Sempre m’ha fascinat el fet que els escarbats morin sempre boca amunt. Per això últimament (almenys des que he tornat de vacances) estic desaparegut electrònicament parlant. Això i que aviat s’acosten les festes de Sants (amb menys diners i decorats més humils que les de gràcia però molt més divertides des d’un punt de vista gens objectiu (i si no ho creuen, els hi abonem la diferència)) i que com a membre d’una comissió de festes de carrer estic liadíssim des de ja fa tres dies muntant, decorant enganxant i retallant els últims retocs. De fet, fa com cosa d’un mes (quan, més o menys, vaig començar a vagar món) que no tinc temps de llegir els articles dels meus blocs preferits, i que se m’acumulen al lector RSS o com coi es digui. Però no patiu que quan torni la calma llegiré i comentaré (tard).

I com algun cop he dit que no m’agrada comentar les meves absències (afegeixi link d’exemple), només dir que almenys fins setembre, o mitjans d’aquest a tot estirar no estaré del tot operatiu, però que no nego que pugui haver algun moviment per aquí, ja que per falta d’idees no serà.

Així doncs, només em queda convidar-vos a la millor gresca de totes les festes de Sants al carrer de cuyo nombre no quiero acordarme.

Posar-me davant d’una pantalla i a sobre d’un teclat inspira molt més del que em pensava. Jo que m’esperava a tenir alguna idea el·loqüent, o alguna tema indesxifrable per començar a esciure i el millor ha sigut recòrrer als amics pantalla i teclat com musa.

I això que li he estat donant voltes. I no he tingut més que alguna idea aïllada que  no eviten que aquest bloc, després de gairebé any i mig, potser si que gilipollegi. Amb articles tots ben semblants entre ells i amb ben poques novetats des que em va agafar per escriure d’aquesta manera que diria que es pot considerar el meu estil (si és que esciure pessimista realista i inintel·ligible és un estil).

Algun cop m’ho he plantejat, però no ha sortit l’ocasió, preguntar per algun lloc si ja cansa que sempre faci el mateix per aquest, amb pocs canvis i la mateixa temàtica de sempre. No se com he arribat a escriure del mateix durant tant de temps. Algun  dia faré la comprovació.

El problema d’aquesta monotemàtica esfera és que quan desapareix la monotonia desaparaeixen els articles (o més ben dit, quan arriba la monotonia, s’acaben les lletres).

Seguiré fent comprovacions i esperant una idea millor. Ja que tot i que tinc article per avui, he trigat dues hores en escriure’l.

Això en un principi era molt bonic, pintava molt bé. Vaig començar a escriure un bloc, potser perquè altres mitjans se m’havien quedat una mica desactualitzats, potser perquè el que volia esciure no encaixava gaire en altres llocs, i em vaig buscar un on pogués fer el que em rotés.

En un principi escrivia per desfogar-me. Per dir allo que em passava pel cap i que no deia quan tocava (potser com molts altres blocs), per queixar-me i per rajar sense que ningú se n’adonés, fer-ho mig d’amagades per a que, potser, s’adonessin de les intencions, però no ven bé del contignut, Així va ser com vaig començar a escriure de forma extranya, difícil d’entendre si no se’m coneixia a la perfecció… i a vegades ni això.

La gent em preguntava, i sí, perque negar-ho, m’afalagava que em preguntessin, que no entenguessin bé les afirmacions o que demanessin explicacions d’alguns articles.

Ara però, que sembla que les coses em vagin bé viento en popa a toda vela com aquell qui diu, no tinc idees, no se escriure res com abans, d’aquella manera que, potser m’ha caracteritzat. I no m’agrada, perquè em recorda a la cançó que diu Y si mi debilidad es mi
fortaleza, ¿acaso para estar bien tengo que estar mal por naturaleza? I no m’agrada no poder esciure com vull quan vull.

I quan això em passa em lamento i no faig res més que escriure articles massa diferents a la dinàmica d’aquest lloc i articles d’autolamentació que segurament deuen estar repetits; amb la trista de filosfia de tot sigui per omplir.

Ahir em van dir que últimament aquest bloc és bastant paranoic. I potser si que tenen raó.

I com a comentari del més que probable ultim article de l’any no està gens malament una nota com aquesta.

