La vida, en su absoluta plenitud y, sobretodo las cosas que suceden mientras ésta anda su camino sólo suceden cuando uno, o los protagonistas de su vida estan borrachos. El resto del tiempo, lo más probable és que vivan acobardados i callados por el miedo, y sólo el estar borrachos les ayude a hacer las cosas con un par (entiéndase de que). Y no creais que no me incluyo.

La vida se forma de cosas que ocurren cuando uno anda borracho o entre borrachos, y sólo en momentos como esos el usuario puede sentirse realmente vivo y satisfecho, pues sólo los momentos de sinceridad que ofrece la bebida seran los momentos más verdaderos que jamás, y repito como en el ejército, JAMÁS, nadie se sentirà más vivo. Por algo la sabiduria popular creo un refrán. Por eso vuelvo a estar triste hoy. Por eso la terápia, como han observado hábilmente, no me sirve de absolutamente para nada más que para tenner un título con el que presentarme a ustedes.

Haver-me d’acostumar a que els consells es moguin de manera unidireccional per a que després no siguin escoltats i que les penes es moguin a mitjes i a dures penes en la unidireccionalitat inversa no m’acaba de fer el pes.

I aplicar la norma del tu mismo con tu organismo sense cap preocupació extra no ha sigut mai part de la meva filosofia, però sembla que em veig obligat a moure’m cap aquest camí.

Aparto el Pueblo y enciendo la luz. Me vienen a la mente recuerdos en forma de consejos que no he seguido, por supuesto. ¿Qué sería del sueño de la vida entonces? Escuchando ruido de una pantalla. Molestando con ella y escribiendo sin sentido que no cuenta lo que quiero decir. Ni tan siquiera yo lo sé. Y no pagaría un precio demasiado alto por saberlo.

Curiosamente no me está yendo tan mal como me pensaba. Aquí detrás no me importa mucho que pasó, y de las huidas… pues un olvido temporal no me importa. Incluso puede que me aclare las cosas. Seguramente para mal, però si no ¿que escribiria entonces? ¿Hay algo más que pueda hacer y escribir? Seguro que sí, però encontralo debe significar marchar a buscar, y hoy es que me has pillado con sueño y mal sabor de boca. Y claro, con la boca así no se puede salir.

Tampoco tratéis de entender. Ya dije que sólo es terapia.

Los mejores momentos dejan secuelas eternas

El arte es breve, la vida es larga (William Burroughs)

De todo comienza a hacer ya mucho tiempo (Bunbury)

Seure al bar amb un cafè a la taula i un llibre a les mans que t’explica el final abans d’hora per evitar tensión nerviosa (sic).

Oblidar-te sense odiar-te en l’intent i esperar mentres tatxo la llista de coses a fer.

Traduir i escriure les reverberacions dels budells i mesurar en polzades la llargada de l’intestí prim d’anorèxia amorosa (el gros no el correspon).

Guardar el sucre del cafè anterior per saborejar-lo al llarg d’uns quants quilòmetres de desfeta.

Mirar pels finestrals com un tigre vol entrar al bar i descobrir que totes van amb pressa i poca roba, que ha arribat l’estiu i que encara que no ho vulgui els avions volen sense caure (massa sovint, em refereixo).

Estar rodejat de mecanismes idiotes que nomès saben rodar i ajuntar-se entre ells, i ser el que escriu a la cantonada prop de la paperera amb la tranquilitat de saber que ningú el coneix i que pot inventar-se la vida (dels altres) sense que ningú dels presents el llegeixi després.

Saludar amb el cap un bon professor i que s’aturi pensant qui ets.

Esperant la vida esperant la mort i resignar-se a decidir que posar Extremoduro al mòbil per endur-se al viatge no serà bo per a la meva salud mental i ser feliç per haver decidit que el rap li dirà moltes més coses que li serviran a hores d’ara sempre que en aquests moments no parlin d’avions ni de Brasil.

I amb la melodia del tetris al cap intento encaixar tot l’escrit. Gràcies al músic que m’ha alegrat al dia.

