Com molts del meu cercle haureu sentit fins la sacietat aquests últims dies, últimament no tinc massa vida degut a molt simpàtiques persones que creuen que un alumne és un superhumà amb el poder d’allargar el dia fins a les 30 hores sense patir-ne el cansament… Així que no tinc massa temps per escriure res molt elaborat aquí (però de ganes en tinc!), així que us deixo amb un tast d’un fragment que he oido por ahí:

seguir la trayectoria que llevan las nubes
y volver por la mañana igual que sale el sol…

La vida, en su absoluta plenitud y, sobretodo las cosas que suceden mientras ésta anda su camino sólo suceden cuando uno, o los protagonistas de su vida estan borrachos. El resto del tiempo, lo más probable és que vivan acobardados i callados por el miedo, y sólo el estar borrachos les ayude a hacer las cosas con un par (entiéndase de que). Y no creais que no me incluyo.

La vida se forma de cosas que ocurren cuando uno anda borracho o entre borrachos, y sólo en momentos como esos el usuario puede sentirse realmente vivo y satisfecho, pues sólo los momentos de sinceridad que ofrece la bebida seran los momentos más verdaderos que jamás, y repito como en el ejército, JAMÁS, nadie se sentirà más vivo. Por algo la sabiduria popular creo un refrán. Por eso vuelvo a estar triste hoy. Por eso la terápia, como han observado hábilmente, no me sirve de absolutamente para nada más que para tenner un título con el que presentarme a ustedes.

A la merda. No penso ser més el que s’aparta per a que la gent passi. I m’és igual quin dels dos pot tenir més cara d’amargat, o quin dels dos està més borratxo. Ja he canviat la cara després que la immediatesa del comiat m’atordís, i penso aplicar el que fins ara han fet amb mi: la filosofia del viu i no deixis viure; sense preocupació, doncs ara, com a mínim, em corresponent per just dret d’igualtat, 3000 anys de glòria.

I si no et sento venir, és perquè vaig escoltant la cançó del dia (o la seva segona part).

Hablo de amor, odio y todo lo que hay en medio.
Hablo de que conozco el dolor y conozco el remedio.
Unas veces buenos, otras malos, siempre sentimientos:
esta va por los viejos tiempos.

Duo Kie

Hay dias en los que me parece que me si ocurre una sola cosa mala más, va a bajar (o subir) el demonio y me va a ofrecer un oferta para la compra de mi alma por pura compasión divina.

M’espanta extraordinàriament pensar en l’efimeritat de les coses. Del nosaltres, de l’això, del jo.

Però intento deixar les coses en l’estat mínim en el que em sento segur, i provo de no donar-li més voltes de les necessàries (per evitar depre’s inútils i coses d’aquestes) i de pensar en la última vegada en la que vàrem treballar a contrafase (amb un somriure als llavis, és clar) mentre em desfogo corrent, les ràbies de 1435 hores abans.

I escric per acabar de sentir-me segur… i per omplir una mica i deixar-to saber.

Vas a un bar i et demanes una mitjana. Veus que a la taula del costat hi ha una noia que segles abans havia anat a classe amb tu. S’ha de passar dos quarts mirant-te (i alguna cervesa de més) fins que es decideix a venir-te a salular.

- Hola Josepi!- (malaguanyat pseudònim d’infància, però premonitori per la meva afició a la física…).

- Hola!

- T’enrecordes de mi? Sóc la xxxxx! I aquesta és la xxxxx!

- Ostres si, ja m’enrecordo!- (Només em sona el nom)

- Espera, espera!- Avisa a dos nois.

- Ostres, si són en xxxx i…

- I el xxxx.

- Ostres, és veritat, quant de temps, com us va? – Segueix el somriure perpetu.

- Molt bé! Ostres, no has canviat! Tens la mateixa cara que amb la que et recordo!

I segueix la conversa preguntant sobre els estudis; amb un cambrer que cada cop que passa s’arramba a nosaltres i fa bromes dient que s’apunta a l’orgia amb veu de carajillero en fase d’entrenament.

A cops d’hipòcrita i de somriures falsos es fa una societat. A tots ells me’ls creuo sovint. Quan passa, abaixen la mirada o miren cap a un altre lloc per evitar saludar i ara com si fos ahir que vaig deixar la seva escola.

Però vull saber què passarà quan me’ls trobi demà.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/17/ex-companys/feed/ 1 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/14/retrospectiva/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/14/retrospectiva/#comments Wed, 14 Oct 2009 17:35:11 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=777 ]]>

Em passa des de fa ja uns anys i em preocupa. Fent memòria, potser em passa des que la meva vida va patir el canvi radical de l’inici de la carrera i els aspectes personals ja resolts que envoltaven tot aquest canvi. Potser em passa des que la meva vida va accelerar el ritme o des que cada dia dedico un temps a fer una mena de retrospectiva i a recordar el que m’ha passat durant el dia.

