Sempre m’ha fascinat el fet que els escarbats morin sempre boca amunt. Per això últimament (almenys des que he tornat de vacances) estic desaparegut electrònicament parlant. Això i que aviat s’acosten les festes de Sants (amb menys diners i decorats més humils que les de gràcia però molt més divertides des d’un punt de vista gens objectiu (i si no ho creuen, els hi abonem la diferència)) i que com a membre d’una comissió de festes de carrer estic liadíssim des de ja fa tres dies muntant, decorant enganxant i retallant els últims retocs. De fet, fa com cosa d’un mes (quan, més o menys, vaig començar a vagar món) que no tinc temps de llegir els articles dels meus blocs preferits, i que se m’acumulen al lector RSS o com coi es digui. Però no patiu que quan torni la calma llegiré i comentaré (tard).

I com algun cop he dit que no m’agrada comentar les meves absències (afegeixi link d’exemple), només dir que almenys fins setembre, o mitjans d’aquest a tot estirar no estaré del tot operatiu, però que no nego que pugui haver algun moviment per aquí, ja que per falta d’idees no serà.

Així doncs, només em queda convidar-vos a la millor gresca de totes les festes de Sants al carrer de cuyo nombre no quiero acordarme.

Si apliquessim ara la República de Plató, molts polítics s’endurien una bona sorpresa. I molta gent de a peu quedaria tranquila.

Últimament em sento una mica ñoño, i en aquest estat l’altre dia em va agafar per fullejar un llibre de poesia varia que tinc per casa.

Quina va ser la sorpresa quan vaig llegir que al poema 20 de 20 canciones de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda escrit el 1924 té una frase exactament igual a una cançó del nou disc de la Oreja de Van Gogh que he escoltat a la maleïda radio del bar de la universitat:

20 de Neruda:

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Inmortal de LODVG:

Después de ti entendí, que el tiempo no hace amigos
Que cortó fue al amor y que largo el olvido.

He estat rebuscant i l’únic que he trobat ha sigut un comentari a la wikipedia que diu:

El grupo La Oreja de Van Gogh, tiene una canción llamada Canción desesperada,incluida en la reedición de guapa, relata la historia de los 20 poemas y la canción desesperada.

Però res més. Es pot considerar un plagi? Un homenatge? O potser una casualitat? En tot cas, no crec que Neruda viatges en el temps per poder plagiar aquesta ben certa frase.

Línia verda des de Tarragona fins a Plaça del Centre. A la primera entra un músic de metro. D’aquests ambulants que van de vagó en vagó tocant. Sona com música de fons, pianíssimo. Quan comença a sonar el violí giro el cap. Un home, segurament extranger. Pell morena i violí entre mà i coll. Serietat d’aquell que sap el que es fa.

L’home toca el violí una famosa cançó clàssica. No sabria dir quina, sóc un negat per això. Acompanyat de l’altaveu on sonen la resta d’instruments s’acompanya del seu ritme per saber quan tocar. Els altaveus són massa fluixos com per considerar que l’home fa playback.

Tanco el ulls i em deixo moure per l’embriaguesa de la música. Se’m posen els pèls de punta i oblido on sóc. De tant en tant el miro. Es mou amb passió, a ritme de la música, concentrat i genial.

Acaba l’actuació. Magistral. Passa pel meu costat massa ràpid com per a que em dóni tempos de sortir de la borratxera de notes i em fa veronya dir-li que esperi a que rebusqui a la butxaca. M’ha agradat.

Enara no ha sortit del vagó. Una colla de pijas que seuen als seients de la meva dreta s’en riuen.

- Que heavy esta canción.

- Yo quiero la segunda parte!

El mestre baixa a Plaça del Centre. Elles baixen a les Corts i ocupo un dels seients que desmereixen.

Avui he descobert que la ignorància també va amb metro.

Temporalment em mudo. He decidit recollir amb nostàlgia els trastos i marxar amb el cap cot per dedicar-me una mica de temps. Em mudo a la biblioteca. Si voleu res busqueu-me per allà.

Per fi he deixat abandonat el PC, que troba a faltar les 13 hores diàries que li dedicava(*) i he anat a la nova destinació que em xuclarà les hores com mai ho havia fet, doncs mai m’ho havia pres tan a la valenta seriosament.

Potser amb sort aprofitaré l’avinentesa per una reunió d’amics i un beer library&blog inesperat.

