Posar-me davant d’una pantalla i a sobre d’un teclat inspira molt més del que em pensava. Jo que m’esperava a tenir alguna idea el·loqüent, o alguna tema indesxifrable per començar a esciure i el millor ha sigut recòrrer als amics pantalla i teclat com musa.

I això que li he estat donant voltes. I no he tingut més que alguna idea aïllada que  no eviten que aquest bloc, després de gairebé any i mig, potser si que gilipollegi. Amb articles tots ben semblants entre ells i amb ben poques novetats des que em va agafar per escriure d’aquesta manera que diria que es pot considerar el meu estil (si és que esciure pessimista realista i inintel·ligible és un estil).

Algun cop m’ho he plantejat, però no ha sortit l’ocasió, preguntar per algun lloc si ja cansa que sempre faci el mateix per aquest, amb pocs canvis i la mateixa temàtica de sempre. No se com he arribat a escriure del mateix durant tant de temps. Algun  dia faré la comprovació.

El problema d’aquesta monotemàtica esfera és que quan desapareix la monotonia desaparaeixen els articles (o més ben dit, quan arriba la monotonia, s’acaben les lletres).

Seguiré fent comprovacions i esperant una idea millor. Ja que tot i que tinc article per avui, he trigat dues hores en escriure’l.

Això en un principi era molt bonic, pintava molt bé. Vaig començar a escriure un bloc, potser perquè altres mitjans se m’havien quedat una mica desactualitzats, potser perquè el que volia esciure no encaixava gaire en altres llocs, i em vaig buscar un on pogués fer el que em rotés.

En un principi escrivia per desfogar-me. Per dir allo que em passava pel cap i que no deia quan tocava (potser com molts altres blocs), per queixar-me i per rajar sense que ningú se n’adonés, fer-ho mig d’amagades per a que, potser, s’adonessin de les intencions, però no ven bé del contignut, Així va ser com vaig començar a escriure de forma extranya, difícil d’entendre si no se’m coneixia a la perfecció… i a vegades ni això.

La gent em preguntava, i sí, perque negar-ho, m’afalagava que em preguntessin, que no entenguessin bé les afirmacions o que demanessin explicacions d’alguns articles.

Ara però, que sembla que les coses em vagin bé viento en popa a toda vela com aquell qui diu, no tinc idees, no se escriure res com abans, d’aquella manera que, potser m’ha caracteritzat. I no m’agrada, perquè em recorda a la cançó que diu Y si mi debilidad es mi
fortaleza, ¿acaso para estar bien tengo que estar mal por naturaleza? I no m’agrada no poder esciure com vull quan vull.

I quan això em passa em lamento i no faig res més que escriure articles massa diferents a la dinàmica d’aquest lloc i articles d’autolamentació que segurament deuen estar repetits; amb la trista de filosfia de tot sigui per omplir.

Ahir em van dir que últimament aquest bloc és bastant paranoic. I potser si que tenen raó.

I com a comentari del més que probable ultim article de l’any no està gens malament una nota com aquesta.

Tot i que la gent acostuma a fer llistes de despropòsits pel nou any, o de llibres que ha llegit (he estat a punt de fer-la aquesta última) o altres martingales. Però per llistes, la que m’ha proposat en diverses ocasions en Jacques Delibes (que ha tancat definitivament el seu bloc (informació via AhSe)): una llista d’objectius o coses que vulguem fer en aquesta vida. Guardar-la, i mirar, al cap d’uns anys quins propòsits hem aconseguit dur a terme i quins no. És la millor manera de saber si la nostra vida ha sigut com ens pensàvem que seria o com volíem que fos. El problema és que, en una societat que viu l’immediat, això és complicadament extensible a la gent que viu ràpid (¿que mor jove i que deixa un bonic cadàver?). Però la faré. Vés a saber, potser acabo casat, amb fills i cremant la carta en el més fosc dels inferns (terrenals, és clar, que amb churumbeles (m’encanta aquesta paraulota) per cuidar un no es pot morir en mitja crisi (econòmica, i d’idees))!

