No creo que el orgullo de ser el que hace las cosas de la manera más políticamente correcta sirva de mucho para evitar el desprestigio de la actual política del miedo.

En Tarantino va dir un dia:  L’opció entre deu anys de presó o treure del mig a un pobre desgraciat… no és una opció.

De la mateixa manera, quan passa allò inevitable i et donen només una opció, advertin-te de lo molt incorrecte i desconsiderat que seria dur a terme una altra opció, tampoc és una opció. Digau rebeldia si vols. Instint ho diria jo. I així en treuria el mèrit que no vull que ningú cregui que té.

Si còrrer és l’única opció per a salvar-te, per molt que t’hagin adverit que no ho facis, no dubtes pensar que si surts a correr un parell o tres de nits a la setmana no és només com un simple hobbie sense cap implicació en la teva vida real. Potser no ho havies pensat fins al moment en el que, en menys del que triga en ocòrrer un període d’un microprocessador de moltes gigues, se’t presenta al cap com la opció menys assenyada però més valida de la ingent quantitat d’opcions que no t’han oferit.

I si aquell dia no has trepitjat cap merda més de la que et trobes en el moment inevitable, pots sortir beneficiat i orgullós del que el teu instint t’ha dictat.

Quan còrrer no és una opció proposada, sempre serà l’opció implícita viable.

Quan hi penso en això maltracto encara amb més força les cordes de la guitarra en un acord de Mi major estrident i malparit.

Però tranquil, que no passa res.

I em giro cap a l’altre costat del llit per evitar donar-hi més voltes i refrescar (com el costat del coixí) els pensaments altre cop.

I no t’has de preocupar de res.

I m’encenc per dins i em cremo i quedo fet cendres.

Però no cal que et disculpis.

I imagino i em pregunto què he estat fent aquest últims temps.

Però tingues el cor tranquil, home.

I em pregunto si jo podria ser igual. Perquè en part, t’admiro per motius que només jo vull conèixer quan descobreixo que he mirat, i per tant existeix.

Ahir mon germà va arribar a casa i només entrar em va ensenyar que s’havia fet un forat a la samarreta. Em va preguntar si allò es podia cosir d’alguna manera.

Li vaig dir que era igual, que tot i ser un forat gran gairebé no es notava i que havia vist samarretes pitjors. No seria ni el primer ni l’últim en porta una cosa semblant. A mi no m’importaria portar-la així.

I és que, anar arreglat o, més aviat, anar guapo sempre ha estat de moda. I com tot el que està de moda, està sobrevalorat. Com els mòbils en el seu temps.

Si al cap i a la fi, no se perquè ens hem de  preocupar en anar, encara que sigui poc, arreglats doncs, en quan et vesteixes amb una samarreta de Blind Guardian, encara que sigui nova de trinca, i et deixes créixer les grenyes fins mitja esquena, passes directament al grup social dels que són mirats amb mals ulls i potser amb una mica de repugnància per les nenes maques. Les seves nenes maques.

Perquè, al cap i a la fi, qui vol lligar, es disfressa abans de sortir de casa. S’arregla i es fica colònia abans de sortir a qualsevol lloc amb membres de l’espècie humana que et siguin atractius físicament. I si cal, fas cas al consell de buscar la infiltrada entre les pijes del grupet que tens al davant i al que no has tret de sobre l’ull en tota la nit.

És com el que sempre em diu un amic: vestir sense anar “tirat“.

El joc és així, i no crec que la millor idea sigui la de ser valent per agradar més. Perquè, no t’enganyis, facis el que facis, et voldran vendre alguna cosa. Sempre.

Després estan els que diuen que la bellesa està a l’interior… és clar. He vist més gent llegint Cuore i Cosmopolitan al tren que no pas a Orwell o Benedetti (que descansi en pau).

Que aquesta excusa està molt suada i no me la tornareu a colar.

Potser és que m’heu conegut en una temporada una mica confusa de la meva vida. I una mica ressentida.

En aquel lugar donde reina la tristeza, no se castiga el delito, se castiga la pobreza.

Nota: que si, que demà penjo quelcom millor més extens i no improvitzat i plagiat extret del primer que trobo.

Em preocupen les iaies que parlen amb el gos mentre el passegen.

Em preocupen les dones amb els tacons més alts que el llarg del seu raonament més important.

Em preocupen els homes que tenen més voluminós l’entrecuix que ocupada la cavitat craneal.

Em preocupen els carajilleros de les 7 del matí.

Em preocupen els caps cabrons que no et donaran una sola oportunitat per esmenar el que hagis pogut equivocar-te.

Em preocupen perquè ells són el present.

Em preocupen els preadolescents que beuen vodka barat els dissabtes a les 4 de la tarda per entrar a la discoteca a les 5.

Em preocupen els post-adolescents que creuent ser eternament adolescents i que es fan passar per bojos només per escriure en blocs.

Em preocupen els post-adolescents que encara no han madurat (almenys parcialment).

Em preocupen els pòst-adolescents que han madurat (massa).

Perquè ells són el futur.

Avui he arribat a la feina com és de costum una mica tard, i només entrar he vist un grup d’uns set mossos d’escuadra antiabalots a la barra fent un cafè. Tots ells armats amb les seves pistoles reglamentàries, alts, musculats i amb la porra llarga fins als genolls, que ja els hi agradaria a més d’un tenir-la a l’entrecuix. Fins i tot algun portava aquests walky talky (o com coi s’escrigui) tan moderns que semblen un pinganilo de la TV.

Després han entrat dos grups més.

Quan els han preguntat per la seva presència han dit que hi havia una manifestació de, literalment, “gent alternativa” a prop.

