- Hola…

- Hola.

- Mira, és que fa un moment estàvem dinant aquí, una taula de 5 a no fumadors, acabem de marxar… i és que crec que m’he oblidat una cosa molt important i… em preguntava si la tenies per aquí…

- Doncs diga’m què és i pregunto a algun company a veure si l’han trobat…

- Si bueno… és que no crec que la trobin… perquè m’he oblidat de demanar-te el teu telèfon…

- …

Sovint parlo del que em passa quan estic rere la barra treballant. A vegades hi van iaies que quan les trobes pel carrer les saludes, et saluden, i quan sou al restaurant i li dius que la vas veure i li preguntes si viu per allà et diu que la pròxima vegada la saludis. Són iaies oblidadisses que van a gastar-se la pensió un cop al mes per alegrar-se una mica la vida amb les amigues. I bé que fan.

Algun cop també ha aparegut un personatge que busca un client i que et diu amb veu desesperada que necessita parlar amb ell amb urgència.

També hi ha els que s’acosten a la barra et demanen beguda dien-te nen i mentre els serveixes t’ho tornen a explicar amb calma, pensant que amb la meva cara jove no en tindré ni idea del que m’estic fent.

I també hi ha la gent orgullosa. D’aquesta en ve molta. És aquesta gent que potser no té ni un duro, però pel simple fet de ser servits enlloc de servir els fa agafar-se un aire de superioritat. I sobretot aparenten tenir diners. No els entenc, però no seré jo el que els expliqui que tot i que les bales estiguin del seu favor, a tots ens maten els mateixos verins.

Avui, però, ha vingut un nano sol a dinar. Potser tenia 14 anys. Anava sol i xapurrejava una mena de castellà que no he entès en cap moment. La combinació perfecta perquè el cap m’avises des de l’altra punta xiulant d’aquella manera sorda per no cridar l’atenció per aconseguir que el mirés per fer-me que no amb la mà per a que no el servís.

Per sort avui no hi era, doncs poques ocasions són les que la paraula treballar entra dins del seu vocabulari.

Així que l’hem servit com qualsevol altre. Ha menjat ràpid i amb ganes. He canviat la meva manera de mirar-lo, doncs m’avergonyeixo que fins al moment l’he estat mirant amb aquells ulls de desconfiat que se t’enganxen a l’actitud quan portes un temps treballant i ja has adquirit l’actitud que volen que tinguis a la feina.

Ha pagat 9.85 amb un bitllet de 50. Contràriament al que hauria fet el cap, he evitat comprovar que el bitllet fos fals. Malgrat això, m’hagués agradat i he desitjat que el noi fes un sinpa (sin pagar) arrencant a córrer. Crec que hagués mostrat als orgullosos presents que així i això és la vida: humil i efímera.

O com diu la cançó:

una vida feliz en un mundo de mierda

o

una vida de mierda en un mundo maravilloso

Cadascú que esculli de quin costat està.

Un dia d’aquests faré un zoo amb tota aquesta gent, i em treuré una pasta.

Avui estava jo treballant tranquilament en un dels dies amb més feina que he conegut, pensant en alguna idea que em permetés escriure un article quan arribés a casa quan ha vingut un noi jove a dinar.

De sobte, tot es torna boig. El jefe, que estava a la cuina i no anava ni vestit d’uniforme ha sortit a saludar hola, me llamo xxx i soy el encargado del local. Tres de les meves companyes s’han tornat boges. Una em diu: no sabes quien es?

Doncs no…

Es Ivan, el ganador de Gran Hermano! (No m’he dedicat a perdre el temps a comprovra per Internet si era ell o no)

A partir d’aquell moment he entès que l’anessin a saludar i donar-li petons i que un munt de clients (i sobretot nens) se li acostessin mentre dinava per demanar-li un autògraf o una fotografia.

