Solo deseo, un minuto para aburrirme en él.

Com molts del meu cercle haureu sentit fins la sacietat aquests últims dies, últimament no tinc massa vida degut a molt simpàtiques persones que creuen que un alumne és un superhumà amb el poder d’allargar el dia fins a les 30 hores sense patir-ne el cansament… Així que no tinc massa temps per escriure res molt elaborat aquí (però de ganes en tinc!), així que us deixo amb un tast d’un fragment que he oido por ahí:

seguir la trayectoria que llevan las nubes
y volver por la mañana igual que sale el sol…

cause you know sometimes words have two meanings

Stairway to heaven – Led Zeppelin

Y el régimen estacionario establece su reino de terror.

– leído por ahí

Nota: prometo escriure quelcom comprensible quan deixi d’estar tant liat.

Si apliquessim ara la República de Plató, molts polítics s’endurien una bona sorpresa. I molta gent de a peu quedaria tranquila.

Almenos tu tienes aquello que te mantiene alegremente en vilo. Pues parece que sin ello nada tenga sentido.

Tot i que la probabilitat de que ens hagués tocat la loteria és d’una entre 15 milions (sic), és curiós com ens vulguin fer creure a la tele que no ens ha tocat pels pèls.

Cualquier muchacho de escuela puede amar como un loco. Pero odiar, amigo mío, odiar es un arte.

Ogden Nash

Realmente no sabía mucho de mujeres. No sabía mucho de nada en realidad.

Irvine Welsh a Trainspotting

Durant aquestes vacances, com crec que ja he esmentat en algun article anterior, em va sortir l’ocasió de treballar en un bolo d’una setmana en un altre restaurant (espero que el meu cap no llegeixi això). Com és evident, la feina d’un cambrer significa estar en contacte tota l’estona amb clients (aspecte que m’ha marcat molt i del que sorgeixen la majoria de reflexions de barra). És en això que un dia un client em va dir: nen, no et casis mai!

És un consell que havia sentit a dir sovint, però mai amb tanta passió com m’ho va dir aquell home. I no li vaig donar més importància.

Uns dies després, ja a la meva feina un altre client al que li estava descorxant (és diu així?) una ampolla de vi rosat (Cresta Rosa) després de portar-li un bitter kas i una cervesa (eren tres a taula) em va dir exactament el mateix: nen, no et casis mai! Sense motiu aparent.

I va ser en aquell moment en que vaig començar a donar-li voltes de la casualitat que en pocs dies, dos homes d’edats avançades (jubilats ja entrats en anys) em diguessin el mateix. Almenys em va sorprendre, i de fet, no em venia de nou, ja que és una idea que des de fa temps tinc present, però, com sempre dic quan trobi la persona especial segur que em pren el pèl per casar-nos. Dec ser així de calçasses.

I ja que estic parlant de consells, per omplir una mica l’article de la temporada us parlaré d’un consell que em van donar fa temps, el dia abans de començar a treballar, fa un any i uns nou mesos. El meu pare em va dir: tu, en el tabajo oír, ver y callar. És un consell que tinc en compte a vegades, però que recordo sempre. No hi ha cap altre consell que, li faci cas o no, recordi al peu de la lletra tan de temps després.

I a tu? Quin consell et va marcar?