Ahir vaig anara a arreglar el món amb uns amics i una cervesa (crec que ja m’enteneu) quan un d’ells va fer-me un comentari sobre el meu últim article i em va donar permís de penjar en el seu nom (i que tot seguit faré).

D’aquí la conversa va canviar cap a un llibre que s’està llegint de Jack Kerouak: On the road.

Vàrem estar parlant de l’estil d’escriptura que va seguir l’artista i de la manera com transmet les idees sense ser pervertides per la bona estructura literària o un embelliment de les línies.

Es veu que escrivia de tal manera que explicava les coses tal i com li rajen a la ment i les escrivia tal qual, no com la resta d’escritors que, com jo mateix, mirem de fer maco el que escrivim. Potser perquè el que volem explicar té una textura similar a la merda quan ens entra al cap, potser per una mena d’estratègi de màrketing, potser involuntària, de voler agradar als lectors en general i sense la que, potser, no seriem coneguts literàriament (anava a escriure existir literàriament, però crec que encara que ningú et conegui, segueixes existint (pienso luego existo)). Probablement aquest canvi és un dels que hauria d’evitar. Així en Kerouak aconsegueix transmetre les idees més efectivament.

Li vaig explicar que això ja ho vaig intetar amb un article fracassat en el que vaig intentar fer unb exercici similar al que un professor meu d’art va fer-nos fer quan estava a la maleida educació secundària obligatòria. I bé, ja deveu saber que vaig acabar parlant d’hipotòmans i d’altres coses que fan pensar que tinc el subconscient ben ple de merda.

Així doncs, no va trigar gaire perquè aquest amic em convencès sense proposar-mo, d’escriure un article tal com en Jack Kerouak va fer, començant explicant els antecedents aquí i fent un petit entrenament per al dia de la veritat (que avui no és).

I perquè faig un capítol de posada en comú d’aquest objectiu? Doncs per explicar més o menys perquè no ho he fet fins ara. Escriure realment el que he volgut escriure i perquè m’he censurat en infinitat d’ocasions que no han canviat la meva manera d’escriure però si que han canviat potser una mica la forma o el contingut.

Doncs perquè a vegades he volgut evitar conflictes o malentesos amb interpretacions que no farien més que portar-me problemes. Per evitar parlar, en moltes ocasions, d’algú(ns) i fer que s’entristeixi. En ocasions amb mala fe, en ocasions amb normalitat, i úlimament amb confiança.

I ahir mentre parlava ja començava a fer-me esquemes mentals sobre què parlaria i preguntant-me amb insistència com podria treure tot el suc que de ben segur dec tenir al subconscient (i no parlo de drogues, malpensats). Però avui no em veig amb forces, i avui no ho faré. No sabria fer-ho. O potser sí, o no voldria evitar-ho.

Ho faré, però avui no.

Em deixaré endur un dia més pels formalismes de la ètica. Maleït inútil…

La persona prudent és aquella que no fa les coses ni per excés ni per defecte.

La persona enamorada resta idiotitzada durant el procés.

La persona inspirada escriu de coses que se li acudeixen i que a ella li semblen genials i que mantenen certa cohesió unes amb altres.

La persona sense musa escriu a trossos curts sense cohesió i intenta donar-li una forma tal que fa lleig el resultat final.

La persona savia no és la que sap, si no el que aprofita el que sap per fer les coses.

La persona savia altre cop, no és aquella que agafa el que li donen, si no el que no ho agafa o ho agafa amb ànims de canviar-ho.

La persona amb ganes d’anar-se al llit amb algú baixa el llistó de manera que pot sortir perjudicat algun aspecte de les seves relacions socials i, especialment, d’amistat.

La persona bon estudiant no és necessàriament la que treu la millor nota, si no la que sap el que es fa.

La persona amb criteri no és la que viu a la ciutat perfecta, sinó la que viu a la ciutat perfecta, li troba defectes i els dóna a conèixer mentre veu caminar els carrers per entre les cases.

La persona amb consciència col·lectiva no és un revolucionari ric.

