Vas a un bar i et demanes una mitjana. Veus que a la taula del costat hi ha una noia que segles abans havia anat a classe amb tu. S’ha de passar dos quarts mirant-te (i alguna cervesa de més) fins que es decideix a venir-te a salular.

- Hola Josepi!- (malaguanyat pseudònim d’infància, però premonitori per la meva afició a la física…).

- Hola!

- T’enrecordes de mi? Sóc la xxxxx! I aquesta és la xxxxx!

- Ostres si, ja m’enrecordo!- (Només em sona el nom)

- Espera, espera!- Avisa a dos nois.

- Ostres, si són en xxxx i…

- I el xxxx.

- Ostres, és veritat, quant de temps, com us va? – Segueix el somriure perpetu.

- Molt bé! Ostres, no has canviat! Tens la mateixa cara que amb la que et recordo!

I segueix la conversa preguntant sobre els estudis; amb un cambrer que cada cop que passa s’arramba a nosaltres i fa bromes dient que s’apunta a l’orgia amb veu de carajillero en fase d’entrenament.

A cops d’hipòcrita i de somriures falsos es fa una societat. A tots ells me’ls creuo sovint. Quan passa, abaixen la mirada o miren cap a un altre lloc per evitar saludar i ara com si fos ahir que vaig deixar la seva escola.

Però vull saber què passarà quan me’ls trobi demà.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/17/ex-companys/feed/ 1 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/05/31/reflexions-de-barra-de-bar-n-essima-i-ultima/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/05/31/reflexions-de-barra-de-bar-n-essima-i-ultima/#comments Sun, 31 May 2009 17:44:58 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=691 ]]>

- Hola…

- Hola.

- Mira, és que fa un moment estàvem dinant aquí, una taula de 5 a no fumadors, acabem de marxar… i és que crec que m’he oblidat una cosa molt important i… em preguntava si la tenies per aquí…

- Doncs diga’m què és i pregunto a algun company a veure si l’han trobat…

- Si bueno… és que no crec que la trobin… perquè m’he oblidat de demanar-te el teu telèfon…

- …

Sovint parlo del que em passa quan estic rere la barra treballant. A vegades hi van iaies que quan les trobes pel carrer les saludes, et saluden, i quan sou al restaurant i li dius que la vas veure i li preguntes si viu per allà et diu que la pròxima vegada la saludis. Són iaies oblidadisses que van a gastar-se la pensió un cop al mes per alegrar-se una mica la vida amb les amigues. I bé que fan.

Algun cop també ha aparegut un personatge que busca un client i que et diu amb veu desesperada que necessita parlar amb ell amb urgència.

També hi ha els que s’acosten a la barra et demanen beguda dien-te nen i mentre els serveixes t’ho tornen a explicar amb calma, pensant que amb la meva cara jove no en tindré ni idea del que m’estic fent.

I també hi ha la gent orgullosa. D’aquesta en ve molta. És aquesta gent que potser no té ni un duro, però pel simple fet de ser servits enlloc de servir els fa agafar-se un aire de superioritat. I sobretot aparenten tenir diners. No els entenc, però no seré jo el que els expliqui que tot i que les bales estiguin del seu favor, a tots ens maten els mateixos verins.

Avui, però, ha vingut un nano sol a dinar. Potser tenia 14 anys. Anava sol i xapurrejava una mena de castellà que no he entès en cap moment. La combinació perfecta perquè el cap m’avises des de l’altra punta xiulant d’aquella manera sorda per no cridar l’atenció per aconseguir que el mirés per fer-me que no amb la mà per a que no el servís.

Per sort avui no hi era, doncs poques ocasions són les que la paraula treballar entra dins del seu vocabulari.

Així que l’hem servit com qualsevol altre. Ha menjat ràpid i amb ganes. He canviat la meva manera de mirar-lo, doncs m’avergonyeixo que fins al moment l’he estat mirant amb aquells ulls de desconfiat que se t’enganxen a l’actitud quan portes un temps treballant i ja has adquirit l’actitud que volen que tinguis a la feina.

