El sinc feliç.

A la seva disposició

No se perquè, però em fa recordar alguna cosa…

Nota: Sempre m’havia fet ilusió saber difuminar una imatge…

A vegades m’agafa per pensar i per donar moltes més voltes de les necessàries a coses que per la gran majoria dels mortals no té cap importància.

Posaré un exemple. Un dia estava en una cafeteria, prenent alguna cosa i fent petar la xerrada quan em van venir ganes d’evacuar aigües menors. El lavabo típic: petit, poc il·luminat, ronyós, amb una pica que deu haver patit una guerra donat el seu estat. Escarabats inclosos de serie. Un boca amunt. RIP. I un cartell.

Poca gent (pocs homes, degut a les restriccions misògines de pas a la porta) donarien importància a aquest cartellet.

En canvi jo sí. Vaig gaudir de la magnífica estructura de les frases, envejades per Machado si fos viu. En les contradiccions i complicacions que suposa: i si el lavabo estava brut quan he entrat, l’haig de deixar igual, però llavors no el deixo net! És un problema de Gödel?

I a sobre, després de tant dubtar em donen les gràcies… i mentrestant la suor freda recorre la meva esquena. Però el que més em va donar per pensar va ser pensar què fa un cartell d’una cafeteria enganxat amb cinta adhesiva de BCN Neta? I en concret, per plegar cartró?

Hi ha coses que és millor que la humanitat no conegui.

Si et sents trist, i vius en un manga, sempre pots anar a plorar als gronxadors del parc més proper. Allà, tard o d’hora, arribarà el protagonista de la teva tristor i farà que recuperis el somriure.

El senyor Roca no ha trencat mai un plat. Ha sigut sempre el primer en dir gràcies i si us plau i ha viscut la seva vida dedicant-la als altres.

Però a travès del mirall manté en secret una altra vida. Una vida en la que no viu pels altres, viu per ell mateix. Es diverteix, s’emborratxa i a vegades li queda temps per insultar a algú que el tracta amb males maneres. A través del mirall mai el veuràs oferir l’altra galta.

A travès del mirall, cada nit es transvesteix i es maquilla, i se’n va a buscar companyia amb les senyores Sangr(i)á, amb les que passa les nits.

A través del mirall el senyor Roca és feliç.

Avui és un dIa trist. No perquè estigui plovent. Avui a les víctimes als usuaris de RENFE se’ns ha acabat el xollo. Després de tot el caos ferroviari dels últims mesos i de la gratuïtat dels bitllets d’algunes línies ens toca tornar a pagar. Durant tot aquest temps, per viatjar de gorra hi havia, a cada estació, empleats de RENFE al costat de les taquilles donant bitllets senzills d’un sol viatge a aquell que ho demanés. Jo (que no pateixo cap síndrome de Diògenes, per si us ho pregunteu) he anat guardant tots aquest bitllets. Des del primer dia em va venir una idea al cap. Una burrada per ser més exactes. He recopilat 110 bitllets (quan acabi amb ells els llençaré a reciclar tranquils).

La “gràcia” d’aquest post era fer una successió d‘usos alternatius a tants bitllets ja usats.

Com a post-it cutre.

Com a reposa-gots com els que et posen a les cerveseries.

Fer castells.

Calçar una taula House.

Recordar vells bells temps… BRUUUUUMMMM

Muntar-te una baralla de cartes amb tots els asos que necessitis per guanyar.

NOTA IMPORTANT: Disculpeu la qualitat d’aquest últim article. Prometo alguna cosa bona menys dolenta (però no se encara què).

Per nostàlgia, per recordar bons temps, perquè feia molt que no ens vèiem, divendres passat (passat el dia que escric l’article, 2 de maig) vàrem fer una quedada una colla de vells amics. De la colla que em va ajudar a pujar fins ara.

I ja entre birretes i música molt alta ai inútil de mi que no vaig adonar-me d’una cosa. Allò era, també un Beer&Blog! Jacques Delibes m’ho va fer veure, i així, la nit es va convertir també en una trobada de blocaires. En Jacques Delibes i l’Anomenatinútil, acompanyats també d’una de les poques persones que s’atreveixen a comentar aquest bloc. I vàrem parlar dels blocs, dels comentaristes, d’articles, d’articles admirats i d’articles que suposen una paradoxa filosòfica sense precedents.

Fent d’aquella nit, una nit per a repetir i no oblidar.

Us deixo una foto, on sortim en Jacques i jo fent el cretí a petició meva. Encerteu qui és el cretí.

Vist al centre comercial Gran Via 2, a l’aparador de la tenda Funky Fish (és el primer cop que sento a parla d’ella).

Aquesta setmana santa, una persona que feia molt que no veia em va dir:

— Anda!! Pero que guapo! Sabes a quién te pareces con esta barba? A Hugo Silva. Sí hombre, el guaperas de los “Hombres de Paco”! Yo sólo veo la serie hasta que él sale. Entonces cambio.

Però mantinc l’escepticisme respecte el comentari.

Que opineu?

Jo no se com prendre’m el comentari, la veritat.

Abans de res vull aclarir algunes coses. Les observacions que estic a punt de comentar no les faig amb cap ànim de despreci, ni insult ni denigració.

Així les coses: no us heu fixat que en moltes sèries i pel·lícules (vaja, el poc que veig la caixa tonta) els homes i les dones fumen diferent?

Ells acostumen a agafar la cigarreta entre els dits (com fent el símbol de la victòria) tirant cap a la base d’aquest, prop de la mà o agafant-la fent pinça entre l’índex (o el del mig) i el polze.

En canvi elles tendeixen més a agafar-lo entre les puntes dels dits, allunyants de la mà; i a l’hora d’acostar-se’l a la boca o fan tirant més cap a un costat de la boca. Ells només fan això quan mostren posicions xulesques subjectant el pal de la mort amb els llavis mentre parlen.

Exigències del guió? Diferències culturals o d’ensenyament? O l’herència de l’ensenyança en que ens ensenyaven a ser homes masculins i “forts” i dones femenines i “sensibles”? No vull entrar en el tema. No en sé gaire, i a més no sempre és així, però almenys m’ha ajudat a actualitzar aquest bloc en estat de coma.