Tot i que la gent acostuma a fer llistes de despropòsits pel nou any, o de llibres que ha llegit (he estat a punt de fer-la aquesta última) o altres martingales. Però per llistes, la que m’ha proposat en diverses ocasions en Jacques Delibes (que ha tancat definitivament el seu bloc (informació via AhSe)): una llista d’objectius o coses que vulguem fer en aquesta vida. Guardar-la, i mirar, al cap d’uns anys quins propòsits hem aconseguit dur a terme i quins no. És la millor manera de saber si la nostra vida ha sigut com ens pensàvem que seria o com volíem que fos. El problema és que, en una societat que viu l’immediat, això és complicadament extensible a la gent que viu ràpid (¿que mor jove i que deixa un bonic cadàver?). Però la faré. Vés a saber, potser acabo casat, amb fills i cremant la carta en el més fosc dels inferns (terrenals, és clar, que amb churumbeles (m’encanta aquesta paraulota) per cuidar un no es pot morir en mitja crisi (econòmica, i d’idees))!

I aquest cap d’any, si bebeu, no conduiu, que el 2009 vull seguir tenint els millor crítics de la xarxa!

[Copa de cava plena en mà] Salut i bon any nou [/Copa de cava plena en mà]

A vegades passa que el despertador decideix sonar just quan acaba el teu malson. O millor dit, el teu malson acaba perquè el despertador decideix sonar ben d’hora com el gall que mai podrà arribar a ser (pel problema dels bits i de les cèl·lules principalment), però somniar és gratuït (també pels mòbils).

I dins del somni que és el dia a dia, el dia de la nit del malson, que ja començat amb aquest últim al cap (doncs és el més recent que hi ha al cap) no fuig i es converteix en un mal auguri.

Aquest mal auguri és infundat, per suposat, però contradictòriament a la idea d’atzar, el dia esdevé un malson també, i no pels pensament negatius que puguin haver dins el cap, sinó per causes externes que venen de dies anteriors.

No m’agrada pensar en la relació que pot existir entre malson i mal dia, perquè significaria caure en la creença del destí i de la sort i en això apareix la idea de Déu i aquests temes és millor tocar-los amb calma i temps.

Curiosament aquest en el punt on les coses comencen a venir mal dades esdevé l’inici d’una setmana feixuga i carregosa (Pompeu Fabra estaria orgullós de mi).

I deixant a Pompeu Fabra de banda i tornant a la realitat del realisme (d’allò que és real, no?) parlem clar i sense embuts: el dia que va començar el malson vaig rebre la notificació d’un exàmen suspès i va ser l’inici d’una acumulació de feina de final de quatrimestre i pre-exàmen deguda a la meva deixadesa, algun que altre maldecap, mandra i alguna que altra partida pròpia de la generació Y (cas minoritari). Motius altament convincents d’una aturada tècnica per la gent normal, però que esdevenen avisos mentiders en mi.

Així que no patiu si la freqüència de publicació  esdevé menor que la freqüència mitjana actual (sigui π o no), doncs com diria la gent, resumint l’article que acabeu de llegir en una frase: estic de feina fins al coll.

Aquest bloc està en crisis. Si, si. No és una metàfora ni un recurs lingüístic. Està en crisi. I no està en crisi econòmica, no (a menys que hagi estat apostant al Blackjack sense el meu consentiment). Aquest bloc està en crisi d’idees. Deu ser que la llargada de la contrasenya o del nick del webmaster (que bé sona aquesta paraula) és inversament proporcional al seu talent.

El manicomi està en crisi perquè els tipus d’interès estan jugant amb les idees que sempre porto apuntades al mòbil, està en crisi perquè els articles que més em ve de gust penjar són espontanis i no parlen de res, o diuen rucades (del català, ruc). Perquè les idees que tinc perdudes per mil llibretes i altres formats no m’acaben de convèncer, perquè quan intento allargar la frase que tinc apuntada em surt merda (després em rento l’aigua amb sabó, ph neutre, es clar, no patiu), articles puerils i inútils (això de què em sona?), articles embriagats d’alcohol (d’alta graduació binària), articles que volen curar-me de l’enveja dels blocs bons, dels blocs que malgrat ser els millors, ser els meus referents, es pengen o han de fer un reset.