Ha pagat 9.85 amb un bitllet de 50. Contràriament al que hauria fet el cap, he evitat comprovar que el bitllet fos fals. Malgrat això, m’hagués agradat i he desitjat que el noi fes un sinpa (sin pagar) arrencant a córrer. Crec que hagués mostrat als orgullosos presents que així i això és la vida: humil i efímera.

O com diu la cançó:

una vida feliz en un mundo de mierda

o

una vida de mierda en un mundo maravilloso

Cadascú que esculli de quin costat està.

Un dia d’aquests faré un zoo amb tota aquesta gent, i em treuré una pasta.

Somriu, no decaiguis, sigues educat, bo i correcte, mostra bona talla, vesteix bé l’uniforme, planxa’n les arrugues, no facis bé la teva feina, fes-la millor, aguanta les mateixes bromes cada dia, estigue’t obligat a fingir recordar el client que diu que va venir fa un any. No beguis, no facis el que vols fer, que jo pago, rendeix més que ahir, cobra menys per més. No siguis gandul, sigues més alt, més fort, més ràpid. Cobra i calla i compra una tele gran que t’hi cagues.

I sobretot no et queixis, que ningú ho fa i demà serà un altre dia.

Avui estava jo treballant tranquilament en un dels dies amb més feina que he conegut, pensant en alguna idea que em permetés escriure un article quan arribés a casa quan ha vingut un noi jove a dinar.

De sobte, tot es torna boig. El jefe, que estava a la cuina i no anava ni vestit d’uniforme ha sortit a saludar hola, me llamo xxx i soy el encargado del local. Tres de les meves companyes s’han tornat boges. Una em diu: no sabes quien es?

Doncs no…

Es Ivan, el ganador de Gran Hermano! (No m’he dedicat a perdre el temps a comprovra per Internet si era ell o no)

A partir d’aquell moment he entès que l’anessin a saludar i donar-li petons i que un munt de clients (i sobretot nens) se li acostessin mentre dinava per demanar-li un autògraf o una fotografia.

Ha sigut molt trist haver de presenciar tota l’expectació que ha creat una persona que l’únic mèrit que té és la d’haver passat uns mesos tancat a una casa tota plena de luxes, bevent, follant i vivint a cuerpo de rey. I el pitjor és que la gent senti admiració per aquesta mena de personatges nascut de formats televisius bazofia que no serveixen per res més que per tenir les masses preocupades en la pròxima expulsió de la casa. I que nens ja comencin així no augura un futur gaire prometedor.

I em jugaria una mà si calgues que la meitat de tota aquesta gent no coneix ni l’origen d’aquest format televisiu basat en la magnífica novel·la 1984 de George Orwell on l’escriptor imaginava la pitjor dictadura imaginable l’època que la va escriure.

I curiosament vaig començar a rellegir-me el llibre dijous, no vull ni imaginar-me que pot passar si s’em passa pel cap rellegir-me Un món feliç o Mecanoscrit del segon origen.

Com sempre passa quan estic amb amics parlant de les coses, sempre arribem als temes més normals del món (ironia ironia), i no se com, parlant vam arribar a preguntar-nos si teníem pensada una solució en el cas que fracasséssim fent el que cadascú està fent ara.

A la ronda de preguntes es van arribar a sentir coses ben estranyes dins d’una barreja de broma i sinceritat que a vegades costava distingir.

Passant des de sadomasoquista (qui no s’ho cregui, sí, es poden treure diners fent d’això), passant per puta o el crear una secta que ja tinc planejada amb un amic de la uni (sic).

Dins de les respostes la meva, crec, va ser la més realista o la que més toca de peus a terra. I em preocupa. Vaig respondre que cambrer. I no és una cosa que em disgusti perquè, a vegades mig en broma sempre dic que jo moriré amb 4 carreres (espero que sí), però que seré tota la vida cambrer. Sé que és una afirmació d’idealisme juvenil, ja que si se’m presentés l’ocasió d’un treball que requerís els coneixements adquirits i amb més sou canviaria sense pensar-m’ho, tot i que sentiria una mica de llàstima en deixar la barra i tindria aquell sentiment de pertanyença eterna al gremi de l’hostaleria.