I aquest cap d’any, si bebeu, no conduiu, que el 2009 vull seguir tenint els millor crítics de la xarxa!

[Copa de cava plena en mà] Salut i bon any nou [/Copa de cava plena en mà]

A vegades passa que el despertador decideix sonar just quan acaba el teu malson. O millor dit, el teu malson acaba perquè el despertador decideix sonar ben d’hora com el gall que mai podrà arribar a ser (pel problema dels bits i de les cèl·lules principalment), però somniar és gratuït (també pels mòbils).

I dins del somni que és el dia a dia, el dia de la nit del malson, que ja començat amb aquest últim al cap (doncs és el més recent que hi ha al cap) no fuig i es converteix en un mal auguri.

Aquest mal auguri és infundat, per suposat, però contradictòriament a la idea d’atzar, el dia esdevé un malson també, i no pels pensament negatius que puguin haver dins el cap, sinó per causes externes que venen de dies anteriors.

No m’agrada pensar en la relació que pot existir entre malson i mal dia, perquè significaria caure en la creença del destí i de la sort i en això apareix la idea de Déu i aquests temes és millor tocar-los amb calma i temps.

Curiosament aquest en el punt on les coses comencen a venir mal dades esdevé l’inici d’una setmana feixuga i carregosa (Pompeu Fabra estaria orgullós de mi).

I deixant a Pompeu Fabra de banda i tornant a la realitat del realisme (d’allò que és real, no?) parlem clar i sense embuts: el dia que va començar el malson vaig rebre la notificació d’un exàmen suspès i va ser l’inici d’una acumulació de feina de final de quatrimestre i pre-exàmen deguda a la meva deixadesa, algun que altre maldecap, mandra i alguna que altra partida pròpia de la generació Y (cas minoritari). Motius altament convincents d’una aturada tècnica per la gent normal, però que esdevenen avisos mentiders en mi.

Així que no patiu si la freqüència de publicació  esdevé menor que la freqüència mitjana actual (sigui π o no), doncs com diria la gent, resumint l’article que acabeu de llegir en una frase: estic de feina fins al coll.

Ja deveu conèixer la meva mania mal costum d’escriure tard (molt tard) els meme’s que m’envien. Aquest ve de part de Bloctècnia.

Data d’inici del bloc:

31 d’agost de 2007.

Què va fer que comencèssis:

I aquí és on ve la parrafada. De fet aquest bloc no va ser l’inici, tan sols va ser un rentat d’imatge. Feia temps que volia canviar de servidor de blocs, vaig veure que m’agradava l’estètica de wordpress via Jacques Delibes i vaig decidir canviar quan s’em va treure la mandra després d’un petit malentès. El cas és que vaig millorar en qualitat de creació de blocs, no hi ha qui superi a Blocat en incomoditat!

El perquè del títol:

Volia alguna cosa original, i sobretot, canviar el títol que ja tenia a l’antic bloc. No m’agradava, no anava gaire amb l’estil del que anava publicant. I pensant vag arribar a aquest. Dona com a entendre que no et pots fiar gaire del que digui… així no em podeu demanar explicacions després.

El primer bloggue que et va visitar?

El primer blogguer que em va visitar no se qui és. Tinc a l’Ahse i en Jacques Delibes com a candidats, però va ser aquesta primera la que va tenir l’honor d’estrenar el còmput de comentaris.

Un bloc que t’hagués agradat crear:

El blog d’en Jacques Delibes. A part de ser un referent en el mon dels blocs, m’encanta el seu estil, la seva manera d’explicar les coses, els seu missatges, delicadesa i enrevessament en ocasions. Ha sigut font d’idees, admirador, admirat i sobretot un gran amic.

