Retorn del viatge o no existeix viatge sense recorregut

Fa unes poques hores que he arribat d’una setmana de viatge. I al poc d’engegar l’ordinador i connectar-me al messenger m’han informa’t: reclamen actualitzacions. És llavors quan he entrat al tauler de control del bloc per veure què havia succeït en la meva absència. I he fet una mica de conclusió. Ho sento, aquest article serà de conclusions, una mica narcicista, que a vegades crec que pot anar bé, ja ho deia William Hill: ningun escriptor novell desitja tant la crítica constructiva com la lloança.

Primer de tot? Doncs crec que m’hauré d’agafar vacances més sovint. En aquest setmana absent he arribat a tenir pics de visites rècord  abans de la tendència normal a la baixa. I el que més m’ha sobtat, reclamacions de nous articles. Que algú desitgi llegir quelcom que ha sortit d’aquesta ment m’afalaga fins a límits insospitats (i diu bastant de la bogeria del que reclama (i que no se m’enfadi ningú)).

Però els números són números i mai deixaran de ser-ho (què seria de les matemàtiques, si no?) i mai arribaran a quantificar la qualitat, la bellesa i l’amor. Afortunadament. El que més m’ha agradat ha sigut la sensació que he tingut quan, després de veure estadístiques i fer els números corresponents, he visitat el meu bloc com un forani. Mai ho havia fet, i potser aquest periode d’allunyament m’ha ajudat a veure el manicomi amb uns altres ulls. Llegint l’últim article m’he sentit orgullós d’haver-lo escrit, i he vist que salamandreta tenia raó en el seu comentari. Durant uns moments m’he sentit realment orgullós del que he escrit i he dubtat que fos meu. Jo no puc escriure aquestes coses. Després he seguit llegint cap a baix… i ha sigut quan he pensat que si el bloc no fos meu, estaria a la llista de preferits. I és curiós, perquè sóc d’aquells que afirma que jo no seria amic de mi mateix.

Potser tot això no significa res, potser no són més que pensament desvariejats d’un boig; però m’ha agradat sentir-me bé.

Que al cap i la fi, és l’única cosa que importa.