El cas és que aquesta resposta tan realista em preocupa. Sóc realista perquè, inconscientment sé que fracassaré i m’asseguro una segona oportunitat real i creïble? O és que simplemenet no tinc sentit de l’humor?

Tant una com l’altre no m’agraden gens…

Primer pas. Quan estiguis per algun bar mira a alguna noia que t’interessi. Mira-la als ulls i si aconsegueixes que ella també et miri no apartis la vista. Ves fent això de tant en tant, i si veus que et segueix mirant ella perfecte, ja has arribat al segon pas.

Joder joder joder… que també m’està mirant! Pensava que no serviria de res. I això que l’he mirat sense voler. Un dos… joder, aparto ja la vista. Perquè l’he apartat! Joder. Torno a mirar. Ostres, encara em mira. Faig un mig somriure.

-Com, que deies? No t’estava escoltant.

Segon pas. Si veus que ella també t’ha aguantat la mirada toca mullar-te i dir-li algo.

Però no és tan fàcil, ja em coneixes!

Si, però és el que s’ha de fer. Si no te la jugues no aconseguiras res.  Toca acostar-te i dir alguna cosa.

- Bueno que, marxem a un altre lloc?

- Mmmmm bueno….

- Què fem, on anem?

- Mmmm… no se.. s’està bé aquí, no?

- Va anem, ja decidirema fora que aquesta música no m’agrada.

Joder no… si marxem s’ha acabat. Aviam… ostres encara em mira… fes algu… joder, ja anem a cap a la porta… passo pel seu costat… ficat de cara a ella, que no tens llocs per caminar recte… mira-la… ostres, em mira i aixo que està parlant amb dos amigues…mig somriure… ja et val.

I amb sort, ja estarà.

Ja estic a fora i no li he dit res… tampoc m’hagués atrevit. Acabo de perdre una gran ocasió. Ja ho se ostres, no cal que m’ho repeteixi. No s’em presentarà mai una cosa igual i tu burro ja ho has perdut. Puc tornar a entrar, però no servirà de res…

Al dia següent escuro una llauna de coca cola.  Trenco la chapa contant l’abecedari per veure a quina lletra s’em trenca. La E. Joder. Es deia Ester, segur.

Avui he arribat a la feina com és de costum una mica tard, i només entrar he vist un grup d’uns set mossos d’escuadra antiabalots a la barra fent un cafè. Tots ells armats amb les seves pistoles reglamentàries, alts, musculats i amb la porra llarga fins als genolls, que ja els hi agradaria a més d’un tenir-la a l’entrecuix. Fins i tot algun portava aquests walky talky (o com coi s’escrigui) tan moderns que semblen un pinganilo de la TV.

Després han entrat dos grups més.

Quan els han preguntat per la seva presència han dit que hi havia una manifestació de, literalment, “gent alternativa” a prop.

Espera espera espera! Un moment. Gent altenativa? M’ha quedat claríssim.

Resulta que ha sigut una manifestació en contra de l’empresonament d’un jove per una comdemna  referent a la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1998 (sic) segons el que he trobat per google. Feia uns dies que es veien cartells pel barri anunciant la marxa.

Suposo que això és el que anomenen judicis ràpids.

Però bromes apart, no deixa de sorpredre’m la resposta del mosso, que de fet, només sabia que la manifestació era de gent “alternativa”, sense saber el motiu exacte de la marxa. Això em fa recordar una cançó d’Ska-p, que fins avui em semblava una mica exagerada que diu: No le importó y nunca quiso saber por qué protestaba la mani de ayer.

Tenint en compte que, segons es veu per la TV i les noticies, l’encarregat del mossos és en Joan Saura en el seu càrrec de conseller d’interior i relacions institucionals, no deixa de ser contradictori. Un conseller eco-socialista, escollit el 1979 com a regidor pel PSUC i que en la última campanya electoral es presentava com a l’única opció d’esquerres (extret de la viquipèdia) crec que pot ser considerat, si els polítics se cenyissin a les seves idees, com a “persona alternativa”, i m’agradaria remarcar, també antifeixista.