El que mai llegirem o veurem al teu bloc:

No digas nunca de esta agua no beberé! De fet l’únic que no trobareu és el que no s’em passi pel cap. No tinc una llista de temes banejats…

Moment del dia en que acostumes a escriure:

Sempre que puc, per tant, això significa que la majoria de vegades ho faig els migdies i les tardes d’entre setmana. Però és un tema ben curiós, l’altre dia vaig estar pensant des d’on he actualitzat… i la llista és rareta…

I com és costum haig de passar el meme, però no ho faré. També és mal costum que els memes es morin aquí (i jo segueixi feliç pensant que deixant-lo a l’aire el farà algú…). Gràcies Carles!

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/12/02/meme-soc-com-soc-231/feed/ 4 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/10/09/en-crisi/ http://anomenatinutil.wordpress.com/2008/10/09/en-crisi/#comments Thu, 09 Oct 2008 14:10:30 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=472 ]]>

Aquest bloc està en crisis. Si, si. No és una metàfora ni un recurs lingüístic. Està en crisi. I no està en crisi econòmica, no (a menys que hagi estat apostant al Blackjack sense el meu consentiment). Aquest bloc està en crisi d’idees. Deu ser que la llargada de la contrasenya o del nick del webmaster (que bé sona aquesta paraula) és inversament proporcional al seu talent.

El manicomi està en crisi perquè els tipus d’interès estan jugant amb les idees que sempre porto apuntades al mòbil, està en crisi perquè els articles que més em ve de gust penjar són espontanis i no parlen de res, o diuen rucades (del català, ruc). Perquè les idees que tinc perdudes per mil llibretes i altres formats no m’acaben de convèncer, perquè quan intento allargar la frase que tinc apuntada em surt merda (després em rento l’aigua amb sabó, ph neutre, es clar, no patiu), articles puerils i inútils (això de què em sona?), articles embriagats d’alcohol (d’alta graduació binària), articles que volen curar-me de l’enveja dels blocs bons, dels blocs que malgrat ser els millors, ser els meus referents, es pengen o han de fer un reset.

Perquè dedico massa temps a pensar en idees que no se si sortiràn a la llum, per por, per temor a fer el ridícul, a CAGAR-LA (avui m’acabaré el sabó), a idees que no m’atreviré mai a escriure o que quan em disposo a fer-ho no m’agraden i les començo a odiar. Llavors les guardo als esbossos i els faig bulling fins que passen uns mesos i les esborro.

Perquè no puc fer el que em ve de gust fer, perquè cap admiradora m’envia cartes d’amor al correu del bloc i perquè ningún xicot de l’admiradora m’envia una carta per a que deixi en pau a la seva xicota o em trenca les cames. Perquè quan realment tinc bones idees tinc mandra, i quan vull escriure, per treure’m el mono, perquè fa molt que no ho faig, perquè em ve de gust, per PLAER no tinc idees o son idees tant idiotes com el seu ideòleg. Perquè aquest blog, com la humanitat, mai podrà fer res més bell, més intel·ligent, més complicat que la persona que l’escriu, que la humanitat que ho inventa.

Perquè no entenc com puc escriure tan desordenat i com la gent enten el meu desordre i el comenta. Perquè hi ha qui em roba temps, però que no m’el roba suficient, i hi ha qui em roba temps però que m’en roba massa, perquè diuen que per escriure s’ha d’haver llegit abans, perquè diuen que per ser savi, s’ha d’haver sigut prou savi abans per callar i esoltar; i em sembla que estic fent les coses del revés, i si això és una divisió, cagadeta pastoret, ja l’hem cagada i propietat commutativa malparida.

Perque a vegades sóc, i a estones estic.

El meu DNI em diu que el meu nom és José Maria, però jo sempre dic que el meu nom real és Josep Maria, i que quan hagi de renovar-me el DNI faré el canvi.

Quan em presento a algú, ho faig dient que tothom em diu Juseph (que és mentida) i sempre entenen Josep. Els rectifico.

És mentida perquè a la feina em diuen Jose, i algú company (no em pregunteu perquè), m’arriba a anomenar Michel, Charly o fins i tot Willy (no em troben).

La meva àvia em diu Xuxep, la mare d’una amiga Joseph, i jo li dic que si li va millor, que em digui Pep, tal i com em van rebatejar no fa gaire a la comissió de festes.