Ha sigut molt trist haver de presenciar tota l’expectació que ha creat una persona que l’únic mèrit que té és la d’haver passat uns mesos tancat a una casa tota plena de luxes, bevent, follant i vivint a cuerpo de rey. I el pitjor és que la gent senti admiració per aquesta mena de personatges nascut de formats televisius bazofia que no serveixen per res més que per tenir les masses preocupades en la pròxima expulsió de la casa. I que nens ja comencin així no augura un futur gaire prometedor.

I em jugaria una mà si calgues que la meitat de tota aquesta gent no coneix ni l’origen d’aquest format televisiu basat en la magnífica novel·la 1984 de George Orwell on l’escriptor imaginava la pitjor dictadura imaginable l’època que la va escriure.

I curiosament vaig començar a rellegir-me el llibre dijous, no vull ni imaginar-me que pot passar si s’em passa pel cap rellegir-me Un món feliç o Mecanoscrit del segon origen.

Com sempre passa quan estic amb amics parlant de les coses, sempre arribem als temes més normals del món (ironia ironia), i no se com, parlant vam arribar a preguntar-nos si teníem pensada una solució en el cas que fracasséssim fent el que cadascú està fent ara.

A la ronda de preguntes es van arribar a sentir coses ben estranyes dins d’una barreja de broma i sinceritat que a vegades costava distingir.

Passant des de sadomasoquista (qui no s’ho cregui, sí, es poden treure diners fent d’això), passant per puta o el crear una secta que ja tinc planejada amb un amic de la uni (sic).

Dins de les respostes la meva, crec, va ser la més realista o la que més toca de peus a terra. I em preocupa. Vaig respondre que cambrer. I no és una cosa que em disgusti perquè, a vegades mig en broma sempre dic que jo moriré amb 4 carreres (espero que sí), però que seré tota la vida cambrer. Sé que és una afirmació d’idealisme juvenil, ja que si se’m presentés l’ocasió d’un treball que requerís els coneixements adquirits i amb més sou canviaria sense pensar-m’ho, tot i que sentiria una mica de llàstima en deixar la barra i tindria aquell sentiment de pertanyença eterna al gremi de l’hostaleria.

El cas és que aquesta resposta tan realista em preocupa. Sóc realista perquè, inconscientment sé que fracassaré i m’asseguro una segona oportunitat real i creïble? O és que simplemenet no tinc sentit de l’humor?

Tant una com l’altre no m’agraden gens…

Al igual que no existeix un F5 a la meva vida, no té sentit provar d’actualitzar-la.

Igual que també ha perdut sentit tots els cafès, cubates i altres begudes que han sortit de les meves mans, perquè, tòpics a banda, el barman no lliga com a les pelis  i tan lleig no crec ser (uff). Ni de dia ni de nit. La gent només s’interessa per l’alcohol que els puc subministrar, res més. Potser el cafè. I per ser realistes, cap sou s’ho val per vendre les teves hores i esforç (no vulgueu saber com pesen les caixes) que tota feina requereix.

Davant tanta desil·lusió, he arraconat al calaix dels impossibles (potser de forma escatussera i amb motius superficials, però vàlids) l’esperança d’enamorar-me altre cop, com tants altres somnis d’infància que ja fa temps que hi són.

- No et preocupis. A vegades, molt a vegades penso el mateix que tu. El problema és que em perden les formes.- Et vaig dir després que et disculpessis.

Les formes. Sí, em perden les formes.

I la serietat. Aquesta puta serietat que m’acompanya allà on vagi. Que vaig aprendre a dissimular, però a la que sembla que li agradi, i s’ha quedat amb mi de forma permanent. I no em va demanar permís. Aquesta puta serietat, aquesta cara inexpressiva, aquest cor que vol ignorar; i que contradiu a la resta.

Sí. Aquesta puta forma de ser.

Ignoreu-me. Ningú se n’ha adonat avui. Crec que se m’ha de notar a la cara, però la gent segueix emprenyant amb la seva monòtona  xerrameca. No se n’adonen que no vull saber res. Només vull fer les coses i oblidar-les. Només vull arreglar les coses, i m’ho van ficant difícil.