I si noteu que se’m veu il·lusionat tranquils, que avui només ha sigut el primer dia. Procuraré enviar-vos alguna carta de tant en tant, per a que no us oblideu de mi.

Estimats lectors, m’ho estic passant molt bé…

Un article sense ni una sola puta metàfora. Perquè l’entengueu.

Què, com se us queda el cos?

I sí, la carta realment fa màgia… no fica black magic design sense motiu. telecos, ja m’enteneu.

(*)L’afirmació pot contenir importants exageracions.

El nadal. Aquesta meravellosa època de l’any on tothom s’oblida per deixar-se veure com no és. Quan oblidem qui som i, gràcies a un gran consens a qui ningú van preguntar tothom estima tothom, tothom es desitja felicitat i bonaventura tot i que durat la resta de l’any ens haguem intentat arrancar els ulls de mala manera.

Aquesta època de l’any provinent del religió cristiana i del naixement de Jesucrist que fins i tot ateus celebren. Una religió, no oblidem, que creu en la fraternitat i en l’austeritat i la senzillesa de l’ànima per arribar al cel, tot i que em sembla que l’infern està més ple de bisbes i bons cristians que un Corte Inglés en aquestes dates.

I sense oblidar-nos dels reis mags. És clar. Aquests tres curiosos personatges que tot i ser immigrants, i un ser de color, es passegen amb l’alegria i el regocijo general de la població. Ben curiós tenint en compte com n’és de racista aquest país, i els mateixos pares que critiquen indignats els immigrants que venen buscant-se una vida millor, portin els seus fills a una cavalcada d’immigrants i senyalin la carrossa del rei Baltasar mentre els seus nens donen la carta als seus patges. Que també són d’un color que la resta de l’any no voldran ni veure.

Aaah, és el nadal. Ningú és com és i tothom és com mai.

Si no fós pel consum compulsiu podria ser nadal tot l’any…

Cualquier muchacho de escuela puede amar como un loco. Pero odiar, amigo mío, odiar es un arte.

Ogden Nash

A vegades m’agafa per pensar i per donar moltes més voltes de les necessàries a coses que per la gran majoria dels mortals no té cap importància.

Posaré un exemple. Un dia estava en una cafeteria, prenent alguna cosa i fent petar la xerrada quan em van venir ganes d’evacuar aigües menors. El lavabo típic: petit, poc il·luminat, ronyós, amb una pica que deu haver patit una guerra donat el seu estat. Escarabats inclosos de serie. Un boca amunt. RIP. I un cartell.

Poca gent (pocs homes, degut a les restriccions misògines de pas a la porta) donarien importància a aquest cartellet.

En canvi jo sí. Vaig gaudir de la magnífica estructura de les frases, envejades per Machado si fos viu. En les contradiccions i complicacions que suposa: i si el lavabo estava brut quan he entrat, l’haig de deixar igual, però llavors no el deixo net! És un problema de Gödel?

I a sobre, després de tant dubtar em donen les gràcies… i mentrestant la suor freda recorre la meva esquena. Però el que més em va donar per pensar va ser pensar què fa un cartell d’una cafeteria enganxat amb cinta adhesiva de BCN Neta? I en concret, per plegar cartró?

Hi ha coses que és millor que la humanitat no conegui.

Realmente no sabía mucho de mujeres. No sabía mucho de nada en realidad.

Irvine Welsh a Trainspotting

El 12 d’abril, Carlos Soler de Bloctecnia va premiar, entre altres blocs, el Bloc d’un maníac fugitiu amb “El Lliurament de Premis Dard 2008″.

Aquest premi es caracteritza per:

“L’I Lliurament de Premis Dard 2008 s’obre pas entre un gran elenc de Premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb el reconeixement dels valors que cada blogger mostra cada dia en la seva obstinació per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personal, etc.., que en suma, demostra la seva creativitat a través el seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

El premi consisteix en premis a d’altres 15 blocs que, segons el criteri de cada autor, mereixi el premi.

Però no fo faré. M’explico.

No és que sigui egoista, que no vulgui donar reconèixement, que no hi hagi gent que es mereixi molt més que aquest bloc el premi. El que succeeix és que mai se m’ha donat bé escollir qui es mereix un reconeixement, i en el meu cas actual, tinc una llista de blocs que m’interessen molt curta. Que què vol dir això? Dons que o dóno premi a tots o a ningú. Però llavors no s’acompleixen els objectius dels premis.

Així que, en un futur, si veig la meva llista ampliada potser m’ho repensi. Espero que m’entengeu i em disculpeu.