La vida, en su absoluta plenitud y, sobretodo las cosas que suceden mientras ésta anda su camino sólo suceden cuando uno, o los protagonistas de su vida estan borrachos. El resto del tiempo, lo más probable és que vivan acobardados i callados por el miedo, y sólo el estar borrachos les ayude a hacer las cosas con un par (entiéndase de que). Y no creais que no me incluyo.

La vida se forma de cosas que ocurren cuando uno anda borracho o entre borrachos, y sólo en momentos como esos el usuario puede sentirse realmente vivo y satisfecho, pues sólo los momentos de sinceridad que ofrece la bebida seran los momentos más verdaderos que jamás, y repito como en el ejército, JAMÁS, nadie se sentirà más vivo. Por algo la sabiduria popular creo un refrán. Por eso vuelvo a estar triste hoy. Por eso la terápia, como han observado hábilmente, no me sirve de absolutamente para nada más que para tenner un título con el que presentarme a ustedes.

Vas a un bar i et demanes una mitjana. Veus que a la taula del costat hi ha una noia que segles abans havia anat a classe amb tu. S’ha de passar dos quarts mirant-te (i alguna cervesa de més) fins que es decideix a venir-te a salular.

- Hola Josepi!- (malaguanyat pseudònim d’infància, però premonitori per la meva afició a la física…).

- Hola!

- T’enrecordes de mi? Sóc la xxxxx! I aquesta és la xxxxx!

- Ostres si, ja m’enrecordo!- (Només em sona el nom)

- Espera, espera!- Avisa a dos nois.

- Ostres, si són en xxxx i…

- I el xxxx.

- Ostres, és veritat, quant de temps, com us va? – Segueix el somriure perpetu.

- Molt bé! Ostres, no has canviat! Tens la mateixa cara que amb la que et recordo!

I segueix la conversa preguntant sobre els estudis; amb un cambrer que cada cop que passa s’arramba a nosaltres i fa bromes dient que s’apunta a l’orgia amb veu de carajillero en fase d’entrenament.

A cops d’hipòcrita i de somriures falsos es fa una societat. A tots ells me’ls creuo sovint. Quan passa, abaixen la mirada o miren cap a un altre lloc per evitar saludar i ara com si fos ahir que vaig deixar la seva escola.

Però vull saber què passarà quan me’ls trobi demà.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/17/ex-companys/feed/ 1 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/12/consells/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/10/12/consells/#comments Mon, 12 Oct 2009 14:13:28 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=773 ]]>

Haver-me d’acostumar a que els consells es moguin de manera unidireccional per a que després no siguin escoltats i que les penes es moguin a mitjes i a dures penes en la unidireccionalitat inversa no m’acaba de fer el pes.

I aplicar la norma del tu mismo con tu organismo sense cap preocupació extra no ha sigut mai part de la meva filosofia, però sembla que em veig obligat a moure’m cap aquest camí.

Seure al bar amb un cafè a la taula i un llibre a les mans que t’explica el final abans d’hora per evitar tensión nerviosa (sic).

Oblidar-te sense odiar-te en l’intent i esperar mentres tatxo la llista de coses a fer.

Traduir i escriure les reverberacions dels budells i mesurar en polzades la llargada de l’intestí prim d’anorèxia amorosa (el gros no el correspon).

Guardar el sucre del cafè anterior per saborejar-lo al llarg d’uns quants quilòmetres de desfeta.

Mirar pels finestrals com un tigre vol entrar al bar i descobrir que totes van amb pressa i poca roba, que ha arribat l’estiu i que encara que no ho vulgui els avions volen sense caure (massa sovint, em refereixo).

Estar rodejat de mecanismes idiotes que nomès saben rodar i ajuntar-se entre ells, i ser el que escriu a la cantonada prop de la paperera amb la tranquilitat de saber que ningú el coneix i que pot inventar-se la vida (dels altres) sense que ningú dels presents el llegeixi després.

Saludar amb el cap un bon professor i que s’aturi pensant qui ets.

Esperant la vida esperant la mort i resignar-se a decidir que posar Extremoduro al mòbil per endur-se al viatge no serà bo per a la meva salud mental i ser feliç per haver decidit que el rap li dirà moltes més coses que li serviran a hores d’ara sempre que en aquests moments no parlin d’avions ni de Brasil.

I amb la melodia del tetris al cap intento encaixar tot l’escrit. Gràcies al músic que m’ha alegrat al dia.

Quan hi penso en això maltracto encara amb més força les cordes de la guitarra en un acord de Mi major estrident i malparit.