La persona alcohòlica no és aquella a qui tothom assenyala i criminalitza un dissabte a la nit.

La persona superior és aquella que sap que encara que tothom es vani de ser diferent, tots pequem del mateix. Encara que la persona superior sigui la major pecadora.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/06/24/la-persona/feed/ 7 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/06/20/aniversari/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/06/20/aniversari/#comments Sat, 20 Jun 2009 17:00:42 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=705 ]]>

Després d’un article tan profund com el de fa uns dies, toca una reflexió ben idiota per compensar i evitar perdre la mala imatge que vostès lectors deuen tenir de ben segur d’aquest bloc. I que no soni contradictori amb un article escrit fa un dies…

I és que ahir vaig estar pensant que en el ultim tres aniversaris que malauradament m’han obligat a celebrar, m’han regalat un total de quatre peces de roba, el que em porta a una reflexió amb dues possibles conclusions:

1.- La roba és el regal pivot que fa la gent a qui no saben què regalar.

2.- No és una cosa que em preocupi massa, però: tan malament vesteixo?

Serà possible que quan a la resta de la gent les coses els van malament, a mi em comencen a anar bé? Serà que són el yang de tot el vostre ying (però no sé quin dels dos és el dolent).

Serà que sóc alguna mena d’anticrist?

O, més aviat, un gilipollas que es pensa que només ell té els problemes i que creu que no hi ha solució per a cap d’ells i que creu que tenir un bloc és una excusa suficient per posar a parir la resta i les coses enlloc de fer-s’ho mirar una mica més i intentar arreglar el que està malament o el que ha fet malament (enlloc de la simplicitat d’adonar-se que allò falla).

Potser tota aquesta façana de serietat, sequedat i poques paraules només siguin per amagar això: el fàstic que em faig quan m’adono d’alguna cosa molt pitjor de la que em pugui anar rondant a mi.

Ho sento.

Sigo buscando la ecuación que defina la variacion del color con el que te pintas los ojos. I a poder ser, que me cuente que te ocurrió ayer para que hoy (que el mundo se ha vuelto tan loco e irracional) el color sea tan oscuro.

Ahir mon germà va arribar a casa i només entrar em va ensenyar que s’havia fet un forat a la samarreta. Em va preguntar si allò es podia cosir d’alguna manera.

Li vaig dir que era igual, que tot i ser un forat gran gairebé no es notava i que havia vist samarretes pitjors. No seria ni el primer ni l’últim en porta una cosa semblant. A mi no m’importaria portar-la així.

I és que, anar arreglat o, més aviat, anar guapo sempre ha estat de moda. I com tot el que està de moda, està sobrevalorat. Com els mòbils en el seu temps.

Si al cap i a la fi, no se perquè ens hem de  preocupar en anar, encara que sigui poc, arreglats doncs, en quan et vesteixes amb una samarreta de Blind Guardian, encara que sigui nova de trinca, i et deixes créixer les grenyes fins mitja esquena, passes directament al grup social dels que són mirats amb mals ulls i potser amb una mica de repugnància per les nenes maques. Les seves nenes maques.

Perquè, al cap i a la fi, qui vol lligar, es disfressa abans de sortir de casa. S’arregla i es fica colònia abans de sortir a qualsevol lloc amb membres de l’espècie humana que et siguin atractius físicament. I si cal, fas cas al consell de buscar la infiltrada entre les pijes del grupet que tens al davant i al que no has tret de sobre l’ull en tota la nit.

És com el que sempre em diu un amic: vestir sense anar “tirat“.

El joc és així, i no crec que la millor idea sigui la de ser valent per agradar més. Perquè, no t’enganyis, facis el que facis, et voldran vendre alguna cosa. Sempre.

Després estan els que diuen que la bellesa està a l’interior… és clar. He vist més gent llegint Cuore i Cosmopolitan al tren que no pas a Orwell o Benedetti (que descansi en pau).

Que aquesta excusa està molt suada i no me la tornareu a colar.

Potser és que m’heu conegut en una temporada una mica confusa de la meva vida. I una mica ressentida.