Y el régimen estacionario establece su reino de terror.

– leído por ahí

Nota: prometo escriure quelcom comprensible quan deixi d’estar tant liat.

La mare natura és la millor programadora que mai ha existit.

Parlant des de la visió i el coneixement d’un aficionat a la programació, amb poc més que basics coneixements de C, ho veig així.

I parlo de la mare natura per evitar caure en l’error de parlar de Déu. Déu ens en guardi!

La mare natura ha aconseguit programar una mena de matrix on els diversos programes individuals que hi interactuen tots entre ells són els humans.

Som programes lents i amb poca memòria, pero que ha aconseguit per ell mateix, pensar mètodes per salvar aquests impediments creant, a partir d’una memòria artificial (la nostra) petites aplicacions que ens fan la vida més còmoda, fàcil i que sobretot, salven els impediments amb els que la mare natura els ha creat: ordinadors, llibres, ràpids i amb gran capacitat de càlculs els primers, i amb enormes bases de dades els segons (i també primers).

També som un programa que ens autoprotegim i curem dels virus, creant algorismes per curar-nos i per protegir-nos que el mateix programa ha programat ell sol dins de la seva intel·ligència artificial. O solucionant els nostres propis bugs, com poden ser les malalties genètiques.

I així podria seguir en una llista interminable. Per això, i per molt més, considero la mare natura com la millor i primera programadora, que a més, ha aconseguit evitar la competència predestinat-nos a usar Windows. I ben llesta que és. Segur que ens va programar en ensamblador la molt puta, per això costa tant entendre el nostre codi font.

El sinc feliç.

A la seva disposició

No se perquè, però em fa recordar alguna cosa…

Nota: Sempre m’havia fet ilusió saber difuminar una imatge…

Temporalment em mudo. He decidit recollir amb nostàlgia els trastos i marxar amb el cap cot per dedicar-me una mica de temps. Em mudo a la biblioteca. Si voleu res busqueu-me per allà.

Per fi he deixat abandonat el PC, que troba a faltar les 13 hores diàries que li dedicava(*) i he anat a la nova destinació que em xuclarà les hores com mai ho havia fet, doncs mai m’ho havia pres tan a la valenta seriosament.

Potser amb sort aprofitaré l’avinentesa per una reunió d’amics i un beer library&blog inesperat.

I si noteu que se’m veu il·lusionat tranquils, que avui només ha sigut el primer dia. Procuraré enviar-vos alguna carta de tant en tant, per a que no us oblideu de mi.

Estimats lectors, m’ho estic passant molt bé…

Un article sense ni una sola puta metàfora. Perquè l’entengueu.

Què, com se us queda el cos?

I sí, la carta realment fa màgia… no fica black magic design sense motiu. telecos, ja m’enteneu.

(*)L’afirmació pot contenir importants exageracions.

El dia que vaig descobrir que esperava el tren a l’andana mirant amb deteniment, sense apartar la mirada d’un full tot ple de línies, estudiant si estava correcte, si hi havia algun error o si alguna cosa podia millorar vaig descobrir, aixecant el cap  i veient la cara amb la que mirava la gent del voltant, que mai més tornaria a ser el de sempre.

Igual que el dia que vaig adonar-me de que la nova forma binària de contar amb els dits havia substituït la decimal de tota la vida (d’aquell que quant ets petit i no tan petit t’ajuda a recordar quants te n’emportes).

Però no importa, perquè ja no hi ha càlcul que es resisteixi sota el meu boli… o la calculadora aliada de l’enrenou.

També el dia que havent acabat el partit del barça vaig descobrir que havia passat 3/4 del partit amb dos amics fent una integral que se’ns resistia sent les tres úniques persones que no miràvem la pantalla o saltàvem amb els gols…

O el dia que vaig descobrir que els circuits elèctrics bàsics de primària s’e'm fan difícil dibuixar-los per a que els entengui una nena de 10 anys. Malacostumat com estic ara a fer-ho tot amb transistors…

O el dia que vaig començar a veure la televisió com un seguit d’ones planes que arriben a l’antena que hi ha als terrats… i que ningú mira mai (només quan no funciona) però en la que jo m’hi fixo sempre que puc.

Quan vaig veure tot això, vaig descobrir que mai més tornaria a ser normal. Que ja m’havia converit en una víctima més de l’electrònica.

Si ets un hacker que passa les hores davant la pantalla del teu ordinador, segurament t’hauràs fixat que la teva pantalla, no sempre és negre amb les lletres verdes o blanques, amb la brillantor de la pantalla ficada a màxima potència per a que es vegi reflectit i que es pugui llegir perfectament a les teves ulleres passades de moda, què estas fent.

També deus saber (jo no, només m’ho suposo), que entrar dins els ordinadors del govern nord americà, o al sistema informàtic del pentàgon no pot ser tan fàcil com entrar a una web, provar dues contrasenyes, i a la tercera encertar-la mitjançant una lògica inqüestionable que deixa en evidència la imaginació dels capos americans a l’hora de ficar contrasenyes segures per als seus sistemes.