Però tranquil, que no passa res.

I em giro cap a l’altre costat del llit per evitar donar-hi més voltes i refrescar (com el costat del coixí) els pensaments altre cop.

I no t’has de preocupar de res.

I m’encenc per dins i em cremo i quedo fet cendres.

Però no cal que et disculpis.

I imagino i em pregunto què he estat fent aquest últims temps.

Però tingues el cor tranquil, home.

I em pregunto si jo podria ser igual. Perquè en part, t’admiro per motius que només jo vull conèixer quan descobreixo que he mirat, i per tant existeix.

La persona prudent és aquella que no fa les coses ni per excés ni per defecte.

La persona enamorada resta idiotitzada durant el procés.

La persona inspirada escriu de coses que se li acudeixen i que a ella li semblen genials i que mantenen certa cohesió unes amb altres.

La persona sense musa escriu a trossos curts sense cohesió i intenta donar-li una forma tal que fa lleig el resultat final.

La persona savia no és la que sap, si no el que aprofita el que sap per fer les coses.

La persona savia altre cop, no és aquella que agafa el que li donen, si no el que no ho agafa o ho agafa amb ànims de canviar-ho.

La persona amb ganes d’anar-se al llit amb algú baixa el llistó de manera que pot sortir perjudicat algun aspecte de les seves relacions socials i, especialment, d’amistat.

La persona bon estudiant no és necessàriament la que treu la millor nota, si no la que sap el que es fa.

La persona amb criteri no és la que viu a la ciutat perfecta, sinó la que viu a la ciutat perfecta, li troba defectes i els dóna a conèixer mentre veu caminar els carrers per entre les cases.

La persona amb consciència col·lectiva no és un revolucionari ric.

La persona alcohòlica no és aquella a qui tothom assenyala i criminalitza un dissabte a la nit.

La persona superior és aquella que sap que encara que tothom es vani de ser diferent, tots pequem del mateix. Encara que la persona superior sigui la major pecadora.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/06/24/la-persona/feed/ 7 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/05/21/porque-yo-lo-valgo/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2009/05/21/porque-yo-lo-valgo/#comments Thu, 21 May 2009 14:09:34 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=682 ]]>

Ahir mon germà va arribar a casa i només entrar em va ensenyar que s’havia fet un forat a la samarreta. Em va preguntar si allò es podia cosir d’alguna manera.

Li vaig dir que era igual, que tot i ser un forat gran gairebé no es notava i que havia vist samarretes pitjors. No seria ni el primer ni l’últim en porta una cosa semblant. A mi no m’importaria portar-la així.

I és que, anar arreglat o, més aviat, anar guapo sempre ha estat de moda. I com tot el que està de moda, està sobrevalorat. Com els mòbils en el seu temps.

Si al cap i a la fi, no se perquè ens hem de  preocupar en anar, encara que sigui poc, arreglats doncs, en quan et vesteixes amb una samarreta de Blind Guardian, encara que sigui nova de trinca, i et deixes créixer les grenyes fins mitja esquena, passes directament al grup social dels que són mirats amb mals ulls i potser amb una mica de repugnància per les nenes maques. Les seves nenes maques.

Perquè, al cap i a la fi, qui vol lligar, es disfressa abans de sortir de casa. S’arregla i es fica colònia abans de sortir a qualsevol lloc amb membres de l’espècie humana que et siguin atractius físicament. I si cal, fas cas al consell de buscar la infiltrada entre les pijes del grupet que tens al davant i al que no has tret de sobre l’ull en tota la nit.

És com el que sempre em diu un amic: vestir sense anar “tirat“.

El joc és així, i no crec que la millor idea sigui la de ser valent per agradar més. Perquè, no t’enganyis, facis el que facis, et voldran vendre alguna cosa. Sempre.

Després estan els que diuen que la bellesa està a l’interior… és clar. He vist més gent llegint Cuore i Cosmopolitan al tren que no pas a Orwell o Benedetti (que descansi en pau).

Que aquesta excusa està molt suada i no me la tornareu a colar.

Potser és que m’heu conegut en una temporada una mica confusa de la meva vida. I una mica ressentida.

Per a qui no s’hagi fixat, un vagó de tren és com una discoteca un dissabte per la nit. Tots miren a tots i al final tothom surt d’allà tal i com va entrar. A més, hi ha aquell pipipipi que ningú balla, però que segueix sent igualment odiós.

