Y el régimen estacionario establece su reino de terror.

– leído por ahí

Nota: prometo escriure quelcom comprensible quan deixi d’estar tant liat.

La mare natura és la millor programadora que mai ha existit.

Parlant des de la visió i el coneixement d’un aficionat a la programació, amb poc més que basics coneixements de C, ho veig així.

I parlo de la mare natura per evitar caure en l’error de parlar de Déu. Déu ens en guardi!

La mare natura ha aconseguit programar una mena de matrix on els diversos programes individuals que hi interactuen tots entre ells són els humans.

Som programes lents i amb poca memòria, pero que ha aconseguit per ell mateix, pensar mètodes per salvar aquests impediments creant, a partir d’una memòria artificial (la nostra) petites aplicacions que ens fan la vida més còmoda, fàcil i que sobretot, salven els impediments amb els que la mare natura els ha creat: ordinadors, llibres, ràpids i amb gran capacitat de càlculs els primers, i amb enormes bases de dades els segons (i també primers).

També som un programa que ens autoprotegim i curem dels virus, creant algorismes per curar-nos i per protegir-nos que el mateix programa ha programat ell sol dins de la seva intel·ligència artificial. O solucionant els nostres propis bugs, com poden ser les malalties genètiques.

I així podria seguir en una llista interminable. Per això, i per molt més, considero la mare natura com la millor i primera programadora, que a més, ha aconseguit evitar la competència predestinat-nos a usar Windows. I ben llesta que és. Segur que ens va programar en ensamblador la molt puta, per això costa tant entendre el nostre codi font.

El sinc feliç.

A la seva disposició

No se perquè, però em fa recordar alguna cosa…

Nota: Sempre m’havia fet ilusió saber difuminar una imatge…

Fa temps vaig llegir al número especial de la revista Muy interesante de l’estiu de 2005, que la separació màxima entre dues persones siguin quines siguin és com a màxim de 6 intermediaris. És a dir, jo tinc un amic, que alhora coneix a un altre… fins a sis.

Però m’he adonat que és fals. Amb els telecos (que som més xulus que ningú, per si no ho sabíeu) aquest número es redueix a dos. Des que vaig començar la carrera, parli amb qui parli, aquesta persona sempre coneix a algú que ha estudiat telecos. No falla. Sempre deixen el típic comentari de ah! això és el que va estudiar el meu nebot! o si si, el fill de la veïna va estudiar això i ja té feina. Tranquil que en trobaràs. Però senyora! No m’expliqui quan trigaré a aconseguir feina, expliqui’m aquest fenomen tan paranormal! I no és que els telecos siguem majoria entre la població…

Resulta que aquest ha sigut el millor descobriment
 que ha fet el fill de la veïna.

Potser també es deu a que la gent quan sent telecos deixa d’escoltar la resta. Quan em pregunten què estudio, sempre escurço el nom, i em refereixo a la carrera com una tècnica de telecos(municacions, segons la situació) enlloc del nom oficial que, sí, fa patxoca, però que algun cop se m’ha oblidat: Enginyeria tècnica de telecomunicacions especialitat en sistemes electrònics, amb la inevitable brometa de i el primer any què feu? Aprendreus el nom? Però què importa? Quan la gent escolta telecos ho fiquen tot dins d’un sac i es pensen que tots fem la superior (vés a saber quina especialitat ha fet el fill de la veïna o si el seu nebot ha fet la superior) amb els consecuents comentaris de ui, però va trigar 6 anys en treure-se-la! o ui que difícil! o, com m’ha dit avui un company de la feina joder, yo de grande quiero ser hermano tuyo (NOTA: aquest home té 20 anys més que jo). Senyora, intenti entendre la diferència entre tècnica i superior! La primera és dos anys més curta i amb un nivell que, comparat amb la superior, és un joc de nens. Si no, ara jo estaria tan feliç…

Nota: La imatge és un model per una samarreta, d’Ernesto Arnáez.

Mentre espero que el professor vagi a buscar les claus per obrir el laboratori, em sento per fi, lliure, per declarar obertament odi la meva animadversió cap al cilíndre el·líptic i la parametrització que el va parir.