Quan recordo els moments dels que s’ha format el dia els recordo tots de manera accelerada. Veig la imatge mental del dia com si tot es mogués a una velocitat massa accelerada com per a ser realitat, com si totes les hores de les que es forma la meva vida passessin en el record com juren aquells que han estat a punt de morir: en pocs segons però amb gran detall.

Puc veure-hi tot el dia, des de que m’aixeco fins que faig la retrospectiva passant totes les hores de classe, que a vegades es fan eternes, i el retorn en tren. Ho veig tot com si hagués passat en un instant diferencial. Com si la meva vida no tingués més importància que la d’aquell que entra ràpid i marxa tal i com va venir: sense canviar res i sense deixar el record necessari per a que ningú el plori. Com si tota la física que regeix l’univers em traïcioni i em faci veure de manera similar al Vortice de la Perspectiva Total que malgrat hagin passat moltíssims anys de la teva vida, per a la resta de l’univers i els universos paral·lels no seran més que un esternut molest.

I aquesta és una visió que m’inquieta em molesta i em preocupa. M’inquieta saber si la resta de la meva vida la veuré com un esternut. Em molesta no poder recordar les coses en la mateixa escala de temps en la que crec que han passat. I em preocupa perquè no se si estic veient la vida a un ritme més lent del que és (i que se’m mostra als records) i per si m’amaga algun tipus de bogeria diferent del que em van diagnosticar en els meus temps i pels quals fujo.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/14/retrospectiva/feed/ 4 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/10/jo-el-vi-i-les-roses/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/10/jo-el-vi-i-les-roses/#comments Sat, 10 Oct 2009 15:39:42 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=770 ]]>

No hi ha cap dubte que el vi i les roses són els millors amics del poeta i del romàntic de postal, tot i que els diners tallin les ales a qualsevol, sempre hi ha un moment per a gratar-se la butxaca fins a fer-ne un forat si és necessari.

El que cal saber, però, és que l’excès de qualsevol de les dues pot ser perjudicial. Les roses són maques a nivell individual, però en quan els barreges en un ram deixen de ser-ho. Són com els arbres que no et deixen veure el bosc. El minimalisme de la bellesa de les coses petites ha de prevaldre per sobre de tot.

En canvi l’excès de vi o de qualsevol altra substància desinhibidora dels sentits també suposarà greus problemes que, tots i cadascun dels lectors han haver patit almenys un cop a la vida per provar d’estar una mica més a prop de les deliberacions que continuament i últimament puntualment es donen a terme en aquest bloc. En petites quantitats similars als dolços en la piràmide de l’alimentació sana servirà per deslligar els tímids de les seves mirades a terra i del seu silenci. En proporció una mica que no exageradament més alta servirà per a donar seguretat en un mateix. A partir d’aquesta línia s’aconsegueixen resultats que poc interès tenen per a les deliberacions de l’article d’avui, per tant, les deixarem per a un altre dia. D’aquestes només esmentarem que finalment es retorna a l’estat inicial sense les connotacions que la víctima de la societat ha patit d’ella: el tímid serà més tímid i s’arraconarà intel·lectualment a una cantonada disposat a pensar en coses que l’endemà (o cinc minuts després) ja no recordarà mentre veu que tothom al seu voltant riu i es diverteix sempre que siguin persones tipus B fins al punt de pensar que planegen quelcom contra ell. El tipus B consisteix en la resta de personalitats alterades per l’esmentada substància i en les que no entraré en detall per desconeixement de causa. Aquestes altres personalitats tambè es veuen ampliades i exagerades fins al punt que fins i tot la personalitat oberta pot arribar a fer-se pesada si la quantitat de vi supera a la de roses tal i com es pot documentar el lector en qualsevol àlbum de fotografies de festes de qualsevol persona no mojigata que tingui compte a qualsevol xarxa social.

Només el veritable poeta és el que sap unir els dos aspectes amb precisió mil·limètrica. Persones que formen part d’un petit i selecte grup entre els quals malauradament, no m’hi trobo.

Camino pel carrer amb cara d’amargat. A ningú li interessa el que puc estar pensant. I mentrestant, suo fent un slalom amb tota la gent que se’m va creuant i que no ’saparta. Molta més de la que us podeu arribar a imaginar.

Cara d’amargat al carrer. Al tren és diferent. Allà em deixo anar, doncs us conec a tots allà, i us mostro les meves cares de veritat: quan el cap se’m comença a ficar així de costat de la tonteria que em ve a sobre, quan em truquen, quan estic cansat…

I malgrat tot, cada dia se m’alegra quan imagino que a l’estació i haurà algú assegut que em busqui amb impaciència.