Em consola que algú hagi notat la preocupació del meu rostre. Em consola, però m’emprenya que em pregunti. Jo també ho faria, és massa humà com per a que l’inútil arribi a esquivar aquesta actitud.

He fracassat. En tot el que he intentat emprendre. En les segones oportunitats que he iniciat esperançat. Amb intenció però sense potencial. Sense potencial per a aconseguir una merda. Perdó, per aconseguir res.

El barman no és barman, el barman és un fracassat que fins ara creia que estar darrere una barra el converteix en barman, que treballar entre copes el fa important. Com el que es fuma un piti i ja es considera fumador. L’actitud no fa l’emprenedor. L’emprenedor es fa a cops d’experiència i tristesa. Però només quan el deixen.

I crec que acabo de tornar. Acaba de tornar l’inútil de sempre, l’inútil maníac, l’inútil depressiu amb articles  depressius i missatges depressius. L’inútil que aconsegueix tornar a omplir el bloc de pessimisme realisme pur i dur. El filòsof d’estar per casa. El nen de la barra, el xaval de la primera fila, el del tallat amb la mirada perduda.

Perduda en els meus pensament, que, ara, avui, no vull compartir encara amb ningú que no hi surti com a protagonista estel·lar.

Se m’ha acabat la bateria, i he pagat el preu de no poder trucar a urgències quan tocava. Les línies estaven col·lapsades, així que el món (i els meu companys telecos ja graduats fills de puta) han aprofitat l’avinentesa d’una decepció per a putejar-me. Un altre cop. Una altra vegada.

És tot com una gran contradicció. El món esta ple d’aigua, però la majoria no ens la podem veure. Hi ha qui t’estima, però que t’esquiva.

Protecció. Si us plau, quina inutilitat. No necessito guardaespatlles amb pinganillo a cada vàlvula d’entrada del meu cor. No necessito un mono de discoteca a cada vàlvula de sortida que digui que tu no pots entrar, perquè no hi ha res per tu allà a dins. Ell sap cuidar-se sol.

I així li va.

Ho sento, només volia no cagar-la, un altre cop. Només necessito aquella bellesa interior que vaig perdre. O que potser no podia perdre, perquè mai va ser amb mi. Només necessito fer-li l’última perduda, perquè sense ella vaig perdut.

Ja vaig avisar. I quien avisa no es traidor, estic en crisi d’idees. No és que m’agradi escriure un article per setmana. Però tot i aquesta crisi, hi ha una cosa bona de tenir bloc i tenir feina. A part de les reflexions de barra, també pots riure’t dels clients! A estil patatabrava però amb comentari posterior meu. Això és magnífic.

Començaré amb una crítica.

Per què tots els clients que es dirigeixen a mi ho fan amb castellà, i quan ho fan amb algun altre company ho fan en català? Senyors!Que estar a la barra no significa ser un treballador poc qualificat!

I ara si que començo amb el marro:

Un dia va entrar un senyor, amb dona i filla inclosa. Només entrar, quan un company se li va dirigir per preguntar-li si preferia fumadors o no fumadors ell tot conveçut deixa anar:

- Buenos días. Venimos a comer.

Molt bé, magnífic, no se que esperaves, però en un restaurant no es fan espectacles de cabaret (almenys en el nostre). És similar a la típica para comer?. Si us pau, és que la gent no té més frases per a començar una conversa a un restaurant?

Tampoc deixa de ser curiós aquell que entra, es dirigex ràpid cap a la barra i pregunta pel restaurant X. Vaja, que pregunta on trobar la compentència. No seria millor intentar preguntar-li a algú que passi pel carrer? O a una farmàcia que estigui oberta? És molt descarat.

Un diumenge va entrar una taula gran, i una de les persones s’em va dirigir i em va preguntar:

- Hola, dónde teneis el párking, que tengo el coche aquí fuera.

-Mmmmmm… no tenemos pàrking.

