Abro la ventana por la pàgina 89 y lanzo el libro por ella. Almenos por hoy dejaré de esnifar libros para dejarme llevar al son de la melodia.

Sin escuchar a puristas de ella, sólo escucharé lo que me vaya a animar el hoy. Más asquerosa, más rota, más distorsión. Siempre más, y siempre políticamente incorrecta dentro de lo possiblemente publicable y que cumpla las característiques antes mencionadas. De venta en farmacias. Y sólo en los mejores cines. Y no incluye pilas. Acero inoxidable.

A ver si tienes suerte y la encuentras buscando debajo de los puentes. Quizás por ahí anda la libertat de hace unos meses: los paseos por el parque y las baladas con solos que quitan el aliento. Como follar con amor. Como destruir lo indestructible. Como saber que se tiene la razón, pero callarte y sonreir por dentro sabiendo que él se equivoca.

Momentos. Nada más. Pero a la espera de calma con ella. Y mientras tanto, calzarse bien alto las botas. Por si a la muerte le apetece pillarnos por el camino. Quién sabe.

Tornant a fugir m’he allunyat de les onades que no callen. Que no saben que per molt que parlin, no tindran mai la raó. Només serveixen com a espies mudes.

Fugit al retir espiritual anual al que aquest any se li ha afegit l’enyor.

En un passeig innocent, trobar arguments per provar d’entendre la no creencia del mateix Déu (que no en Déu). Creient que Déu no és creient perquè no pot tenir fe en ell mateix, i alhora, tenir la fe de que Déu no va crear els zombies (com tampoc va crear la resta de els coses) perquè a aquests els agrada massa menjar callos, i Déu odia la competència, com històricament s’ha esforçat a demostrar contradictòriament.

Creo que hoy voy a ser una excepción y voy a escribirlo.

I l’últim fràcas ja va ser l’últim?

Y tiene que ser malo de cojones lo que tenemos que escondernos si estamos tan callados.

Porque si supieras la verdad no estaria escribiendo esto i quizás no estaria tan harto ni tan infeliz.

Y quizás contigo seria como cualquier otro i habria matado por enesima vez mi manera de pensar.

Una tregua sin sentido.

I entonces ambos enloquecieron y vivieron felices i comieron perdices envenenadas  con las que se atragantaron el resto de sus vidas.

FIN

- Hola…

- Hola.

- Mira, és que fa un moment estàvem dinant aquí, una taula de 5 a no fumadors, acabem de marxar… i és que crec que m’he oblidat una cosa molt important i… em preguntava si la tenies per aquí…

- Doncs diga’m què és i pregunto a algun company a veure si l’han trobat…

- Si bueno… és que no crec que la trobin… perquè m’he oblidat de demanar-te el teu telèfon…

- …

Tothom sap com treure un hipopòtam d’un pou, és per tothom conegut que només cal una cullera i una ampolleta de vi del penedès del 98. Quin si no?

Però ningú mai ha escrit un llibre sobre com treure hipotòmans d’un pou. I no el pou on cauen depressius o alcoholics amb la seva beguda. És cert que als hipotòmans els agrada beure com ningú pot imaginar, per això no se’ls veu mai de nit. Saben com muntar-s’ho. Però no són ni de bon tros depressius.

Però els hipotòmans caiguts en acte de servei als pous que rodejen les voreres estan comdemnats. No és suficient la lampara de disseny i el gnom de jardí com els hipopòtams. I és clar, amb un paraigües no poden volar. Quantes infàncies ha trencat la Mary Popins.

Sobretot la dels hipotòmans. El seu major somni sempre ha sigut ser com en Chuck Norris: un hippie menja-flors i pacifista. Llàstima que morís quan va començar a sortir a la TV. Tants groupies i cap que volgués deixar els hipotòmans amb el seu somni viu.

Des de llavors, només els queden els documentals de la Sexta on surten ells, en acte de copul·lació amb altres de la seva espècie. Grans espectacles i grans audiències. I tot sense sortir de casa i sense veure coses desagradables (perquè tenen savoir faire). Autènntiques obres mestres per als més literats hipotòmans.

Però tornant al principi. Ningú sap treure un hipotòman d’un pou, perquè el fet que siguin omniscients i fets a la imatge i semblança del seu Déu, els impedeix ser tan idiotes.