Perquè dedico massa temps a pensar en idees que no se si sortiràn a la llum, per por, per temor a fer el ridícul, a CAGAR-LA (avui m’acabaré el sabó), a idees que no m’atreviré mai a escriure o que quan em disposo a fer-ho no m’agraden i les començo a odiar. Llavors les guardo als esbossos i els faig bulling fins que passen uns mesos i les esborro.

Perquè no puc fer el que em ve de gust fer, perquè cap admiradora m’envia cartes d’amor al correu del bloc i perquè ningún xicot de l’admiradora m’envia una carta per a que deixi en pau a la seva xicota o em trenca les cames. Perquè quan realment tinc bones idees tinc mandra, i quan vull escriure, per treure’m el mono, perquè fa molt que no ho faig, perquè em ve de gust, per PLAER no tinc idees o son idees tant idiotes com el seu ideòleg. Perquè aquest blog, com la humanitat, mai podrà fer res més bell, més intel·ligent, més complicat que la persona que l’escriu, que la humanitat que ho inventa.

Perquè no entenc com puc escriure tan desordenat i com la gent enten el meu desordre i el comenta. Perquè hi ha qui em roba temps, però que no m’el roba suficient, i hi ha qui em roba temps però que m’en roba massa, perquè diuen que per escriure s’ha d’haver llegit abans, perquè diuen que per ser savi, s’ha d’haver sigut prou savi abans per callar i esoltar; i em sembla que estic fent les coses del revés, i si això és una divisió, cagadeta pastoret, ja l’hem cagada i propietat commutativa malparida.

Perque a vegades sóc, i a estones estic.

El meu DNI em diu que el meu nom és José Maria, però jo sempre dic que el meu nom real és Josep Maria, i que quan hagi de renovar-me el DNI faré el canvi.

Quan em presento a algú, ho faig dient que tothom em diu Juseph (que és mentida) i sempre entenen Josep. Els rectifico.

És mentida perquè a la feina em diuen Jose, i algú company (no em pregunteu perquè), m’arriba a anomenar Michel, Charly o fins i tot Willy (no em troben).

La meva àvia em diu Xuxep, la mare d’una amiga Joseph, i jo li dic que si li va millor, que em digui Pep, tal i com em van rebatejar no fa gaire a la comissió de festes.

A la xarxa em dic juseph137, a vegades escurço i esborro aquesta maleïda h que en quin maleit dia em va semblar que feia maco. També anomenatinutil, que molts escurcen anomena, jo escurço AI i algun escriu amb anomenatinútil, que fa patxoca, però que wordpress no em va permetre per registrar-me. Mentre, en Carlos Soler em diu “Júsep”. Ah, i properament també em diré quatruis.

El meu blogguer preferit em diu anomenat Inútil, i ho tradueix a Susodicho inútil o Dichoso Inútil (si us plau, passeu-vos pel seu últim article).

També em faig dir L’escriptor mediocre, un nom que no tants coneixeu i que a vegades escurço LEM quan em fa mandra signar comentaris.

I ja no se qui sóc.

Tens dubtes sobre la tribu urbana a la que pertanys? No saps amb quins contactes d’interné et faràs més o de quin tipus de gent t’has d’envoltar? Tranquil, avui tenim la resposta per tu. Els humans som indecisos i necessitem que tota mena de tests (quan més senzills millors) ens diguin com i què som.

Amb tot això us presento, a l’estil de Randy, el test Cani!

El vaig descobrir gràcies a la confidència de fotofriki, el meu germà pels que no em coneixeu, que ho va trobar a la zona Off-topic del forums de meristation. Però oju! Per riure una estona eh? Que meristation és de videojocs…

Endinsem-nos una mica en el test. Ja a la primera pàgina un rànking de províncies i el % de cani de mitjana de cadascuna. Quan el vaig fer jo, Zamora tenia dues noies a un 100%. Absolut Fail. I sí, el vaig fer i vaig treure un 9%. Perquè tan? Doncs gràcies a preguntes tan generals com ¿Odias a los pijos?, ¿Tienes un piercing en la oreja? (però no és d’or, ni un diamant ni una creu eh?), o ¿Sabes lo que es un HOYGAN? (i qui amb dos dits d’ortografia no ho sap?).

Però compte que la resta de preguntes són de l’estil ¿Te gusta leer?, ¿Sabes quién fue Miguel Hernández? o ¿Quieres estudiar una carrera?

