Amb el poc temps que em queda de la vida (i no de vida, si no del temps que passa mentre faig altres coses) descarrego tota la meva ira i ràbia provinent de la hipocresia de la gent respecte de la bici, en l’anàlisi meticulós i calmat de circuits acondicionadors de senyal, amplificadors d’instrumentació i els errors de la mare que els va parir. És que Déu no saps fer ni un maleït component ideal? Les idees felices no existeixen, i segueixo buscant el circuit que funcioni a la primera muntat amb son la nit abans amb preses i malament sobre una board plena de capacitats paràsites (com els hipòcrites que odien els ciclistes per la ciutat i que després van a veure el tour de frança en la seva volta publicitària per la millor botiga del món).

O el filtre passiu ideal de guany unitari que m’ajudi a filtrar la tensió que provoquen certs professors. Crec que podria fer fortuna i podria jubilar a mon pare.(Piles no incloses).

I visto lo visto veig que passo massa temps deliberant sobre les lleis de tensió i corrent que regeixen les senyals elèctriques que hi ha als axons entre neurona i neurona. Potser necessito dormir una mica més.

O utilitzar amplificadors de vàlvula per maximitzar una mica la calma els caps de setmana. I deixar per un altre dia les ganes de voler tocar aquell solo que encara no se ni que existeix. I tocar-lo ahir.

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.

El soroll és inherent a la vida de les paraules, i tot i crear a voltes, mapes de ciutats (sempre millors que la pròpia), no deixa de ser una putada que per a les paraules maques tampoc existeixin els filtres adequats per a fer que els sentiments es puguin expressar en els harmònics adequats i puguin arribar al receptor sense que l’aire faci de les seves en el camí. A uns quants centenars de metres per segon.

Y el régimen estacionario establece su reino de terror.

– leído por ahí

Nota: prometo escriure quelcom comprensible quan deixi d’estar tant liat.

La mare natura és la millor programadora que mai ha existit.

Parlant des de la visió i el coneixement d’un aficionat a la programació, amb poc més que basics coneixements de C, ho veig així.

I parlo de la mare natura per evitar caure en l’error de parlar de Déu. Déu ens en guardi!

La mare natura ha aconseguit programar una mena de matrix on els diversos programes individuals que hi interactuen tots entre ells són els humans.

Som programes lents i amb poca memòria, pero que ha aconseguit per ell mateix, pensar mètodes per salvar aquests impediments creant, a partir d’una memòria artificial (la nostra) petites aplicacions que ens fan la vida més còmoda, fàcil i que sobretot, salven els impediments amb els que la mare natura els ha creat: ordinadors, llibres, ràpids i amb gran capacitat de càlculs els primers, i amb enormes bases de dades els segons (i també primers).

També som un programa que ens autoprotegim i curem dels virus, creant algorismes per curar-nos i per protegir-nos que el mateix programa ha programat ell sol dins de la seva intel·ligència artificial. O solucionant els nostres propis bugs, com poden ser les malalties genètiques.

I així podria seguir en una llista interminable. Per això, i per molt més, considero la mare natura com la millor i primera programadora, que a més, ha aconseguit evitar la competència predestinat-nos a usar Windows. I ben llesta que és. Segur que ens va programar en ensamblador la molt puta, per això costa tant entendre el nostre codi font.

Quan els VHS van guanyar la batalla als Beta la gent va ser prou llesta i va començar a anomenar-los vídeo.

Ara, però, amb un reproductor de vídeo taaant fàcil de pronunciar com els DVD… com pot ser que la gent no se’n surti? He arribat a sentir moltíssimes blasfèmies…

Nota: perdoneu l’aturada, però aquest dies no em ve de gust encendre l’ordinador, i em trobo en una mena d’aïllament voluntari d ela xarxa. Que duri el que el Déu del binari vulgui.

Hi ha ocasions en que tot em sembla poètic, i d’altres en que em sembla estar perdent el temps.

Altres en que les mirades intencionades em sembles inútils, i d’altres imprescindibles i necessàries.

A vegades tinc les coses claríssimes, però quan oloro a blau no se qui sóc i no ho suporto.

En ocasions tracto de ser perfecte. I a vegades penso que la imperfecció és bella perquè ningú es fixa en ella.

No crec en l’atzar, però en ocasions dono a una moneda l’elecció del meu futur (però avui no l’he tirat).