- Cómo que no? Aquí pone que si…

I es treu de la butxaca un paper tot rebregat i merdós, d’aquells que et fa un amic per recomanar-te alguna cosa i no té la targeta. Ara resulta que un paper d’aquests té més autoritat que jo.

I un consell. Si mai aneu a un restaurant, no feu la broma de Y ahora tengo que pagar? És repulsiva, i ja he perdut el compte de les vegades que me l’han fet. Deixo anar el petit somriure de protocol, però res més. Dins meu hi ha un odi que pensa: ja és la cinquena vegada que em diuen això avui, així que calla i apoquina!

Però la història més surrealista que mai m’ha passat i que, en el seu moment em va fer enrrabiar va ser quan un company em va demanar un cigaló  de ballantines. El vaig servir, i al cap d’uns minuts se m’acosta la senyora del cigaló amb el plat i el got a la mà fent equilibris per a que no caigués i poder arribar a la barra amb dignitat:

- Esto és JB, yo quería Ballantines.

- No no, és Ballantines, estoy seguro, he acabado la botella con este carajillo.

- No no no, esto és JB, que és muy fuerte. Yo no puedo beber JB. El médico me dijo que bebiera Ballantines, que no és tan fuerte.

No em va donar opció a replica. Vaig repetir el cigaló, i haig de reconèixer que el vaig fer amb tant esmero que ben be podria ser el millor cigaló que he fet mai. Estava enfadat i no volia que tornés a replicar. A més, vaig fer-ho mentre ella mirava, per a que no tornés a rebutjar-me’l.

El que més gràcia em fa és el metge. No em puc imaginar una conversa amb el metge aixi:

- JB? Ni se le ocurra! Beba Ballantines, que és bueno para la salud, si ya lo dice el refrán! Un Ballantines al día te da alegría! O el conocido refrán Inglés: A Ballantines a day keeps the doctor away. Hágame caso, que los ingleses no se equivocan…

Maleeixo el dia que, la barra, em va ensenyar a fingir el somriure que no se sent, el somriure que no es desitja. I després donar-se la volta i canviar al rictus normal.

Però maleeixo encara més tot i cadascun dels dies que m’ha ensenyat a perfeccionar-la, tots els dies d’entrenament a 7 euros i escaig l’hora.

Durant aquestes vacances, com crec que ja he esmentat en algun article anterior, em va sortir l’ocasió de treballar en un bolo d’una setmana en un altre restaurant (espero que el meu cap no llegeixi això). Com és evident, la feina d’un cambrer significa estar en contacte tota l’estona amb clients (aspecte que m’ha marcat molt i del que sorgeixen la majoria de reflexions de barra). És en això que un dia un client em va dir: nen, no et casis mai!

És un consell que havia sentit a dir sovint, però mai amb tanta passió com m’ho va dir aquell home. I no li vaig donar més importància.

Uns dies després, ja a la meva feina un altre client al que li estava descorxant (és diu així?) una ampolla de vi rosat (Cresta Rosa) després de portar-li un bitter kas i una cervesa (eren tres a taula) em va dir exactament el mateix: nen, no et casis mai! Sense motiu aparent.

I va ser en aquell moment en que vaig començar a donar-li voltes de la casualitat que en pocs dies, dos homes d’edats avançades (jubilats ja entrats en anys) em diguessin el mateix. Almenys em va sorprendre, i de fet, no em venia de nou, ja que és una idea que des de fa temps tinc present, però, com sempre dic quan trobi la persona especial segur que em pren el pèl per casar-nos. Dec ser així de calçasses.

I ja que estic parlant de consells, per omplir una mica l’article de la temporada us parlaré d’un consell que em van donar fa temps, el dia abans de començar a treballar, fa un any i uns nou mesos. El meu pare em va dir: tu, en el tabajo oír, ver y callar. És un consell que tinc en compte a vegades, però que recordo sempre. No hi ha cap altre consell que, li faci cas o no, recordi al peu de la lletra tan de temps després.

I a tu? Quin consell et va marcar?