Només cal agafar cada dia el mateix tren i el mateix vagó. Acabes familiaritzant-te amb les cares i arribes a conèixer les persones pels gestos que fa mentre creu que ningú la mira. Un cop els conèixes a tots, perds la por de fixar-te amb més detall en els detalls que ells miren.

Per exemple.

Aquell noi alt de les ulleres amb una carpeta blava amb bombolletes? Sempre mira per la finestra. Però a voltes, de reüll mira aquella dona d’uns trenta, que no és que es pugui dir que està bona segons certs estàndars, però que és guapa. I té una cara interessant. Al seu temps, auqesta mira just darrere del seu interlocutor cap al noi prim del fons que sempre va amb amb dos amics. Aquest, entre broma i broma no deixa de mirar a la francesa del ulls blaus, rimel dolent i nas exigent, però que porta a tot el vagó de cul. Sempre feliç, me la imagino una escriptora bohèmia. Però no crec que els bohemis es llevin tan d’hora.

Fins que a la mateixa parada on baixa puja la rosa sobremaquillada que llegeix el Lecturas i tot torna a començar.

I així podríem seguir fins a l’infinit o fins a l’última parada, el que arribi abans, no sé; i demà serà un altre dia.

I jo? Doncs jo els miro a tots ells entre línia i línia de llibre , mentre penso en el nostre querer y no poder, i en la realitat de la finestra, i en alguna que altra espontànea que en poc temps decideix canviar de tren i de vagó per evitar les nostres coordenades de pobres bojos.

En un vagó de tren. A primera hora del matí (quina és la primera i l’ultima hora del matí?).

Sona un telèfon mòbil des de l’altre punta del vagó amb la melodia que la gent de Danpena3 no es cansa de dir que és la cançó del verano, del año i del que faci falta.

- Hola!!

- …

- Sí, es que me he dormido y he cogido otro tren que me va mejor…

- …

- No lo sabes? No lo has visto en el pheisbuc?? Te etiquetaooo… te etiquetao tíaa…

I m’omple de terror saber que aquesta és la màxima lucidesa mental que té moltíssima gent…

Sovint parlo del que em passa quan estic rere la barra treballant. A vegades hi van iaies que quan les trobes pel carrer les saludes, et saluden, i quan sou al restaurant i li dius que la vas veure i li preguntes si viu per allà et diu que la pròxima vegada la saludis. Són iaies oblidadisses que van a gastar-se la pensió un cop al mes per alegrar-se una mica la vida amb les amigues. I bé que fan.

Algun cop també ha aparegut un personatge que busca un client i que et diu amb veu desesperada que necessita parlar amb ell amb urgència.

També hi ha els que s’acosten a la barra et demanen beguda dien-te nen i mentre els serveixes t’ho tornen a explicar amb calma, pensant que amb la meva cara jove no en tindré ni idea del que m’estic fent.

I també hi ha la gent orgullosa. D’aquesta en ve molta. És aquesta gent que potser no té ni un duro, però pel simple fet de ser servits enlloc de servir els fa agafar-se un aire de superioritat. I sobretot aparenten tenir diners. No els entenc, però no seré jo el que els expliqui que tot i que les bales estiguin del seu favor, a tots ens maten els mateixos verins.

Avui, però, ha vingut un nano sol a dinar. Potser tenia 14 anys. Anava sol i xapurrejava una mena de castellà que no he entès en cap moment. La combinació perfecta perquè el cap m’avises des de l’altra punta xiulant d’aquella manera sorda per no cridar l’atenció per aconseguir que el mirés per fer-me que no amb la mà per a que no el servís.

Per sort avui no hi era, doncs poques ocasions són les que la paraula treballar entra dins del seu vocabulari.

Així que l’hem servit com qualsevol altre. Ha menjat ràpid i amb ganes. He canviat la meva manera de mirar-lo, doncs m’avergonyeixo que fins al moment l’he estat mirant amb aquells ulls de desconfiat que se t’enganxen a l’actitud quan portes un temps treballant i ja has adquirit l’actitud que volen que tinguis a la feina.

Ha pagat 9.85 amb un bitllet de 50. Contràriament al que hauria fet el cap, he evitat comprovar que el bitllet fos fals. Malgrat això, m’hagués agradat i he desitjat que el noi fes un sinpa (sin pagar) arrencant a córrer. Crec que hagués mostrat als orgullosos presents que així i això és la vida: humil i efímera.

O com diu la cançó:

una vida feliz en un mundo de mierda

o

una vida de mierda en un mundo maravilloso

Cadascú que esculli de quin costat està.

Un dia d’aquests faré un zoo amb tota aquesta gent, i em treuré una pasta.