Però això ja s’ha comentat molt i més extensament a la TV, els diaris i pel Polònia ha sigut un fet bastant fecund pels guionistes. El que m’agradaria fer veure és que un mosso que titlli de “gent alternativa” als de la marxa està contradient les idees del conseller? El conseller, pel fet d’estar en el seu càrrec ja no és alternatiu tot i que  encara se’n senti orgullós en la seva última campanya? És el conseller una persona amb les idees barates i fàcilment subornables? O és, simplement com la resta de polítics? Perquè el poder corromp fins als més idealistes.

Però vaja, a mi la política, ni fú ni fà, que per mi només és una idea bastarda…

Al igual que no existeix un F5 a la meva vida, no té sentit provar d’actualitzar-la.

Igual que també ha perdut sentit tots els cafès, cubates i altres begudes que han sortit de les meves mans, perquè, tòpics a banda, el barman no lliga com a les pelis  i tan lleig no crec ser (uff). Ni de dia ni de nit. La gent només s’interessa per l’alcohol que els puc subministrar, res més. Potser el cafè. I per ser realistes, cap sou s’ho val per vendre les teves hores i esforç (no vulgueu saber com pesen les caixes) que tota feina requereix.

Davant tanta desil·lusió, he arraconat al calaix dels impossibles (potser de forma escatussera i amb motius superficials, però vàlids) l’esperança d’enamorar-me altre cop, com tants altres somnis d’infància que ja fa temps que hi són.

Ignoreu-me. Ningú se n’ha adonat avui. Crec que se m’ha de notar a la cara, però la gent segueix emprenyant amb la seva monòtona  xerrameca. No se n’adonen que no vull saber res. Només vull fer les coses i oblidar-les. Només vull arreglar les coses, i m’ho van ficant difícil.

Em consola que algú hagi notat la preocupació del meu rostre. Em consola, però m’emprenya que em pregunti. Jo també ho faria, és massa humà com per a que l’inútil arribi a esquivar aquesta actitud.

He fracassat. En tot el que he intentat emprendre. En les segones oportunitats que he iniciat esperançat. Amb intenció però sense potencial. Sense potencial per a aconseguir una merda. Perdó, per aconseguir res.

El barman no és barman, el barman és un fracassat que fins ara creia que estar darrere una barra el converteix en barman, que treballar entre copes el fa important. Com el que es fuma un piti i ja es considera fumador. L’actitud no fa l’emprenedor. L’emprenedor es fa a cops d’experiència i tristesa. Però només quan el deixen.

I crec que acabo de tornar. Acaba de tornar l’inútil de sempre, l’inútil maníac, l’inútil depressiu amb articles  depressius i missatges depressius. L’inútil que aconsegueix tornar a omplir el bloc de pessimisme realisme pur i dur. El filòsof d’estar per casa. El nen de la barra, el xaval de la primera fila, el del tallat amb la mirada perduda.

Perduda en els meus pensament, que, ara, avui, no vull compartir encara amb ningú que no hi surti com a protagonista estel·lar.

Se m’ha acabat la bateria, i he pagat el preu de no poder trucar a urgències quan tocava. Les línies estaven col·lapsades, així que el món (i els meu companys telecos ja graduats fills de puta) han aprofitat l’avinentesa d’una decepció per a putejar-me. Un altre cop. Una altra vegada.

És tot com una gran contradicció. El món esta ple d’aigua, però la majoria no ens la podem veure. Hi ha qui t’estima, però que t’esquiva.

Protecció. Si us plau, quina inutilitat. No necessito guardaespatlles amb pinganillo a cada vàlvula d’entrada del meu cor. No necessito un mono de discoteca a cada vàlvula de sortida que digui que tu no pots entrar, perquè no hi ha res per tu allà a dins. Ell sap cuidar-se sol.

I així li va.

Ho sento, només volia no cagar-la, un altre cop. Només necessito aquella bellesa interior que vaig perdre. O que potser no podia perdre, perquè mai va ser amb mi. Només necessito fer-li l’última perduda, perquè sense ella vaig perdut.