies al músic que m’ha alegrat al dia.

Ara que estem en companyia i en confiança, i que no tinc massa temps per acabar d’escriure això abans la soledat d’avui pateixi un game over parlarem una mica abans de marxar com una mena de repte per a la prosa espontània i a la velocitat del dits. Amb el temps que queda m’agradaria parlar amb una mica d’humor, però en ser impossible la descarto doncs com se que molts m’odien (a la seva manera, però ho fan) serem sincers per enèsima vegada (altre cop).

De petit m’agradava pensar com seria de gran. M’imaginava com una persona que tothom volgués admirar, no un exemple, però potser si i molt a pesar meu m’imaginava una persona a la que la gent admirés. Sense ser famós. Una persona que es movia diferent de tota la resta de la gent, una persona que quan la coneguessis diguessis: ostres, aquesta persona s’ha fet a ella mateixa.

És a dir. El superhome que anys més tard vaig descobrir que va proposar Nietzsche junt al seu Déu ha mort.

Amb els anys però he observat que res més lluny de la realitat: Quan fa calor vaig a la platja a remullar-me, m’agrada un esport que la gent utilitza només com a mètode per rebaixa la cervesa que tapa els abdominals, de nit surto amb els amics a llocs tranquils i calmats amb una cervesa freda a la mà, i si cal, ens emborratxem com tants altres fan. Res més lluny del que m’agradava imaginar. Sóc molt al meu pesar, un altre home nihilista. I que a sobre, comet faltes d’ortografia.