Amb el poc temps que em queda de la vida (i no de vida, si no del temps que passa mentre faig altres coses) descarrego tota la meva ira i ràbia provinent de la hipocresia de la gent respecte de la bici, en l’anàlisi meticulós i calmat de circuits acondicionadors de senyal, amplificadors d’instrumentació i els errors de la mare que els va parir. És que Déu no saps fer ni un maleït component ideal? Les idees felices no existeixen, i segueixo buscant el circuit que funcioni a la primera muntat amb son la nit abans amb preses i malament sobre una board plena de capacitats paràsites (com els hipòcrites que odien els ciclistes per la ciutat i que després van a veure el tour de frança en la seva volta publicitària per la millor botiga del món).

O el filtre passiu ideal de guany unitari que m’ajudi a filtrar la tensió que provoquen certs professors. Crec que podria fer fortuna i podria jubilar a mon pare.(Piles no incloses).

I visto lo visto veig que passo massa temps deliberant sobre les lleis de tensió i corrent que regeixen les senyals elèctriques que hi ha als axons entre neurona i neurona. Potser necessito dormir una mica més.

O utilitzar amplificadors de vàlvula per maximitzar una mica la calma els caps de setmana. I deixar per un altre dia les ganes de voler tocar aquell solo que encara no se ni que existeix. I tocar-lo ahir.

No creo que el orgullo de ser el que hace las cosas de la manera más políticamente correcta sirva de mucho para evitar el desprestigio de la actual política del miedo.

Com molts del meu cercle haureu sentit fins la sacietat aquests últims dies, últimament no tinc massa vida degut a molt simpàtiques persones que creuen que un alumne és un superhumà amb el poder d’allargar el dia fins a les 30 hores sense patir-ne el cansament… Així que no tinc massa temps per escriure res molt elaborat aquí (però de ganes en tinc!), així que us deixo amb un tast d’un fragment que he oido por ahí:

seguir la trayectoria que llevan las nubes
y volver por la mañana igual que sale el sol…

La vida, en su absoluta plenitud y, sobretodo las cosas que suceden mientras ésta anda su camino sólo suceden cuando uno, o los protagonistas de su vida estan borrachos. El resto del tiempo, lo más probable és que vivan acobardados i callados por el miedo, y sólo el estar borrachos les ayude a hacer las cosas con un par (entiéndase de que). Y no creais que no me incluyo.

La vida se forma de cosas que ocurren cuando uno anda borracho o entre borrachos, y sólo en momentos como esos el usuario puede sentirse realmente vivo y satisfecho, pues sólo los momentos de sinceridad que ofrece la bebida seran los momentos más verdaderos que jamás, y repito como en el ejército, JAMÁS, nadie se sentirà más vivo. Por algo la sabiduria popular creo un refrán. Por eso vuelvo a estar triste hoy. Por eso la terápia, como han observado hábilmente, no me sirve de absolutamente para nada más que para tenner un título con el que presentarme a ustedes.

A la merda. No penso ser més el que s’aparta per a que la gent passi. I m’és igual quin dels dos pot tenir més cara d’amargat, o quin dels dos està més borratxo. Ja he canviat la cara després que la immediatesa del comiat m’atordís, i penso aplicar el que fins ara han fet amb mi: la filosofia del viu i no deixis viure; sense preocupació, doncs ara, com a mínim, em corresponent per just dret d’igualtat, 3000 anys de glòria.

I si no et sento venir, és perquè vaig escoltant la cançó del dia (o la seva segona part).

Hablo de amor, odio y todo lo que hay en medio.
Hablo de que conozco el dolor y conozco el remedio.
Unas veces buenos, otras malos, siempre sentimientos:
esta va por los viejos tiempos.

Duo Kie

Hay dias en los que me parece que me si ocurre una sola cosa mala más, va a bajar (o subir) el demonio y me va a ofrecer un oferta para la compra de mi alma por pura compasión divina.

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.

M’espanta extraordinàriament pensar en l’efimeritat de les coses. Del nosaltres, de l’això, del jo.

Però intento deixar les coses en l’estat mínim en el que em sento segur, i provo de no donar-li més voltes de les necessàries (per evitar depre’s inútils i coses d’aquestes) i de pensar en la última vegada en la que vàrem treballar a contrafase (amb un somriure als llavis, és clar) mentre em desfogo corrent, les ràbies de 1435 hores abans.

I escric per acabar de sentir-me segur… i per omplir una mica i deixar-to saber.

En Tarantino va dir un dia:  L’opció entre deu anys de presó o treure del mig a un pobre desgraciat… no és una opció.

De la mateixa manera, quan passa allò inevitable i et donen només una opció, advertin-te de lo molt incorrecte i desconsiderat que seria dur a terme una altra opció, tampoc és una opció. Digau rebeldia si vols. Instint ho diria jo. I així en treuria el mèrit que no vull que ningú cregui que té.

Si còrrer és l’única opció per a salvar-te, per molt que t’hagin adverit que no ho facis, no dubtes pensar que si surts a correr un parell o tres de nits a la setmana no és només com un simple hobbie sense cap implicació en la teva vida real. Potser no ho havies pensat fins al moment en el que, en menys del que triga en ocòrrer un període d’un microprocessador de moltes gigues, se’t presenta al cap com la opció menys assenyada però més valida de la ingent quantitat d’opcions que no t’han oferit.

I si aquell dia no has trepitjat cap merda més de la que et trobes en el moment inevitable, pots sortir beneficiat i orgullós del que el teu instint t’ha dictat.

Quan còrrer no és una opció proposada, sempre serà l’opció implícita viable.