A vegades dissimulo, però em delato. I quan vull ser evident no m’en surto.

Odio i estimo les llacunes de memòria. A parts iguals però no simultàniament.

Però curiosament, i mlgrat tot, ningú em permetra mai, que canvii d’opinió.

Temporalment em mudo. He decidit recollir amb nostàlgia els trastos i marxar amb el cap cot per dedicar-me una mica de temps. Em mudo a la biblioteca. Si voleu res busqueu-me per allà.

Per fi he deixat abandonat el PC, que troba a faltar les 13 hores diàries que li dedicava(*) i he anat a la nova destinació que em xuclarà les hores com mai ho havia fet, doncs mai m’ho havia pres tan a la valenta seriosament.

Potser amb sort aprofitaré l’avinentesa per una reunió d’amics i un beer library&blog inesperat.

I si noteu que se’m veu il·lusionat tranquils, que avui només ha sigut el primer dia. Procuraré enviar-vos alguna carta de tant en tant, per a que no us oblideu de mi.

Estimats lectors, m’ho estic passant molt bé…

Un article sense ni una sola puta metàfora. Perquè l’entengueu.

Què, com se us queda el cos?

I sí, la carta realment fa màgia… no fica black magic design sense motiu. telecos, ja m’enteneu.

(*)L’afirmació pot contenir importants exageracions.

El dia que vaig descobrir que esperava el tren a l’andana mirant amb deteniment, sense apartar la mirada d’un full tot ple de línies, estudiant si estava correcte, si hi havia algun error o si alguna cosa podia millorar vaig descobrir, aixecant el cap  i veient la cara amb la que mirava la gent del voltant, que mai més tornaria a ser el de sempre.

Igual que el dia que vaig adonar-me de que la nova forma binària de contar amb els dits havia substituït la decimal de tota la vida (d’aquell que quant ets petit i no tan petit t’ajuda a recordar quants te n’emportes).

Però no importa, perquè ja no hi ha càlcul que es resisteixi sota el meu boli… o la calculadora aliada de l’enrenou.

També el dia que havent acabat el partit del barça vaig descobrir que havia passat 3/4 del partit amb dos amics fent una integral que se’ns resistia sent les tres úniques persones que no miràvem la pantalla o saltàvem amb els gols…

O el dia que vaig descobrir que els circuits elèctrics bàsics de primària s’e'm fan difícil dibuixar-los per a que els entengui una nena de 10 anys. Malacostumat com estic ara a fer-ho tot amb transistors…

O el dia que vaig començar a veure la televisió com un seguit d’ones planes que arriben a l’antena que hi ha als terrats… i que ningú mira mai (només quan no funciona) però en la que jo m’hi fixo sempre que puc.

Quan vaig veure tot això, vaig descobrir que mai més tornaria a ser normal. Que ja m’havia converit en una víctima més de l’electrònica.

M’agrada bloguejar per que:

1. Aprenc coses noves sobre els temes que m’interessen.
2. És una altra manera de conèixer a gent.
3. Perquè tots els pensaments que ronden pel cap no queden en un no-res.
4. És una bona via d’escapament de la tensió, els nervis…
5. Em sorpren que hi hagi get que li agradi el que escric, que em segueixin i em comentin. O entrar a blocs per primer cop i veure que em tenen a la llista de preferits. Això m’ajuda a millorar.
   
6. Per mostrar missatges ocults.
7. Per la sensació que tinc quan un amic, que no sabia que seguia el meu bloc digui en una conversa: si! Com aquella vegada que vas dir al teu bloc…
8. Perquè li dóna mil i una voltes al nyonyolog.
9. Perquè m’ha ensenyat a tenir una actitu crítica envers el món, a acceptar les crítiques sense enfurismar-me i per millorar el que m’acaben de criticar.
10. Perquè he millorat els meus acudits i bromes. (sí oi? Digueu-me que sí, si us plau, digueu-me que sí!!).

Aquest meme em va arribar el 16 de juny (i per mandra no l’he escrit fins avui) a partir d’en Carlos Soler. I a veure a aqui li passo:

A Salamandreta i a La Giri, perquè no recordo haver llegit cap meme als seus blogs; a en Jacques Delibes, per veure si escriu algun article més abans de clausurar el bloc (tot i que no és el meme més adequat) i a en Max Aue, per veure si s’engresca.