Autoanàlisi

I es clar que va valer la pena. Ilusionar-se un altre cop. Sense final, però repeteixo, ilusionat. I és curiós perquè al final, no he hagut d’afegir el prefix des-, així que no puc queixar-me de com han anat les coses que passen pel cap (perquè no ens enganyem, no ha passat res d’aquí).

Un conversa escoltada al tren i pum, patacada alegre a terra. Escolta, que no ha sigut per tant, m’ha donat vida i no m’ha deixat arrossegant-me. Què més puc demanar?

A otra cosa mariposa i tornar a començar. Almenys m’ha demostrat (crec), que per dins, ja d’abans, havia crescut. I això és una gran victòria.