A la xarxa em dic juseph137, a vegades escurço i esborro aquesta maleïda h que en quin maleit dia em va semblar que feia maco. També anomenatinutil, que molts escurcen anomena, jo escurço AI i algun escriu amb anomenatinútil, que fa patxoca, però que wordpress no em va permetre per registrar-me. Mentre, en Carlos Soler em diu “Júsep”. Ah, i properament també em diré quatruis.

El meu blogguer preferit em diu anomenat Inútil, i ho tradueix a Susodicho inútil o Dichoso Inútil (si us plau, passeu-vos pel seu últim article).

També em faig dir L’escriptor mediocre, un nom que no tants coneixeu i que a vegades escurço LEM quan em fa mandra signar comentaris.

I ja no se qui sóc.

Senyores i senyors, per si no us havíeu adonat, l’estiu s’acaba. Si, si. No era només un rumor que s’havia filtrat de les altes esferes. Torna la rutina i aixecar-se quan encara és de nit.

Les sèries de la tele comencen les noves temporades i els telenotícies ja comencen a donar consells per un retorn pausat i tranquil per a que evitis el síndrome post-vacacional, que segons diuen, és una malaltia que si no sortís a la tele ningú coneixeria pel seu nom, si no amb un simple joder, amb lo que bé que estava sense fe res , quin pal tornar.

Els anuncis per a que facis les últimes compres per a que el teu nen tingui la millor roba el primer dia de classe o perquè et gastis una pasta en estris escolars que si rebusques per casa, en pots trobar segurament per duplicat i les entrevistes a les mares i els pares dient, com cada any, que els preus dels llibres escolars no estan a l’abast de la butxaca del treballador (que molts d’ells es compren BWM per no ser menys a la feina) i que si la crisi és la culpable de tot quan cada any des que tinc memòria he vist els mateixos reportatges per la tele. No podria ser que repetissin la mateixa entrevista cada any des de fa vés a saber quan? La gent ja deu estar cansada de repetir sempre el mateix, però curiosament no està cansada de veure els telenotícies repetits de cada any on només ficaran, durant unes setmanes reportatges sobre el síndrome post-vacacional, resum d’accidents i estadístiques i més reportatges i entrevistes sobre els preus del llibres.

Però sempre que us canseu de la caixeta ruca, podeu entrar aquí, intentaré no repetir-me (ho juro per Snoopy fent scooby doos).

Això si, a mi m’agrada setembre, torno a la rutina, i no és que no m’agradi, pero és que de les coses a fer durant les vacances no crec haver-ne fet cap, amb la mandra i tal, a més, el bloc retorna al seu estat normal, té més articles nous (la rutina i el que t’hi trobes dóna per pensar i per escriure) perquè quan més ocupat estic, més actualitzo el bloc, deixant en ridícul els avisos en temporades d’exàmens. I no us penseu que això només em passa a mi aquí, no, entreu a un fotolog en temporada d’exàmens i flipareu de com estan de plens els servidors. A més els blogguers tornen de vacances i també actualitzen els seus i, fins i tot, molt a vegades, surten dels seus dominis i es dediquen a comentar el que escric! wow!

Si fins i tot ahir vaig començar a rebre spam al bloc després d’unes setmanes de sequera.

Però bé, no us espanteu, que ja us he avisat.

Ho se, fa una setmana que tinc el bloc abandonat, però no només el bloc. Estic tenint una setmaneta molt atapeïda entre una feineta que m’ha sortit i les festes de Sants. D’aquestes últimes, una mica de publicitat: avui concert de heavy i funky disco al carrer Guadiana de Sants! Per si us interessa, jo estaré servint a la barra de la comissió de festes, pregunteu per mi!

I deixant això a part anunciar-vos que diumenge es compleix el blocaniversari de Bloc d’un maníac fugitiu! Farà un any des que vaig passar-me a wordpress i vaig redissenyar el concepte del bloc que volia escriure. Un bloc amb el començament una mica amarg però que sembla que m’ha servit de teràpia. Per als que sentiu curiositat podeu llegir-vos el primer article, que ve d’un maldecap anterior.

