La vida, en su absoluta plenitud y, sobretodo las cosas que suceden mientras ésta anda su camino sólo suceden cuando uno, o los protagonistas de su vida estan borrachos. El resto del tiempo, lo más probable és que vivan acobardados i callados por el miedo, y sólo el estar borrachos les ayude a hacer las cosas con un par (entiéndase de que). Y no creais que no me incluyo.

La vida se forma de cosas que ocurren cuando uno anda borracho o entre borrachos, y sólo en momentos como esos el usuario puede sentirse realmente vivo y satisfecho, pues sólo los momentos de sinceridad que ofrece la bebida seran los momentos más verdaderos que jamás, y repito como en el ejército, JAMÁS, nadie se sentirà más vivo. Por algo la sabiduria popular creo un refrán. Por eso vuelvo a estar triste hoy. Por eso la terápia, como han observado hábilmente, no me sirve de absolutamente para nada más que para tenner un título con el que presentarme a ustedes.

A la merda. No penso ser més el que s’aparta per a que la gent passi. I m’és igual quin dels dos pot tenir més cara d’amargat, o quin dels dos està més borratxo. Ja he canviat la cara després que la immediatesa del comiat m’atordís, i penso aplicar el que fins ara han fet amb mi: la filosofia del viu i no deixis viure; sense preocupació, doncs ara, com a mínim, em corresponent per just dret d’igualtat, 3000 anys de glòria.

I si no et sento venir, és perquè vaig escoltant la cançó del dia (o la seva segona part).

Hablo de amor, odio y todo lo que hay en medio.
Hablo de que conozco el dolor y conozco el remedio.
Unas veces buenos, otras malos, siempre sentimientos:
esta va por los viejos tiempos.

Duo Kie

Hay dias en los que me parece que me si ocurre una sola cosa mala más, va a bajar (o subir) el demonio y me va a ofrecer un oferta para la compra de mi alma por pura compasión divina.

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.

M’espanta extraordinàriament pensar en l’efimeritat de les coses. Del nosaltres, de l’això, del jo.

Però intento deixar les coses en l’estat mínim en el que em sento segur, i provo de no donar-li més voltes de les necessàries (per evitar depre’s inútils i coses d’aquestes) i de pensar en la última vegada en la que vàrem treballar a contrafase (amb un somriure als llavis, és clar) mentre em desfogo corrent, les ràbies de 1435 hores abans.

I escric per acabar de sentir-me segur… i per omplir una mica i deixar-to saber.

En Tarantino va dir un dia:  L’opció entre deu anys de presó o treure del mig a un pobre desgraciat… no és una opció.

De la mateixa manera, quan passa allò inevitable i et donen només una opció, advertin-te de lo molt incorrecte i desconsiderat que seria dur a terme una altra opció, tampoc és una opció. Digau rebeldia si vols. Instint ho diria jo. I així en treuria el mèrit que no vull que ningú cregui que té.

Si còrrer és l’única opció per a salvar-te, per molt que t’hagin adverit que no ho facis, no dubtes pensar que si surts a correr un parell o tres de nits a la setmana no és només com un simple hobbie sense cap implicació en la teva vida real. Potser no ho havies pensat fins al moment en el que, en menys del que triga en ocòrrer un període d’un microprocessador de moltes gigues, se’t presenta al cap com la opció menys assenyada però més valida de la ingent quantitat d’opcions que no t’han oferit.

I si aquell dia no has trepitjat cap merda més de la que et trobes en el moment inevitable, pots sortir beneficiat i orgullós del que el teu instint t’ha dictat.

Quan còrrer no és una opció proposada, sempre serà l’opció implícita viable.

Vas a un bar i et demanes una mitjana. Veus que a la taula del costat hi ha una noia que segles abans havia anat a classe amb tu. S’ha de passar dos quarts mirant-te (i alguna cervesa de més) fins que es decideix a venir-te a salular.

- Hola Josepi!- (malaguanyat pseudònim d’infància, però premonitori per la meva afició a la física…).

- Hola!

- T’enrecordes de mi? Sóc la xxxxx! I aquesta és la xxxxx!

- Ostres si, ja m’enrecordo!- (Només em sona el nom)

- Espera, espera!- Avisa a dos nois.

- Ostres, si són en xxxx i…

- I el xxxx.

- Ostres, és veritat, quant de temps, com us va? – Segueix el somriure perpetu.

- Molt bé! Ostres, no has canviat! Tens la mateixa cara que amb la que et recordo!

I segueix la conversa preguntant sobre els estudis; amb un cambrer que cada cop que passa s’arramba a nosaltres i fa bromes dient que s’apunta a l’orgia amb veu de carajillero en fase d’entrenament.

A cops d’hipòcrita i de somriures falsos es fa una societat. A tots ells me’ls creuo sovint. Quan passa, abaixen la mirada o miren cap a un altre lloc per evitar saludar i ara com si fos ahir que vaig deixar la seva escola.

Però vull saber què passarà quan me’ls trobi demà.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/17/ex-companys/feed/ 1 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/14/retrospectiva/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/14/retrospectiva/#comments Wed, 14 Oct 2009 17:35:11 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=777 ]]>

Em passa des de fa ja uns anys i em preocupa. Fent memòria, potser em passa des que la meva vida va patir el canvi radical de l’inici de la carrera i els aspectes personals ja resolts que envoltaven tot aquest canvi. Potser em passa des que la meva vida va accelerar el ritme o des que cada dia dedico un temps a fer una mena de retrospectiva i a recordar el que m’ha passat durant el dia.

Quan recordo els moments dels que s’ha format el dia els recordo tots de manera accelerada. Veig la imatge mental del dia com si tot es mogués a una velocitat massa accelerada com per a ser realitat, com si totes les hores de les que es forma la meva vida passessin en el record com juren aquells que han estat a punt de morir: en pocs segons però amb gran detall.

Puc veure-hi tot el dia, des de que m’aixeco fins que faig la retrospectiva passant totes les hores de classe, que a vegades es fan eternes, i el retorn en tren. Ho veig tot com si hagués passat en un instant diferencial. Com si la meva vida no tingués més importància que la d’aquell que entra ràpid i marxa tal i com va venir: sense canviar res i sense deixar el record necessari per a que ningú el plori. Com si tota la física que regeix l’univers em traïcioni i em faci veure de manera similar al Vortice de la Perspectiva Total que malgrat hagin passat moltíssims anys de la teva vida, per a la resta de l’univers i els universos paral·lels no seran més que un esternut molest.

I aquesta és una visió que m’inquieta em molesta i em preocupa. M’inquieta saber si la resta de la meva vida la veuré com un esternut. Em molesta no poder recordar les coses en la mateixa escala de temps en la que crec que han passat. I em preocupa perquè no se si estic veient la vida a un ritme més lent del que és (i que se’m mostra als records) i per si m’amaga algun tipus de bogeria diferent del que em van diagnosticar en els meus temps i pels quals fujo.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/14/retrospectiva/feed/ 4 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/12/consells/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/12/consells/#comments Mon, 12 Oct 2009 14:13:28 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=773 ]]>

Haver-me d’acostumar a que els consells es moguin de manera unidireccional per a que després no siguin escoltats i que les penes es moguin a mitjes i a dures penes en la unidireccionalitat inversa no m’acaba de fer el pes.

I aplicar la norma del tu mismo con tu organismo sense cap preocupació extra no ha sigut mai part de la meva filosofia, però sembla que em veig obligat a moure’m cap aquest camí.