Segurament, els més àvids i seguidors de la navalla d’Occam deveu haver pensat: Ostres, això té pinta d’anar multiplicant per tres l’últim nombre de la sèrie, doncs fàcil, agafo la calculadora (científica, eh??), faig que surti la “k” i vaig apretant el signe “=” i surt 27, 81…

Però mai subestimis un boig! Perquè ha de ser aquesta?

També em pot agafar per dir que si d’1 a 3 van dos i de 3 a 9 van 6, doncs sumo intercalant el nombres:

1(+2),3 (+6), 9(+2), 11(+6), 17…

O com molt bé va pensar en Ferran, fer:

1 (+2) -> 3 (+2×3) -> 9 (+2×3×4) -> 33 (+2×3×4×5) -> 153

Així puc aconseguir moltes, però que moltes (amb temps i ganes) maneres de seguir la sèrie.

És ser punyetero i rebuscat, però la ciència a vegades és així, i per tant, si la sèrie proposada és finita, no podem saber amb certesa (un altre concepte interessant per cert) i absoluta seguretat, quin serà el següent element. Com a molt podem proposar la continuació més factible, la més probable, la menys rebuscada, la més fàcil o, en tot cas, la menys difícil.

De fet, aixó no és meu. És la conclusió més profunda a la que vaig arribar un cop vist “Los crímenes de Oxford” (a part de que menjar spaguettis als pits d’una dona és una cosa que haig de fer abans de morir).

Arribats a aquest punt, no puc evitar enrecordar-me de les sèries que, de petit, em posaven a l’escola. Si m’ho demanessin ara, potser em podria quedar amb la professora, o fins i tot enviar una queixa al director si seguís pensant que les sèries que jo hagués proposat (rebuscadíssimes, complicades, amb una lògica difícil de captar només per molestar) són incorrectes.

Tota aquesta palla mental que estic a punt de desenvolupar en un parell d’articles va començar un parell de dies després que un amic em preguntés pel preu d’un producte que tot just aquella mateixa tarda havia adquirit.

No se per quin motiu, vaig dir que valia 139 €, un nombre com qualsevol altre en teoria, però que tenia el bon pressentiment a favor, encara que fos un preu un xic desorbitat. I aquí es va quedar la cosa.

Un parell de dies després, anant pel carrer i (mal)ocupant la ment amb música i reflexions boges em va tornar a venir el número al cap, però ara com a 1, 3, 9, i no com a 139. I vaig pensar: Ostres inútil, ja que no tens res millor a fer fins que arribis a casa, perquè no trobes la relació entre els tres números, com les sèries típiques dels test de coeficient intel·lectual que et fan sovint al manicomi, i calcula un parell més de números.

I així ho vaig fer. Ara un proposo a vosaltres seguir la sèrie.

NOTA: No cal fer integrals, ni la transformada de Fourier ni aplicar coneixements de física quàntica; però si us hi engresqueu…

El ingeniero se hace en la calle, no en la universidad.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/04/05/els-manaments-de-l%e2%80%99enginyer-frases-reals-de-professors-universitaris-amb-molt-a-dir-5/feed/ 5 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/03/09/els-manaments-de-l%e2%80%99enginyer-frases-reals-de-professors-universitaris-amb-molt-a-dir-4/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/03/09/els-manaments-de-l%e2%80%99enginyer-frases-reals-de-professors-universitaris-amb-molt-a-dir-4/#comments Sun, 09 Mar 2008 15:39:30 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/03/08/els-manaments-de-l%e2%80%99enginyer-frases-reals-de-professors-universitaris-amb-molt-a-dir-4/ ]]>

1. Aquest concepte ha ocasionat al llarg de la història, moltes osties…; bé, discussions acalorades entre científics. (En una classe de Fonaments Físics II parlant dels punts de vista de la comunitat científica intentant comprendre com les ones electromagnètiques es poden transmetre pel buit).
2. Y en Alemania… porque he conocido a muchos alemanes. Pues en ale… y alemanas, por si os lo preguntabais. (En una classe de dispositius electrònics de potència parlant sobre les diferències dels estudis universitaris d’aquí i d’Alemanya).