No se si us haureu fixat, però al llarg d’aquest mes d’agost he vist molts blocs celebrant el seu aniversari. Que recordi i que ara em vinguin al cap en Jacques Delibes, arqueoleg glamurós, jo i el semiblocaniversari d’en Max Aue. Deu ser que tot el temps perdut a l’estiu es redirecciona cap a la creació d’un bloc a l’agost, si no no m’ho explico.

I tampoc m’explico la gran quantitat de gent que conec que fa els anys (normals) a l’agost. A la feina som 4 i tinc tres amics que també els fan a l’agost (i un l’últim dia de juliol, però no l’he contat). Almenys per mi i els meu coneguts és molt més que la resta de mesos. Fent números calculo que a tots ens van fer cap al desembre. Suposo que les dates nadalenques donen ganes de cardar (encara més) que la resta de l’any (amb nectarines o sense). Com ho veieu?

Ja per acabar, no penseu que m’he oblidat del bloc ni de vosaltres, és el temps, que passa massa ràpid. Però no he deixat de pensar en el bloc! Properament, segurament a principis de setembre, article titulat: Nen, no et casis mai! i algun altre que em ronden fa temps pel cap.

Molts de vosaltres ja sabreu que, qui té un bloc és, en part ( i dic en part perquè ningú se m’enfadi (ningú més dels que ja hi ha ara)) és perquè s’avorreix.  Si no què coi estic fent jo aquí, un diumenge per la tarda tancat en una habitació escrivint una actualització estiuenca (amb molt poc contingut però amb el mateix sabor de sempre! Sempre al seu explorador habitual!)? Tot i que és un diumenge diferent, amb novetats i propostes però que coses de la vida m’han fet declinar (les segones) i enfurismar (o més aviat m’han fet passar de sentirme com un nen amb un caramel geek amb un disc dur nou a estar de mala lluna (i quina culpe té la lluna eh?)). I és que avui he conviscut amb la bogeria. No precisament amb la meva bogeria simbòlica.

Serà la calor. Què coi, sóc jo!

Però quines coses es poden fer un dissabte d’estiu?

Pel matí sempre és bona la proposta de fer una visita al mercat de Sant Antoni. Us pot agradar tant als humanistes (pels llibres, és evident no?) i als més geek-gamers (per la zona de videojocs, també queda clar). Però alerta. Arribar a les 10 o a les 12 pot significar la diferencia entre començar el dia alegre a estar de mala lluna (torna amb la lluna).

El primer, perquè et permet dona un parell de voltes semi-ràpides i aprofitar que la zona dedicada als videojocs és buida i que s’hi pot passar sense empènyer, ser empès, suar perquè tots esteu enganxats, i olorar l’aixella del veí (jo que sóc baixet). De fet jo avui he pogut passar dos cops… sense tocar a ningú! Quina alegria molt senyors meus.

La segona opció significa dormir més… però no poder evitar aquella situació en la que dos persones esteu mirant uns llibres… heu acabat la zona i voleu anar a la zona del company. Aquella situació incòmoda en la que no saps com fer el canvi sense semblar maleducats acostan-te massa a la persona i envaint el seu espai vital (és que un servidor és molt vergonyós senyoreta(i así te va sinentraero!)).

I per la tarda sempre és bona l’opció de canviar de vida: desinstal·lar linux i posar Vista, de cremar els llibres de pogramació, ciència ficció i… llibres tots, tancar l’ordinador després de clausurar el bloc, i tancar el compilador de C, fer neteja de tot el material informàtic que tinc a l’armari, fer amics reals trucar als amics que quedin per aquí, posar-me les ulleres de sol (tot i que gairebé ja no en queda, els geeks i el sol no som gaires bons amics) i viure ignorant que tots vivim a Matrix. Però això deu ser complicat, no creus?