Espera espera espera! Un moment. Gent altenativa? M’ha quedat claríssim.

Resulta que ha sigut una manifestació en contra de l’empresonament d’un jove per una comdemna  referent a la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1998 (sic) segons el que he trobat per google. Feia uns dies que es veien cartells pel barri anunciant la marxa.

Suposo que això és el que anomenen judicis ràpids.

Però bromes apart, no deixa de sorpredre’m la resposta del mosso, que de fet, només sabia que la manifestació era de gent “alternativa”, sense saber el motiu exacte de la marxa. Això em fa recordar una cançó d’Ska-p, que fins avui em semblava una mica exagerada que diu: No le importó y nunca quiso saber por qué protestaba la mani de ayer.

Tenint en compte que, segons es veu per la TV i les noticies, l’encarregat del mossos és en Joan Saura en el seu càrrec de conseller d’interior i relacions institucionals, no deixa de ser contradictori. Un conseller eco-socialista, escollit el 1979 com a regidor pel PSUC i que en la última campanya electoral es presentava com a l’única opció d’esquerres (extret de la viquipèdia) crec que pot ser considerat, si els polítics se cenyissin a les seves idees, com a “persona alternativa”, i m’agradaria remarcar, també antifeixista.

Però això ja s’ha comentat molt i més extensament a la TV, els diaris i pel Polònia ha sigut un fet bastant fecund pels guionistes. El que m’agradaria fer veure és que un mosso que titlli de “gent alternativa” als de la marxa està contradient les idees del conseller? El conseller, pel fet d’estar en el seu càrrec ja no és alternatiu tot i que  encara se’n senti orgullós en la seva última campanya? És el conseller una persona amb les idees barates i fàcilment subornables? O és, simplement com la resta de polítics? Perquè el poder corromp fins als més idealistes.

Però vaja, a mi la política, ni fú ni fà, que per mi només és una idea bastarda…

El nadal. Aquesta meravellosa època de l’any on tothom s’oblida per deixar-se veure com no és. Quan oblidem qui som i, gràcies a un gran consens a qui ningú van preguntar tothom estima tothom, tothom es desitja felicitat i bonaventura tot i que durat la resta de l’any ens haguem intentat arrancar els ulls de mala manera.

Aquesta època de l’any provinent del religió cristiana i del naixement de Jesucrist que fins i tot ateus celebren. Una religió, no oblidem, que creu en la fraternitat i en l’austeritat i la senzillesa de l’ànima per arribar al cel, tot i que em sembla que l’infern està més ple de bisbes i bons cristians que un Corte Inglés en aquestes dates.

I sense oblidar-nos dels reis mags. És clar. Aquests tres curiosos personatges que tot i ser immigrants, i un ser de color, es passegen amb l’alegria i el regocijo general de la població. Ben curiós tenint en compte com n’és de racista aquest país, i els mateixos pares que critiquen indignats els immigrants que venen buscant-se una vida millor, portin els seus fills a una cavalcada d’immigrants i senyalin la carrossa del rei Baltasar mentre els seus nens donen la carta als seus patges. Que també són d’un color que la resta de l’any no voldran ni veure.

Aaah, és el nadal. Ningú és com és i tothom és com mai.

Si no fós pel consum compulsiu podria ser nadal tot l’any…

Ja ha arribat la calma. Tranquils, que aviat deixaré de tenir cara de yonky. Bé, cara de telecos gaudint dels últims dia del quatrimestre amb tota la feina que ha deixat acumulada des del primer dia.

Quan se m’hagi passat la son i el cansanci tornaré a viure sense bosses als ulls i tindré un altre cop l’esquena erecta (no vull bromes).

I un altre cop rejovenit les iaies conservadores enjoiades i criticones (sí, m’acabo d’inventar una paraula amb total impunitat, què passa?) que em vagi creuant per la vorera deixaran d’agafar la bossa clavant-hi les ungles amb desesperació per por a que un individu com el que veuen que s’acosta per darrere arrenqui a córrer amb la seva preuada butxaca màgica. Almenys només miraran enrere amb cara d’odi. Si els ulls matessin, serien unes assassines.

Això sí, només mentre durin els dies de sopars en família i la gent desfermi la seva faceta més consumista (fins les rebaixes, es clar).

No estic trist, ni seriós. Aquesta és la meva cara d’escoltar música, que no sóc polifacètic, i no tinc gaires recursos.

Em sembla conèixer-vos tan bé a tots que, mentre dura el retard de rigor del tren, us saludaria un a un amb dos petons als homes i una encaixada de mans a les dones. Per allò de trencar amb els tòpics i semblar el raro de l’andana. Però no és que m’agradi que em piqui la cara per la barba.

I ja assegut, se’m fica al davant la típica senyora que mira em amb fàstic. Doncs no. No li cediré el seient. Ja pot queixar-se i enviar cartes als diaris dient que els joves som uns mal educats. A veure qui li fa cas. Que m’ho demani si vol. Estaré encantat.

Més enllà el pijo de la gorra m’està mirant. No t’havia vist mai per aquí. I a no ser que estiguis enamorat de mi no hi ha motiu per a que em miris així.

Potser és que m’está psicoanalitzant. Segur que troba alguna cosa, alguna d’aquelles que diuen els psicòlegs que venen d’una infància amb maltractament (sempre són maltractaments), tot i que aniràs errat.

I la noia que m’esta mirant? És extrany. És l’única que no mira el buenorro del vagó. Està de més bon veure i segur que  és més bon tio que jo. Però com vaig pensar: que no mire tanto i me diga algo, no voy a ser yo quien se lleve otro fracaso. Ara més que mai.