Si fos així, cada dia mentre esmorzo podria hackejar alguna coseta i poder treure més puntuació al test freak (vaig treure un total geek l’última vegada que el vaig fer).

Tampoc crec que ara mateix, estiguis programant alguna cosa en una habitació totalment a les fosques pitjant les tecles totalment a l’atzar tal i com ensenyen a les pel·lícules (però les pel·lícules són pel·lícules eh?).

Nota: perdoneu l’abús que he fet de la paraula hacker, se que no és gaire correcte.

Fa temps vaig llegir al número especial de la revista Muy interesante de l’estiu de 2005, que la separació màxima entre dues persones siguin quines siguin és com a màxim de 6 intermediaris. És a dir, jo tinc un amic, que alhora coneix a un altre… fins a sis.

Però m’he adonat que és fals. Amb els telecos (que som més xulus que ningú, per si no ho sabíeu) aquest número es redueix a dos. Des que vaig començar la carrera, parli amb qui parli, aquesta persona sempre coneix a algú que ha estudiat telecos. No falla. Sempre deixen el típic comentari de ah! això és el que va estudiar el meu nebot! o si si, el fill de la veïna va estudiar això i ja té feina. Tranquil que en trobaràs. Però senyora! No m’expliqui quan trigaré a aconseguir feina, expliqui’m aquest fenomen tan paranormal! I no és que els telecos siguem majoria entre la població…

Resulta que aquest ha sigut el millor descobriment
 que ha fet el fill de la veïna.

Potser també es deu a que la gent quan sent telecos deixa d’escoltar la resta. Quan em pregunten què estudio, sempre escurço el nom, i em refereixo a la carrera com una tècnica de telecos(municacions, segons la situació) enlloc del nom oficial que, sí, fa patxoca, però que algun cop se m’ha oblidat: Enginyeria tècnica de telecomunicacions especialitat en sistemes electrònics, amb la inevitable brometa de i el primer any què feu? Aprendreus el nom? Però què importa? Quan la gent escolta telecos ho fiquen tot dins d’un sac i es pensen que tots fem la superior (vés a saber quina especialitat ha fet el fill de la veïna o si el seu nebot ha fet la superior) amb els consecuents comentaris de ui, però va trigar 6 anys en treure-se-la! o ui que difícil! o, com m’ha dit avui un company de la feina joder, yo de grande quiero ser hermano tuyo (NOTA: aquest home té 20 anys més que jo). Senyora, intenti entendre la diferència entre tècnica i superior! La primera és dos anys més curta i amb un nivell que, comparat amb la superior, és un joc de nens. Si no, ara jo estaria tan feliç…

Nota: La imatge és un model per una samarreta, d’Ernesto Arnáez.

Mentre espero que el professor vagi a buscar les claus per obrir el laboratori, em sento per fi, lliure, per declarar obertament odi la meva animadversió cap al cilíndre el·líptic i la parametrització que el va parir.

Perquè  en anglès diem pen USB i en català llapis USB?

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/05/15/dubtes-geek-existencial/feed/ 10 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/04/20/series-logiques-ii/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/04/20/series-logiques-ii/#comments Sun, 20 Apr 2008 19:00:34 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=276 ]]>

Segurament, els més àvids i seguidors de la navalla d’Occam deveu haver pensat: Ostres, això té pinta d’anar multiplicant per tres l’últim nombre de la sèrie, doncs fàcil, agafo la calculadora (científica, eh??), faig que surti la “k” i vaig apretant el signe “=” i surt 27, 81…

Però mai subestimis un boig! Perquè ha de ser aquesta?

També em pot agafar per dir que si d’1 a 3 van dos i de 3 a 9 van 6, doncs sumo intercalant el nombres:

1(+2),3 (+6), 9(+2), 11(+6), 17…

O com molt bé va pensar en Ferran, fer:

1 (+2) -> 3 (+2×3) -> 9 (+2×3×4) -> 33 (+2×3×4×5) -> 153

Així puc aconseguir moltes, però que moltes (amb temps i ganes) maneres de seguir la sèrie.

És ser punyetero i rebuscat, però la ciència a vegades és així, i per tant, si la sèrie proposada és finita, no podem saber amb certesa (un altre concepte interessant per cert) i absoluta seguretat, quin serà el següent element. Com a molt podem proposar la continuació més factible, la més probable, la menys rebuscada, la més fàcil o, en tot cas, la menys difícil.

De fet, aixó no és meu. És la conclusió més profunda a la que vaig arribar un cop vist “Los crímenes de Oxford” (a part de que menjar spaguettis als pits d’una dona és una cosa que haig de fer abans de morir).

Arribats a aquest punt, no puc evitar enrecordar-me de les sèries que, de petit, em posaven a l’escola. Si m’ho demanessin ara, potser em podria quedar amb la professora, o fins i tot enviar una queixa al director si seguís pensant que les sèries que jo hagués proposat (rebuscadíssimes, complicades, amb una lògica difícil de captar només per molestar) són incorrectes.