Tot tan general que sembla estúpid.

Quanta cultura tota junta en una sola web.

D’aquí vaig passar a la web de todocanis, (amb pop-up a cada pàgina que obris) i on, per curiositat, he anat de cap a la llista de registrats. Allà, i per un curiós excés de sol, hi ha 21 noies que, abans d’arribar a la b a la llista ordenada alfabèticament es diuen morenita o alguna variant (no subestimeu el poder cani de modificar paraules). En arribar a la b m’he parat per no guanyar punts al test amb tants noms amb poca imaginació a l’estil de ametermela o aZmeLoDespaciiO.

Si Cervantes aixequés el braç…

Us animo a que proveu el test, a veure quan treieu i compartiu les estadístiques. No és fiable, però podem riure una estona…

Ho se, fa una setmana que tinc el bloc abandonat, però no només el bloc. Estic tenint una setmaneta molt atapeïda entre una feineta que m’ha sortit i les festes de Sants. D’aquestes últimes, una mica de publicitat: avui concert de heavy i funky disco al carrer Guadiana de Sants! Per si us interessa, jo estaré servint a la barra de la comissió de festes, pregunteu per mi!

I deixant això a part anunciar-vos que diumenge es compleix el blocaniversari de Bloc d’un maníac fugitiu! Farà un any des que vaig passar-me a wordpress i vaig redissenyar el concepte del bloc que volia escriure. Un bloc amb el començament una mica amarg però que sembla que m’ha servit de teràpia. Per als que sentiu curiositat podeu llegir-vos el primer article, que ve d’un maldecap anterior.

No se si us haureu fixat, però al llarg d’aquest mes d’agost he vist molts blocs celebrant el seu aniversari. Que recordi i que ara em vinguin al cap en Jacques Delibes, arqueoleg glamurós, jo i el semiblocaniversari d’en Max Aue. Deu ser que tot el temps perdut a l’estiu es redirecciona cap a la creació d’un bloc a l’agost, si no no m’ho explico.

I tampoc m’explico la gran quantitat de gent que conec que fa els anys (normals) a l’agost. A la feina som 4 i tinc tres amics que també els fan a l’agost (i un l’últim dia de juliol, però no l’he contat). Almenys per mi i els meu coneguts és molt més que la resta de mesos. Fent números calculo que a tots ens van fer cap al desembre. Suposo que les dates nadalenques donen ganes de cardar (encara més) que la resta de l’any (amb nectarines o sense). Com ho veieu?

Ja per acabar, no penseu que m’he oblidat del bloc ni de vosaltres, és el temps, que passa massa ràpid. Però no he deixat de pensar en el bloc! Properament, segurament a principis de setembre, article titulat: Nen, no et casis mai! i algun altre que em ronden fa temps pel cap.

M’agrada bloguejar per que:

1. Aprenc coses noves sobre els temes que m’interessen.
2. És una altra manera de conèixer a gent.
3. Perquè tots els pensaments que ronden pel cap no queden en un no-res.
4. És una bona via d’escapament de la tensió, els nervis…
5. Em sorpren que hi hagi get que li agradi el que escric, que em segueixin i em comentin. O entrar a blocs per primer cop i veure que em tenen a la llista de preferits. Això m’ajuda a millorar.
   
6. Per mostrar missatges ocults.
7. Per la sensació que tinc quan un amic, que no sabia que seguia el meu bloc digui en una conversa: si! Com aquella vegada que vas dir al teu bloc…
8. Perquè li dóna mil i una voltes al nyonyolog.
9. Perquè m’ha ensenyat a tenir una actitu crítica envers el món, a acceptar les crítiques sense enfurismar-me i per millorar el que m’acaben de criticar.
10. Perquè he millorat els meus acudits i bromes. (sí oi? Digueu-me que sí, si us plau, digueu-me que sí!!).

Aquest meme em va arribar el 16 de juny (i per mandra no l’he escrit fins avui) a partir d’en Carlos Soler. I a veure a aqui li passo:

A Salamandreta i a La Giri, perquè no recordo haver llegit cap meme als seus blogs; a en Jacques Delibes, per veure si escriu algun article més abans de clausurar el bloc (tot i que no és el meme més adequat) i a en Max Aue, per veure si s’engresca.